Dolor

0
1431

Dilluns, 14 d’octubre del 2019, un dia que figurarĂ  en les pĂ gines de la histĂČria del regne d’Espanya. Un dia en el qual una sentĂšncia excessiva va consumar l’adeu a Espanya d’una gran part de la ciutadania de Catalunya. Un dia en el qual la maquinĂ ria de l’Estat va imposar als catalans, i per afegiment a la resta d’espanyols, la idea que cal viure al dictat d’una Espanya Ășnica que, per ser-ho, ni Ă©s gran ni Ă©s lliure, per molt que li ho crea el franquisme sociolĂČgic que encoratja una classe polĂ­tica, des de Vox al PSOE, obstinada a mantenir un statu quo trencat fa anys, precisament trencat, per la reiterada negativa d’un poder que nega la nacionalitat plural, la multiculturalitat, la riquesa lingĂŒĂ­stica del paĂ­s. En el seu intent d’homogeneĂŻtzar l’Estat, Espanya es trenca.

Aquesta trista histĂČria es va gestar durant el mandat de JosĂ© MarĂ­a Aznar LĂłpez quan va passar de parlar catalĂ  en la intimitat a centralitzar l’imperfecte estat de les autonomies. Prova del camĂ­, que va prendre el president del Govern, va ser l’intent del catalanisme de trobar una nova via d’encaix de Catalunya a Espanya. Ho va intentar Pasqual Maragall, que en sengles articles escrits en el diari El PaĂ­s, va demanar, en un article titulat Madrid se va, publicat el 27 de febrer del 2001, acabar amb la visiĂł d’una Espanya uniforme i respectar les singularitats per crear un projecte comĂș. Dos anys i mig desprĂ©s, en el mateix diari, en concret el 7 de juliol del 2003, va escriure una altra opiniĂł de tĂ­tol Madrid se ha ido, on acusava JosĂ© MarĂ­a Aznar de ficar la dreta en la ConstituciĂł.

PerdĂł, un incĂ­s: una constituciĂł que el susdit president del Govern no va votar perquĂš traĂŻa els Principis Fonamentals del Moviment.

Prosseguim: Pasqual Maragall avisava que aquesta visiĂł ultraconservadora de la Carta Magna no li sortiria gratis a Espanya, tampoc a Catalunya. Potser, el president Maragall va recordar el poema del seu avi, Joan Maragall, Oda a Espanya.

Tornem a la cronologia de tot el passat.

Quan va perdre el govern el Partit Popular va ser incapaç d’acceptar la seva derrota en les urnes i va inventar i va sustentar, durant anys, la mentida de l’autoria dels atemptats jihadistes, de l’11 de març del 2004, a Madrid. Aquella mentida insostenible li anava restant crĂšdit al partit que albergava a l’extrema dreta en el seu si. Per tant, quan JosĂ© Luis RodrĂ­guez Zapatero va pactar amb Pasqual Maragall un nou estatut per a Catalunya, el Partit Popular va trobar un agafador, un tema al qual podia dedicar temps i esforç: Catalunya. Van recollir signatures contra el nou estatut i van portar davant el Tribunal Constitucional la impugnaciĂł d’aquest. ConvĂ© recordar els fets, convĂ© saber l’origen d’una ruptura, de moment sentimental, entre Espanya i Catalunya.

La sentĂšncia del Tribunal Constitucional del 2010 va trencar l’acord tĂ cit de convivĂšncia entre Catalunya i Espanya. Va acabar amb el dictamen del tribunal, un perĂ­ode de trenta-tres anys en quĂš el nacionalisme catalĂ  va ajudar a crear l’estructura de l’estat actual. Va donar suport a governs socialistes i conservadors. HaurĂ­em de preguntar-nos, com ConvergĂšncia i UniĂł, una coaliciĂł de dretes, que sempre va defensar els interessos del capital, que va votar al costat del PP i el PSOE lleis, que com un bumerang, s’han girat contra Catalunya i el seu govern autonĂČmic, va decidir trencar amb l’statu quo i abraçar el sobiranisme? Probablement, en el canvi d’actitud de CiU hi ha raons vĂ ries, algunes d’aquestes res tenen en comĂș amb el procĂ©s i sĂ­ amb els seus problemes interns de corrupciĂł i amb les polĂ­tiques de retallades econĂČmiques i socials que va implantar el president Mas en els primers anys del seu mandat.

El regne d’Espanya, a travĂ©s d’un judici i una sentĂšncia en la qual ni els juristes es posen d’acord, en la interpretaciĂł de la condemna, que al meu entendre Ă©s excessiva i allunya encara mĂ©s a Catalunya d’Espanya, hauria de treballar per construir els ponts que recuperin una polĂ­tica de cooperaciĂł. Avui dia, existeixen molts llaços sentimentals, familiars i afectius entre els ciutadans catalans i els d’altres comunitats d’Espanya. Avui dia, els polĂ­tics nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols, haurien de treballar contra els discursos de generals de la GuĂ rdia Civil, haurien de treballar perquĂš mai mĂ©s ningĂș cridi «A por ellos», haurien de posar sentit comĂș en comptes de crispar els Ă nims.

Un altre incĂ­s.

