Dues-centes opinions a l’Hora Nova

0
786

Fa vuit anys, vaig publicar la meva primera opinió en aquest setmanari. Vaig dissertar, en una elles, sobre una falsedat publicada en un diari digital. En aquesta, es deia que l’escriptor José Luis Sampedro havia escrit una carta dirigida al president del Govern, Mariano Rajoy, que començava així: «Benvolgut senyor president: és vostè un fill de puta. Vostè i els seus ministres». Evidentment, qualsevol lector es podia adonar que no era l’estil de l’escriptor. José Luis Sampedro era un home de noranta-cinc anys, en aquells dies, i, era un exemple d’ètica i coherència. Avui, quan repassava aquella tribuna, m’he trobat amb noves faules, molt comunes, vuit anys després: les «paparruchas», faules o com diuen alguns les fake news.

Una altra de les meves obsessions (crec que he dedicat bastantes tribunes al tema) ha estat, és i, sens dubte, serà l’educació. En una d’aquelles primeres opinions vaig escriure: «Fa temps que l’educació ha deixat de ser una prioritat, una eina essencial per al futur d’aquest país, un bé comú que hem de conrear tots els ciutadans, sense excepció. Fa temps que sabem que els esperits lliures no han d’aprendre com a esperits esclaus. Sabem de l’obstinació per dissenyar currículums escolars jerarquitzats […] Fa temps que coneixem l’oblit de l’ideari d’una formació integral de l’individu. El valor d’educar ha estat abandonat per uns polítics obstinats a impregnar l’ensenyament amb el credo de les seves ideologies». I seguim igual. En aquests dies sense escola, de nens confinats, sabem una mica més de la incompetència política en l’àmbit educatiu i, també, els qui mereixen dir-se mestres, i que educadors haurien de dedicar-se a una altra cosa.

En aquests últims vuit anys no han canviat ni els polítics ni els seus actes. La democràcia en el regne d’Espanya és feble i frontista. El dimoni de les dues Espanyes, i el d’una tercera que calla i assisteix impassible empassant-se les fal·làcies, d’una classe política del tot menyspreable, forma part del paisatge mediàtic de cada dia. Deia que no han canviat ni en les formes ni en el fons les maneres d’actuar de la nostra classe política; han canviat les cares i els noms dels qui lideren, però el noble art de la política és desconegut en un país en el qual els socialistes s’adjectiven com a republicans, però defensen la inviolabilitat de Joan Carles I i defensen, amb la força del seu esperit republicà, una monarquia ineficaç i hereva, en tots els sentits, d’un franquisme que domina importants estaments de l’Estat. Passen els anys i els que diuen representar-nos, prossegueixen vanagloriant-se de les seves actuacions en pro d’un statu quo imposat des d’un pont de comandament que no lidera i, com els avars, només pensen en els rèdits de les seves accions.

He llegit, aquests dies, un relat novel·lat sobre la revolució francesa. Em sorprèn que un llibre publicat a França, el 2016, retrati l’ocorregut els mesos i dies previs al 14 de juliol del 1789, amb la mirada posada al poble com a absolut protagonista d’aquella revolució. I més em sorprèn la similitud d’algunes injustícies amb les actuals. Ignoro si un dia els pobles diran basta al neoliberalisme imperant; el que sí que es pot constatar és que abans de la Covid-19, des de Hong Kong fins a Santiago de Xile, passant per París (sempre París) i Barcelona, milions de persones es manifestaven contra la desigualtat social, contra la ineficàcia i l’autoritarisme de la política; es manifestaven perquè s’implementessin polítiques en favor del canvi climàtic. El futur incert és aquí, present, obstinat; mentrestant, la ciutadania espera lideratges i respostes que no els donen els polítics.

El coronavirus ha paralitzat el món. Quan es reactivi, a més dels problemes de salut física i mental, s’haurà de fer front a una nova crisi econòmica –el neoliberalisme necessita una injecció monetària assistida per a prosseguir amb l’especulació–i, sobretot, a una crisi social sense precedents: fa uns dies, vaig llegir un informe en el qual la Guàrdia Civil alertava sobre una ona de disturbis, després del confinament. Si pensem els centenars de milers de treballadors en un ERTO, que des que va començar la Covid-19 no han cobrat el salari que se’ls havia d’abonar; si ens fixem en les cues davant els bancs d’aliments i de les seus de les ONGs, podem aventurar, sense ser futuròlegs, aquesta conflictivitat social.

