Dom Perignon i mandonguilles amb curri

0
1230

Passaven les onze de la nit d’un diumenge xafogós del mes d’agost. Tenia la roba enganxada al cos, que suava sense parar buscant un equilibri tèrmic que l’alleugerís. La reunió amb el comitè d’empresa s’havia allargat més del previst, encara no havia sopat i tenia gana. Semblava ser l’únic transeünt d’una ciutat abandonada pels seus habitants, fugits a la recerca de la frescor de la mar. A la meitat d’una illa de l’Eixample, on la vorera desapareixia en un túnel de bastida de mecanotub, amagada darrera de les xarxes protectores que cobrien la façana, vaig distingir una llum groguenca, que sortia d’un petit restaurant on anunciava escrit amb guix a una pissarra: «Menú 10,50 €». Encara que l’exterior del local no resultés molt atractiu, l’hora, la calor sufocant i la fam, el convertien als meus ulls en un oasi salvador.

Vaig obrir la porta i vaig entrar. Sis taules petites amb quatre cadires cadascuna, ordenades geomètricament sota un ventilador d’aspes amples de fusta que girava lentament, constituïen tot el mobiliari del local. No hi havia ningú. Em vaig asseure a la taula que rebia més aire de l’artefacte refrigerador. El seu soroll rítmic i metàl·lic, com un gemec profund, em va portar a la memòria la trompeta de Miles Davis a la banda sonora d’Ascensor al cadafal. Un so que en el silenci sepulcral de la sala semblava marcar, com un rellotge, el pas inexorable del temps.

Del darrere d’una cortina que vaig deduir ocultava la cuina, va aparèixer la figura escarransida i arrugada d’una dona gran, prima, amb els cabells recollits en un monyo, que portava una corda a la mà i un somriure a la cara.

—Bona nit. ¿S’ha perdut? Anava a tancar.
—Gairebé, porto una estona caminant, sense trobar un sol bar obert.
—Barcelona a l’agost és un desert, i més en diumenge.
—Em pot donar una mica de sopar?
—Com no, serà un plaer servir l’últim sopar —va dir amb un somriure que em va semblar estrany, i va alçar la vista mirant el ventilador, que seguia amb el seu so ronc de diapasó.
—De primer em queda un esqueixada de bacallà amb escarola fresca, que amb aquesta calor és el millor que pot prendre. També li puc fer una amanida verda, o sia, el mateix però sense el bacallà.
—Està bé l’esqueixada, gràcies.
—I de segon em queden unes mandonguilles amb tomàquet, que són l’especialitat de la casa.
—Perfecte. Les mandonguilles era el plat estrella de la meva mare, també.
—Quina casualitat. I al seu pare, li agradaven?
—Sí, per què m’ho pregunta?
—Perquè el meu marit les odiava. De fet, no n’he pogut cuinar fins fa uns mesos, quan ell va desaparèixer.
—Ho sento.
—No es preocupi, no es va perdre res. I aprofiti, que avui és el meu últim dia. Demà comencen a enderrocar la casa.

Va deixar la corda en una taula propera i va marxar cap a la cuina.

Vaig mirar al voltant buscant un diari amb el qual entretenir l’espera. Les estovalles simètriques de quadres vermells i blancs de les taules composaven figures cubistes. Les aspes del gegantí i vell ventilador giraven com si els costés un enorme esforç moure l’aire pesat i humit de l’estiu, produint a través de la camisa amarada de suor una deliciosa i refrescant esgarrifança. El seu monòton grinyolar, lluny de ser un inconvenient, humanitzava aquell silenci soporífic i xafogós. Vaig distingir, incrustades en les seves aspes, milers de taquetes marrons i negres, empremtes indelebles de les mosques que per remuntar les turbulències que provocava a les seves navegacions aèries, les havien utilitzat com a illa de Robinson. Vaig buscar-ne alguna supervivent a l’estança, però, em va sorprendre no veure’n cap. Les mosques deuen ser com les rates, vaig pensar, abandonen el vaixell abans del seu enfonsament.

Mirant al sostre em va sorprendre l’arribada de l’esqueixada, lluent el cor groc de l’escarola, entre les fulles arrissades s’amagaven uns apetitosos trossos de bacallà i mitja dotzena d’olives més negres que l’ull d’una gitana.

—El romesco li porto a part. Posi’s el que vulgui —em va dir la senyora—, i que aprofiti.
—Gràcies, té molt bona pinta. Té lavabo?
—Sí, darrere de la cortina, la porta de l’esquerra, la que hi ha davant de la cuina. Estic escalfant les mandonguilles. Li agraden picants? Els hi poso curri, si no la carn resulta una mica dolça. Als meus parroquians els agradaven molt.
—No les he provades mai amb curri, però sempre ha d’haver una primera vegada. Estic segur que m’agradaran.

