Dolor

0
1042

Dilluns, 14 d’octubre del 2019, un dia que figurarà en les pàgines de la història del regne d’Espanya. Un dia en el qual una sentència excessiva va consumar l’adeu a Espanya d’una gran part de la ciutadania de Catalunya. Un dia en el qual la maquinària de l’Estat va imposar als catalans, i per afegiment a la resta d’espanyols, la idea que cal viure al dictat d’una Espanya única que, per ser-ho, ni és gran ni és lliure, per molt que li ho crea el franquisme sociològic que encoratja una classe política, des de Vox al PSOE, obstinada a mantenir un statu quo trencat fa anys, precisament trencat, per la reiterada negativa d’un poder que nega la nacionalitat plural, la multiculturalitat, la riquesa lingüística del país. En el seu intent d’homogeneïtzar l’Estat, Espanya es trenca.

Aquesta trista història es va gestar durant el mandat de José María Aznar López quan va passar de parlar català en la intimitat a centralitzar l’imperfecte estat de les autonomies. Prova del camí, que va prendre el president del Govern, va ser l’intent del catalanisme de trobar una nova via d’encaix de Catalunya a Espanya. Ho va intentar Pasqual Maragall, que en sengles articles escrits en el diari El País, va demanar, en un article titulat Madrid se va, publicat el 27 de febrer del 2001, acabar amb la visió d’una Espanya uniforme i respectar les singularitats per crear un projecte comú. Dos anys i mig després, en el mateix diari, en concret el 7 de juliol del 2003, va escriure una altra opinió de títol Madrid se ha ido, on acusava José María Aznar de ficar la dreta en la Constitució.

Perdó, un incís: una constitució que el susdit president del Govern no va votar perquè traïa els Principis Fonamentals del Moviment.

Prosseguim: Pasqual Maragall avisava que aquesta visió ultraconservadora de la Carta Magna no li sortiria gratis a Espanya, tampoc a Catalunya. Potser, el president Maragall va recordar el poema del seu avi, Joan Maragall, Oda a Espanya.

Tornem a la cronologia de tot el passat.

Quan va perdre el govern el Partit Popular va ser incapaç d’acceptar la seva derrota en les urnes i va inventar i va sustentar, durant anys, la mentida de l’autoria dels atemptats jihadistes, de l’11 de març del 2004, a Madrid. Aquella mentida insostenible li anava restant crèdit al partit que albergava a l’extrema dreta en el seu si. Per tant, quan José Luis Rodríguez Zapatero va pactar amb Pasqual Maragall un nou estatut per a Catalunya, el Partit Popular va trobar un agafador, un tema al qual podia dedicar temps i esforç: Catalunya. Van recollir signatures contra el nou estatut i van portar davant el Tribunal Constitucional la impugnació d’aquest. Convé recordar els fets, convé saber l’origen d’una ruptura, de moment sentimental, entre Espanya i Catalunya.

La sentència del Tribunal Constitucional del 2010 va trencar l’acord tàcit de convivència entre Catalunya i Espanya. Va acabar amb el dictamen del tribunal, un període de trenta-tres anys en què el nacionalisme català va ajudar a crear l’estructura de l’estat actual. Va donar suport a governs socialistes i conservadors. Hauríem de preguntar-nos, com Convergència i Unió, una coalició de dretes, que sempre va defensar els interessos del capital, que va votar al costat del PP i el PSOE lleis, que com un bumerang, s’han girat contra Catalunya i el seu govern autonòmic, va decidir trencar amb l’statu quo i abraçar el sobiranisme? Probablement, en el canvi d’actitud de CiU hi ha raons vàries, algunes d’aquestes res tenen en comú amb el procés i sí amb els seus problemes interns de corrupció i amb les polítiques de retallades econòmiques i socials que va implantar el president Mas en els primers anys del seu mandat.

El regne d’Espanya, a través d’un judici i una sentència en la qual ni els juristes es posen d’acord, en la interpretació de la condemna, que al meu entendre és excessiva i allunya encara més a Catalunya d’Espanya, hauria de treballar per construir els ponts que recuperin una política de cooperació. Avui dia, existeixen molts llaços sentimentals, familiars i afectius entre els ciutadans catalans i els d’altres comunitats d’Espanya. Avui dia, els polítics nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols, haurien de treballar contra els discursos de generals de la Guàrdia Civil, haurien de treballar perquè mai més ningú cridi «A por ellos», haurien de posar sentit comú en comptes de crispar els ànims.

Un altre incís.