He citat, en el paràgraf anterior, el canvi climàtic, un altre dels temes recurrents. Recordo i transcric un paràgraf que vaig dedicar a l’últim gran incendi que vam patir a l’Empordà…: «El foc s’apaga a l’hivern. El foc es prevé quan mantenim el bosc natural, autòcton i no un jardí imposat pel nostre capritx i interès. I, amb tot, a vegades el foc i el vent ens recorden que hem de viure en harmonia amb la naturalesa i no contra ella. Arribats a la prevenció, pensem en el canvi climàtic que estem propiciant amb la nostra manera d’actuar. Hem meditat? Ara anem al Mesozoic i a l’espasme d’aquella extinció. Pensem: l’evolució va trigar 10 milions d’anys a restaurar els nivells de diversitat anteriors al desastre. El temps geològic i el de la vida no és el nostre temps. Si alterem el curs de les manetes del rellotge biològic de la Terra, estem destruint-nos a nosaltres mateixos».

En els primers mesos de la meva col·laboració a l’Hora Nova, vaig llegir un article a la revista d’Aeronàutica i astronàutica, signat per Luis A. Hernández García, comandant de l’Exèrcit de l’Aire, de la lectura del qual vaig transcriure: «El relat, la història, la narració dels fets, es converteix en una necessitat de les opinions públiques per, entre altres, entendre el món que els envolta. […] Així, el relat és la millor arma per orientar i dirigir intencions, voluntats, comportaments i estratègies a escala internacional, modelant les maneres de relació i les reaccions. […] Així, la narració política, econòmica i mediàtica marca l’agenda i els moviments internacionals, designant el que és important a cada moment. El discurs assenyala implacablement el que és rellevant i irrellevant». Valguin aquestes paraules per alertar-nos del relat que s’està construint per després del confinament.

El nostre món està confinat per un coronavirus. Necessita reobrir-se i necessita fer-ho pensant en un canvi econòmic i social. Davant aquesta perspectiva, cal identificar els models narratius i les eines comunicatives que s’utilitzen per difondre discursos de signes molt diferents. Necessitem parar esment en els missatges, analitzar-los i actuar en conseqüència. Ens hi va la vida, en això.

Tenim diverses opcions per recuperar les nostres vides. Viure-les amb por, tancats en nosaltres mateixos o viure-les assumint el risc que el viure comporta. Podem tornar a la nostra anterior normalitat de tenir, acumular i consumir, que ha estat el nostre model de societat, o podem pensar i construir en uns valors el model dels quals ajudi la humanitat a viure en harmonia amb el nostre hàbitat i amb si mateixa. En aquest sentit, el filòsof Edgar Morín ens dona una clau: «Per poder parlar de govern de la humanitat, primer ens hem de constituir com a humanitat». A escala de cadascun, com a individus, un servidor intenta complir amb un pensament que li vaig sentir a José Luis Sampedro. Deia que ell cada dia quan s’aixecava intentava construir la persona que era. Penso que si som capaços de constuir-nos diàriament, realment serem capaços d’afrontar la vida sense por i amb capacitat de reinventar-nos i, en fer-ho, reinventar nostre viure junts.

Quan escric tinc consciència que les paraules ens construeixen, ens fan, ens obliguen a complir amb l’escrit, a ser coherents amb el nostre propi pensar, coherent, no dogmàtic, no intransigent. Les paraules escrites ens vesteixen i ens despullen. Ens donen un nom al qual convertim en el nostre senyal d’identitat. Són les paraules i la seva claredat les que ens ajuden a relacionar-nos amb l’altre, amb aquesta persona a la qual estimem i camí al costat de nosaltres pel riu de la vida o amb els altres, els éssers humans, els nostres semblants, els nostres pròxims que trobem al llarg dels anys i diem amics, companys, col·legues o, com va dir Josep Pla, en saludats, coneguts i amics. Sigui com sigui, sempre, sempre, les paraules ens ajuden a posar en comú el pensament i el sentir; d’aquí la seva extrema i vital importància, són sentiments que cremen i han d’expressar-se amb l’emoció i la dicció de la nostra llengua materna, aquella que ens dona el significat del nostre ésser en el món, la intel·ligència i la comprensió de la vida. Per això, hem d’estimar i respectar totes les llengües, fins i tot, per als tossuts com una banya de marrà, com jo, que per parlar altres idiomes hem d’esforçar-nos més i més a conèixer, parlar i escriure com més idiomes millor.

Estic arribant al final d’aquesta tribuna 200. Em falta acabar i per a això dissertar sobre uns éssers perillosos, els amorals: persones d’aparença normal i vida aparentment anodina. Si han de belar, ho fan. Si han de rugir, ho fan. No senten remordiments per la seva manera d’actuar. Els amorals creixen per onsevulla i afloren en temps convulsos. Es mouen entre els morals i immorals amb gran determinació. Vagin amb compte amb ells!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li