Diversions a Roma: bars i joc

0
782

Per aquesta pĂ­ndola segueixo i transcric Mary Beard en la magnĂ­fica anĂ lisi que fa de la Cultura dels bars a Roma. Comencem per dir que a Roma, al contrari del que passa a les nostres ciutats, els qui sortien a menjar fora de casa eren especialment els menys rics. La raĂł hem de trobar-la en el fet que els rics romans sĂ­ que disposaven d’habitacions, cuines i menjadors i, per tant, podien menjar a casa. PerĂČ els pobres i inclĂșs els menys rics que vivien en blocs d’allotjaments construĂŻts amb materials inestables, inclĂșs de fusta, poc dotats d’elements per cuinar, si volien quelcom mĂ©s sofisticat que l’equivalent a un entrepĂ  d’avui, havien de sortir fora de casa. PerĂČ no era un problema, seguint la llei de l’oferta quan hi ha demanda: a les ciutats romanes hi havia gran quantitat de bars i tavernes barates, on els romans normals i senzills passaven llargues estades quan no estaven treballant. A Pompeia hi tenim una mostra que ho corrobora, ja que per una poblaciĂł d’unes 12.000 persones, hi ha uns 100 establiments que clarament podem anomenar bars, entenent com a tals els establiments amb un taulell que donava a fora, pels serveis de menjar per emportar-se; una sala interior amb taules i cadires per menjar allĂ , amb servei de cambrers, i normalment un expositor amb els productes que hi havia per menjar i beure; tambĂ© un forn per preparar els plats i les begudes calentes. AllĂ  a Pompeia tambĂ© sĂłn visibles encara les pintures representant escenes de la vida a la mateixa taverna: una amb escenes del repartiment de provisions de vi a una gran bota, o en altra es veu gent consumint un aperitiu sota unes salsitxes i altres viandes que pengen del sostre. PerĂČ tambĂ© hi havia inscripcions i pintures mĂ©s grolleres: una completa de sexe; altres grafits comentant que «em vaig tirar la mestressa», i un seguit de pintures amb escenes de joc. Al bar d’en Salvi de Pompeia, les pintures de la paret ens expliquen una baralla per una partida de daus: un dels jugadors exclama «Exsi» (‘He guanyat!’); l’altre li diu que «era un dos, no un tres!»; torna el primer dient que «era un tres, cabrĂł, he guanyat!»; insisteix l’adversari dient: «No, au va, mamĂł, l’he tret jo!». Fins que apareix l’amo i els empeny cap a fora: «Si voleu baralla, sortiu fora!».

Un altre exemple de decoraciĂł dels bars el trobem al que va ser el port de Roma, a Òstia, on el tema principal sĂłn figures de filĂČsofs i savis grecs, tradicionalment referits com els Set Savis: Tales de Milet, SolĂł d’Atenes, QuilĂł d’Esparta i altres que no s’han conservat, tot i que sabem que hi eren tots set. Cada un estĂ  assegut en una elegant cadira i duen pergamins i documents. PerĂČ les frases que els acompanyen, les inscripcions que han perdurat, no sĂłn les mostres de la seva saviesa, sinĂł referĂšncies a defecacions, frases escatolĂČgiques, amb les quals els Savis aconsellen els qui ho vulguin llegir, com per anar bĂ© de ventre. Mary Beard ho explica en termes d’acudits populars contra la cultura de les elits, i reflexiona que perquĂš els acudits tinguessin grĂ cia pels parroquians, havien de tenir una mĂ­nima cultura i saber qui eren els Set Savis, o la cosa perdia la grĂ cia.

I evidentment, als bars i a les tavernes de Roma s’hi jugaven els quartos desmesuradament, tot i que el joc no era ben vist, hipĂČcritament, ja que molts aristĂČcrates mĂ©s nobles eren grans aficionats. Explica Suetoni que l’emperador Claudi ho era tant que va escriure un llibre sobre el joc de daus i diuen que va fer adaptar el carruatge que el duia per poder jugar en els viatges. I que August era molt addicte i al mateix temps conscient que els seus convidats no tenien les mateixes possibilitats econĂČmiques que ell, pel que els donava grans quantitats per jugar i apostar. PerĂČ quan el poble jugava, les elits s’ofenien i ho consideraven una pĂšrdua dels valors romans i una porta d’entrada a la delinqĂŒĂšncia. De fet, va haver-hi diferents intents de controlar el joc de la poblaciĂł normal, de limitar-lo a moments i llocs concrets. Molt semblant al que fem ara amb els casinos i els llocs de joc autoritzats.

No sabem del cert quines eren les regles dels jocs de daus a Roma, hi havia diferents versions de taulers. En unes de les que s’han conservat, en el lloc de les caselles hi ha lletres de l’alfabet i suposem que les fitxes es movien de lletra a lletra, que formaven en conjunt frases, de sis paraules, de sis lletres cada paraula. Algunes d’aquestes frases sĂłn: «El tauler Ă©s un circ. Retira’t quan siguis derrotat. No saps jugar» (TABULA CIRCUS BICTUS RECEDE LUDERE NESCIS); una altra diu que «els parts han estat anihilats, els britans conquerits, seguiu jugant, romans» (PARTHI OCCISI BRITTO VICTUS LUDITE ROMANI). Un altre tauler deia: «El circ Ă©s ben ple, la gent crida, els ciutadans es diverteixen» (CIRCUS PLENUS CLAMOR POPULI GAUDIA CIVIUM). I finalment, una de la vida senzilla: «Caçar, banyar-se, jugar, riure: aixĂČ Ă©s viure» (VENARI LAVARE LUDERE RIDERE OCCEST VIVERE).

Podem imaginar-nos un habitant de Pompeia seure al vespre al bar, disposat a jugar una estona, amb un o dos vasos de vi, els amics, el tauler i els daus: somiant guanyar una bona aposta. Ens consta algun cas de bona sort en un grafit a Pompeia, en el qual un guanyador ho explica: “Vaig guanyar a NucĂšria, jugant a daus, 855 denaris i mig. Va de debĂČ, els vaig guanyar!”. L’alegria estava justificada, la quantitat que va guanyar era unes quatre vegades el salari anual d’un soldat romĂ …

I a la propera pĂ­ndola d’histĂČria, parlarem del circ!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li