Mentre em rentava les mans, vaig notar l’aroma inconfusible del curri a la salsa de tomàquet. Al menjador el ventilador airejava suaument el plat d’esqueixada. El finestral del fons, en el que es reflectien les ombres geomètriques del mecanotub, i la solitud de l’escena, em van recordar un hotel mig abandonat que havia conegut a Livingston, al Carib guatemalenc. Allà havia passat una nit com a únic hoste, una mica atemorit, escoltant el repicar tumultuós d’una tempesta tropical que inundava el carrer i espantava per uns minuts la calor humida i enganxosa que patia.

A la meva boca, el romesco es va barrejar en el record amb la bullabessa de llet de coco que vaig assaborir en aquella ciutat caribenya a la qual només es podia arribar a través del riu Dulce o per mar. Tan sols faltaven els esgarips dels pelicans, volant per sobre del port a la caça dels peixos menyspreats per les barques dels pescadors.

Com si hagués estat espiant a través de la cortina, l’anciana patrona va aparèixer sobtadament.

—Ha acabat?
—Sí, molt bona.
—Gràcies. Ara li porto l’especialitat de la casa.

El soroll rítmic i monòton del ventilador va cessar de cop. Vaig mirar cap amunt, les aspes estaven immòbils. Vaig mirar al voltant cercant l’interruptor, però no n’hi veia cap. Abans que la temperatura ambiental augmentés, em vaig aixecar i vaig anar cap a la cuina.

—Perdoni, que el ventilador s’ha aturat.
—Tingui, doni-li amb l’escombra al motor. Deu tenir alguna connexió fluixa. Aquest està com jo, a les acaballes.

Al segon cop d’escombra va reiniciar treballosament la seva marxa asmàtica fins a aconseguir la velocitat de creuer, ressonant novament la seva cançó de disc ratllat, cadenciós i constant. Quan vaig tornar l’escombra, la cuinera va mostrar-me una cassola de fang, que agafava amb un drap, en la qual sobresortien de la salsa fumejant un munt de mandonguilles de bona mida.

—Si no l’importa porteu-ho a la taula, que jo vaig a buscar una petita sorpresa.
—Però hi ha una barbaritat de mandonguilles!
—Mengi les que vulgui. Ja li he dit que és el meu darrer dia, i perquè s’ho mengin els cucs, que en gaudeixin els humans —va sentenciar.

Me les vaig emportar cap a la taula disposat a assaborir l’aromàtic menjar. Tot seguit va aparèixer ella amb una ampolla de Dom Pérignon, dues copes i un plat amb llesques de pa.

—Per a les mandonguilles de la Delfina, res com untar pa i beure xampany «cosa fina», i perdó pel rodolí —va dir somrient, demanant permís per seure a la meva taula.
—Com m’hi puc negar? Amb aquest menú, m’estranya que encara que sigui agost, no tingui vostè el restaurant ple, vaig dir irònicament.
—Ho estava fins aquest migdia. Després, la cambrera i el pinxo que m’ajudava a la cuina han recollit les seves coses, els he pagat la liquidació i m’han deixat sola per acomiadar-me tranquil·lament del negoci. Se m’ha oblidat posar el cartell de tancat, i ha entrat vostè tan fora de temps i amb tal cara de desemparament que he pensat: al menys en l’últim sopar, tindré algú amb qui compartir el xampany que vaig comprar per a l’ocasió.
Va obrir l’ampolla fent petar el tap contra el sostre i va servir les copes.
—Pel futur! Vaig proposar jo.
—No, pel present! El futur no existeix.

Vam alçar les copes i mentre bevíem, em va explicar la seva història de solitud: la mort del seu únic fill de vint anys en un estúpid accident, de la qual el seu marit, maltractador i alcohòlic, la va culpar sempre per haver-li comprat la moto al noi. Des de llavors, li va acompanyar una depressió, de la qual no s’havia alliberat fins feia tres mesos. Em va parlar de la seva vida al restaurant, que havia estat dels seus pares i on havia treballat des dels catorze anys, i de la instal·lació del ventilador, la seva peça més preuada; de com quan va veure Casablanca al cinema Vergara es va enamorar del ventilador del cafè d’en Rick i no va parar fins que va poder comprar un de similar en un comerç del carrer Pelai.

—Què pensa fer amb ell, quan enderroquin al bar?
—Ens anirem junts.

Va alçar la vista i va mirar somrient el ventilador mentre aquest, impertorbable, ignorant la mirada, seguia girant monòtonament. No recordo l’hora en què vaig marxar, només que una mitja lluna va acompanyar les meves passes fins a l’hotel on m’allotjava, no gaire lluny d’allà.

Dos dies després, al tren de tornada a casa, llegint la pàgina de successos de La Vanguardia, em va sorprendre una petita notícia d’agència: «Macabre descobriment: Al arribar els treballadors que havien d’iniciar les tasques de demolició d’un edifici del carrer Diputació, es van trobar en el local de la planta baixa, amb la macabra escena d’una dona gran penjada amb una corda del ventilador de sostre. La sorpresa encara va ser més gran, al descobrir al congelador de la cuina parts del cos d’un home, esquarterat i convertit en carn picada».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li