Els mitjans de comunicació estan jugant un paper d’agitadors que no s’ajusta ni correspon al paper que han de fer aquests mitjans. Basti llegir els diaris de la resta d’Espanya i els diaris catalans per adonar-nos que la desconnexió informativa, entre els mitjans d’una riba o altra del riu Ebre, és total. Els periodistes hem d’informar al més objectivament possible, sense deixar-nos portar pels nostres sentiments. Les tècniques del periodisme són àmplies i ens permeten emetre una informació prou elaborada i contrastada per deixar que el lector jutgi per si mateix la veracitat dels fets. Un dels gèneres periodístics és l’opinió. En l’opinió expressada, en aquesta tribuna, intento no ferir els sentiments de ningú i fer-ho sense ocultar el que penso. La meva obligació com a periodista és opinar lliurement. Per això, desitjo que sigui un punt de vista més, una opinió tan vàlida com qualsevol altra, amb l’única excepció que en aparèixer publicada en un mitjà de comunicació, ha d’allunyar-se de l’exabrupte.

Tornem al relat.

Des del principi del seu govern, Mariano Rajoy va promulgar lleis que han retallat la llibertat dels espanyols, sigui l’anomenada llei mordassa, siguin les reformes del 2015 del codi penal o sigui una llei d’educació que castra els educands i imposa, a Catalunya, una defensa d’un idioma que parlen més de quatre-cents milions de parlants, el castellà, enfront d’un català que encara es refà de la persecució a la qual li va sotmetre el franquisme. Potser, aquest és el problema, que els hereus del franquisme no han deixat d’intentar imposar la seva idea d’Espanya a uns espanyols que mai s’han sentit identificats amb aquesta idea. I no és menys cert que els partits progressistes no han sabut, tal vegada ni volgut, construir una idea d’Espanya atractiva, diferent i assumible per una ciutadania plural.

Llegir la premsa el dia 15 d’octubre era un exercici de lectura comparada, després de la qual un servidor només pot reafirmar-se en la seva constatació que les realitats informatives catalana i espanyola són diferents i ni una ni l’altra ajuden a crear ponts de diàleg, indistintament de les raons dels uns i els altres.

Exposada la meva opinió sobre els del meu ofici, em queda exposar la que em mereixen els polítics. Considero poc encertada la intervenció institucional, com a president del Govern en funcions, de Pedro Sánchez. No comparteixo, sobretot, aquest paràgraf: «El autogobierno catalán se reconoce y se expresa en el Estatuto de autonomía de Cataluña. Y ese estatuto fue atropellado y quebrantado unilateralmente por el independentismo catalán». Si algú va atropellar l’Estatut català, va ser la sentència del Tribunal Constitucional. Aquest tribunal ens va deixar un estatut que no és el que votem els catalans en referèndum i va aprovar el Parlament i el Congrés dels Diputats. L’Estatut podat no és el nostre. El dia que es negociï la restauració de totes les competències de l’Estatut, potser, es posarà el primer esglaó per pujar l’escala de la reconciliació. M’abstinc de comentar les flàmules amb tints electoralistes de Casado, Rivera i Abascal, ara bé, no m’abstinc d’assenyalar que Albert Rivera i els seus companys d’executiva sempre intenten treure rèdit electoralista amb Catalunya. Els importa poc l’odi que sembren les seves paraules, els seus companys d’executiva l’escenifiquen amb les seves actuacions i flàmules. Em consta que aquestes maneres de procedir calen en molts ciutadans. Per sort, la ciutadania sembla demostrar cansament davant tanta bilis.

Bastir ponts és el que necessitem en aquest moment. Catalunya, Espanya i Europa tenen desafiaments tan importants que només s’afrontaran units. En un món globalitzat cal construir l’Europa dels pobles i no sols la dels mercats. Cal construir l’Espanya dels pobles i no l’Espanya del rancor. Cal construir la Catalunya multicultural i oberta.

Per descansar la ment, em submergeixo en la lectura de Mariana Pineda. Ho faig buscant un paràgraf que oxigeni les meves neurones, que m’ajudi a voler més, a una Espanya que va esborrar el franquisme, aquella Espanya republicana que creava escoles, en la qual Federico Garcia Lorca i el seu grup de teatre universitari, La Barraca, portaven la cultura a les geografies més necessitades de coneixement. El poeta granadí va escriure: «No es hora de pensar en quimeras, que es hora de abrir el pecho a bellas realidades cercanas de una España cubierta de espigas y rebaños, donde la gente coma su pan con alegría, en medio de estas anchas eternidades nuestras y esta aguda pasión de horizontes y silencio. España entierra y pisa su corazón antiguo, su herido corazón de península andante, y hay que salvarla pronto con manos y con dientes». Llegeixo, i em quedo mut. Què més puc dir?

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li