Els mitjans de comunicaciĂł estan jugant un paper d’agitadors que no s’ajusta ni correspon al paper que han de fer aquests mitjans. Basti llegir els diaris de la resta d’Espanya i els diaris catalans per adonar-nos que la desconnexiĂł informativa, entre els mitjans d’una riba o altra del riu Ebre, Ă©s total. Els periodistes hem d’informar al mĂ©s objectivament possible, sense deixar-nos portar pels nostres sentiments. Les tĂšcniques del periodisme sĂłn Ă mplies i ens permeten emetre una informaciĂł prou elaborada i contrastada per deixar que el lector jutgi per si mateix la veracitat dels fets. Un dels gĂšneres periodĂ­stics Ă©s l’opiniĂł. En l’opiniĂł expressada, en aquesta tribuna, intento no ferir els sentiments de ningĂș i fer-ho sense ocultar el que penso. La meva obligaciĂł com a periodista Ă©s opinar lliurement. Per aixĂČ, desitjo que sigui un punt de vista mĂ©s, una opiniĂł tan vĂ lida com qualsevol altra, amb l’Ășnica excepciĂł que en aparĂšixer publicada en un mitjĂ  de comunicaciĂł, ha d’allunyar-se de l’exabrupte.

Tornem al relat.

Des del principi del seu govern, Mariano Rajoy va promulgar lleis que han retallat la llibertat dels espanyols, sigui l’anomenada llei mordassa, siguin les reformes del 2015 del codi penal o sigui una llei d’educaciĂł que castra els educands i imposa, a Catalunya, una defensa d’un idioma que parlen mĂ©s de quatre-cents milions de parlants, el castellĂ , enfront d’un catalĂ  que encara es refĂ  de la persecuciĂł a la qual li va sotmetre el franquisme. Potser, aquest Ă©s el problema, que els hereus del franquisme no han deixat d’intentar imposar la seva idea d’Espanya a uns espanyols que mai s’han sentit identificats amb aquesta idea. I no Ă©s menys cert que els partits progressistes no han sabut, tal vegada ni volgut, construir una idea d’Espanya atractiva, diferent i assumible per una ciutadania plural.

Llegir la premsa el dia 15 d’octubre era un exercici de lectura comparada, desprĂ©s de la qual un servidor nomĂ©s pot reafirmar-se en la seva constataciĂł que les realitats informatives catalana i espanyola sĂłn diferents i ni una ni l’altra ajuden a crear ponts de diĂ leg, indistintament de les raons dels uns i els altres.

Exposada la meva opiniĂł sobre els del meu ofici, em queda exposar la que em mereixen els polĂ­tics. Considero poc encertada la intervenciĂł institucional, com a president del Govern en funcions, de Pedro SĂĄnchez. No comparteixo, sobretot, aquest parĂ graf: «El autogobierno catalĂĄn se reconoce y se expresa en el Estatuto de autonomĂ­a de Cataluña. Y ese estatuto fue atropellado y quebrantado unilateralmente por el independentismo catalĂĄn». Si algĂș va atropellar l’Estatut catalĂ , va ser la sentĂšncia del Tribunal Constitucional. Aquest tribunal ens va deixar un estatut que no Ă©s el que votem els catalans en referĂšndum i va aprovar el Parlament i el CongrĂ©s dels Diputats. L’Estatut podat no Ă©s el nostre. El dia que es negociĂŻ la restauraciĂł de totes les competĂšncies de l’Estatut, potser, es posarĂ  el primer esglaĂł per pujar l’escala de la reconciliaciĂł. M’abstinc de comentar les flĂ mules amb tints electoralistes de Casado, Rivera i Abascal, ara bĂ©, no m’abstinc d’assenyalar que Albert Rivera i els seus companys d’executiva sempre intenten treure rĂšdit electoralista amb Catalunya. Els importa poc l’odi que sembren les seves paraules, els seus companys d’executiva l’escenifiquen amb les seves actuacions i flĂ mules. Em consta que aquestes maneres de procedir calen en molts ciutadans. Per sort, la ciutadania sembla demostrar cansament davant tanta bilis.

Bastir ponts Ă©s el que necessitem en aquest moment. Catalunya, Espanya i Europa tenen desafiaments tan importants que nomĂ©s s’afrontaran units. En un mĂłn globalitzat cal construir l’Europa dels pobles i no sols la dels mercats. Cal construir l’Espanya dels pobles i no l’Espanya del rancor. Cal construir la Catalunya multicultural i oberta.

Per descansar la ment, em submergeixo en la lectura de Mariana Pineda. Ho faig buscant un parĂ graf que oxigeni les meves neurones, que m’ajudi a voler mĂ©s, a una Espanya que va esborrar el franquisme, aquella Espanya republicana que creava escoles, en la qual Federico Garcia Lorca i el seu grup de teatre universitari, La Barraca, portaven la cultura a les geografies mĂ©s necessitades de coneixement. El poeta granadĂ­ va escriure: «No es hora de pensar en quimeras, que es hora de abrir el pecho a bellas realidades cercanas de una España cubierta de espigas y rebaños, donde la gente coma su pan con alegrĂ­a, en medio de estas anchas eternidades nuestras y esta aguda pasiĂłn de horizontes y silencio. España entierra y pisa su corazĂłn antiguo, su herido corazĂłn de penĂ­nsula andante, y hay que salvarla pronto con manos y con dientes». Llegeixo, i em quedo mut. QuĂš mĂ©s puc dir?

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li