Donasses, Soraya Sáenz de Santamaría

0
1131

Josep Pla va encunyar “homenots” per designar les descripcions dels prohoms que volia retratar literàriament. Buscant el mateix significat en dones, no m’ha semblat adient utilitzar “donotes” pel caràcter despectiu que té en l’argot diari, per això “donasses” crec que defineix millor el valor positiu de les dones descrites.

Quan jo era petit, Soraya era nom d’emperadriu. La princesa dels ulls tristos, la definien als titulars cursis de les revistes del cor que llegien les senyores de la generació de la meva mare a la perruqueria. Va ser l’esposa del xa de Pèrsia, l’Iran actual, i, segons les cròniques ràncies de l’hemeroteca, el seu enamorat li regalava cada dia una joia de les de veritat, no aquelles horterades tan de moda a l’època d’hoy te quiero más que ayer pero menos que mañana o medalletes d’or o plata de la marededeu de l’empenta o qualsevol altra verge local. La bonica història d’amor i joies es va acabar quan, segons explica ella a les seves memòries, uns metges malèvols, al servei d’obscurs interessos, van dictaminar que era infèrtil i el xa, no va tenir més remei que repudiar-la per cercar alguna dona que li assegurés la pervivència de la institució. Aquesta va ser Farah Diva, però això ja són figues d’un altre paner i, a més a més, la repudiació que tant enrenou va causar als cors de moltes dones sensibles es va revelar inútil de cara a la pervivència monàrquica, quan els aiatol·làs van donar per amortitzat aquell desori imperial, fent una revolució islàmica que encara perdura. Com en els bons contes de princeses, la desgràcia de la dels ulls tristos va tenir compensació amb la venda pausada de la col·lecció de joies conreades per la seva bellesa i la passió imperial.

Tot això passava a l’obscura dècada del cinquanta del segle passat. Aquella princesa trista devia haver impressionat també a la mare d’una nena que, en infantar a Valladolid l’any 1971, va voler posar-li al seu bebè nom de princesa. Nom que, com s’ha pogut comprovar recentment, ha marcat el seu destí, perquè Soraya Sáenz de Santamaría també ha estat repudiada i, en aquesta ocasió, per infertilitat política, per no ser capaç de parir una idea suficientment reaccionària per l’imperial Partit Popular en la seva regressió aznariana. Encara que, a diferència de la Soraya del conte persa, la nostra no té els ulls tristos, sinó vius, de rateta sàvia. Potser, direu alguns, més aviat són de nena repel·lent de col·legi de monges.

Sigui com sigui, els votants del PP prefereixen que el seu capità sigui un valor segur de la dreta més recalcitrant, un deixeble de l’emperador de la postveritat, Aznar. Malgrat això i encara que des d’una posició ideològica absolutament adversa, he de reconèixer amb estupefacció que el designat senyor Casado és un cráneo privilegiado que, dues setmanes després de matricular-se en un màster d’Administració pública, ja obtenia tres excel·lents en tres assignatures, sense despentinar-se.

Era evident que la nostra rata sàvia no tenia res a fer amb un fenomen d’aquesta envergadura. Ella tenia facilitat i constància pels estudis, va ser número u de la seva promoció de dret, va guanyar les oposicions a advocat de l’estat i va estar de lletrada al Tribunal Constitucional, on tenia fama de dona inquieta i saberuda. Però a les eleccions populars es va demostrar que no tenia res a fer front aquesta força de la naturalesa de l’home, i ho vull remarcar, l’home, que estic segur té el rècord mundial d’excel·lents per hora d’estudi. Detall que remarca, no gaire admirativament, la jutge d’instrucció del cas “Masters”, que demana el seu processament al Tribunal Suprem per veure indicis clars de delicte en aquesta precocitat universitària. Pot ser que la jutgessa estigui contaminada pel fet d’haver destinat uns quants anys de la seva vida preparant oposicions, que de ben segur li ha creat un sentiment negatiu d’enveja cap aquest macho alfa intel·lectual que en quinze dies es ventila mig màster. Enveja, segur que és enveja.

No és el primer cas d’extraordinària eficiència titulítica de la Universidad Rey Juan Carlos, de nom tan il·lustre en el món del saber. Amb mètodes pedagògics tan eficaços que de ben segur que estan protegits per alguna mena de jurament artúric dels seus alumnes, que prefereixen immolar-se a l’ara del sacrifici de la justícia que trair el secret de la seva ultraràpida forma d’assimilació de les matèries d’estudi. Prova d’això és la negativa, fins ara, del senyor Casado d’aportar el seu ordinador portàtil per comprovar l’existència i la data dels suposats treballs de màster, ja destruïts per la universitat.

DANI TORRENT

Tal com va l’article i veient que els noms predeterminen el futur, qui va batejar a la Universitat madrilenya amb el nom del Rey Juan Carlos o era un home de conya fina o donava un avís per a navegants. Ningú no es podrà cridar a engany pels tripijocs de la reial universitat.

Enfront d’aquesta màquina infernal de fabricació de màsters de l’univers en cadena, què podia fer la nostra noieta de Valladolid per molt que els seus pares l’haguessin batejat amb nom d’Emperadriu de Pèrsia? Ella no havia estudiat a la Rey Juan Carlos, sinó a la provinciana universitat de Valladolid, amb molta història però on els màsters duren dos anys.

Suposo que alguns dels lectors amb fills adolescents s’estarà preguntant on demanar els requisits d’entrada a la famosa universitat. Potser un d’ells és ser militant de base del PP o tenir un cert prestigi en el partit. Li podria demanar a l’amic Tito Parra, pepero insigne de fina ironia, company d’articles a l’Hora Nova i, fins fa no gaire, també a les tertúlies de Ràdio Vilafant. Estic pensant que, si sense ser del Partit Popular em convalidessin unes quantes assignatures per haver estudiat dret i puc fer el curs de quinze dies del senyor Casado, em faria molta il·lusió treure’m un màster en Medicina.

Tornant a la nostra donassa, amb aquests ulls vius i la cara d’empipada que fa, crec que al pobre Casado, tan intel·ligent, li queden dos telediaris i la nostra princesa dels ulls vius tornarà a la palestra amb fama, ves quina ironia!, de moderada i centrista. O potser no, i el nom li marcarà el destí com a la princesa dels ulls tristos.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li