Divagacions escatològiques (II)

0
1755

Vull advertir que vaig a parlar de un tema desagradable, per la qual cosa aconsello als esperits sensibles que no segueixin llegint l’article. Potser algú dirà, i amb raó, que per amargar-nos les vacances, ja en tenim prou amb el coronavirus. Advertits estan!

Els més pusil·lànimes quedeu-vos amb la il·lustració d’en Dani, que una vegada més fa bona la dita «una imatge val més que mil paraules».

A Llampaies, el poble on visc, tornem a tenir l’aigua corrent, la que surt de l’aixeta, feta una merda. Literalment. Si ho voleu més fi, ho diré com ho diu l’Administració: el nivell de nitrats està per sobre del límit màxim aconsellat per sanitat, que llegint entre línies significa que, malgrat que tu no ho vegis, ragen nitrats procedents dels pixums i la merda de porc diluïts amb l’aigua.

Com que l’analítica la qualifica de «no potable», l’ajuntament ha penjat un bàndol aconsellant no beure’n a les embarassades, la mainada petita, els avis i els que pateixen malalties. Tret d’aquests col·lectius, deuen quedar al poble unes vint persones amb capacitat d’assimilar la merda líquida sense excessives conseqüències pernicioses.

Aquesta circumstància no és nova, sinó més aviat cíclica. Permeteu-me fer flashback literari i traslladar-vos quatre anys abans, al març de 2017, quan vaig publicar a l’Hora Nova l’article «La merda de l’Empordà», on ja explicava l’empipament monumental de tots els veïns per la contaminació per nitrats de l’aigua de Llampaies. Transcric uns paràgrafs, perquè crec que continuen tenint plena vigència:

«Actualment no hi ha vaques ni porcs als baixos de cap casa. Han desaparegut els femers, i les mosques, afortunadament, són animals quasi en perill d’extinció.

Ara els porcs s’engreixen de cinc-cents en cinc-cents, en granges que encerclen els pobles. Milers de porcs que, alimentats amb pinsos elaborats, produeixen merda per un tub. Merda que rep el curiós nom de purí. No sé qui se’l va inventar, però va quedar descansat. Dir “purí” a la cosa més impura! Incongruència que recorda aquella del vell acudit valencià: “Mira que dir-li pene amb les alegries que ens done”. Doncs aquests purins són els responsables de les nostres penes.

Sabent que a l’Empordà hi ha tantes granges de porcs, penso: Carai, quantes botifarres mengem els empordanesos! Però desprès te n’assabentes que aquells porcs que criden esvalotats quan els omplen les menjadores de pinso, no ho fan en català, sinó en neerlandès! Fruit de la globalització, són garrins parits a Holanda, que com el seus compatriotes humans, venen de turisme gastronòmic a engreixar-se a casa nostra, i ja se sap que el menjar comporta una conseqüència fisiològica inevitable.

El Sr. Fontvella i els del seu ram deuen agrair molt aquest turisme, que els permet vendre aigua a dojo, però els veïns del meu poble els maleïm cada vegada que tornem del súper carregats de garrafes d’aigua envasades, sentint-nos com aquells rucs de les postals rurals del segle passat que ensenyaven les orelles pels forats dels seus barrets de palla, o com els ases de l’illa grega d’Hidra, que carreguen indistintament queviures, mobles o turistes, doncs són l’únic transport permès.

Vull remarcar, per deixar patent el nostre caràcter de catalans irreductibles, que no és el fet de carretejar aigua com a rucs, el que més ens altera i enfada, sinó el fet de trencar-nos l’esquena carretejant aigua com a rucs, el que més ens altera i enfada, sinó el fet que essent l’aigua de l’aixeta insalubre i no potable, ens la cobrin a preu d’aigua de déu. Si senyor! Nosaltres paguem l’aigua que tant sols serveix per dutxar-nos, fregar el terra i tirar la cadena del wàter, a preu d’aigua bona, i si vas a reclamar, et venen a dir “que tots patim molt” i que pitjor estan a l’Àfrica.

Sospito que si el problema el tinguessin a Barcelona o a Girona, potser ja estaria resolt. Però els pares de la pàtria deuen pensar que amb la qualitat de vida que tenim i lo bé que ens ho passem caçant espàrgols pels marges, només faltaria que encara haguéssim de potabilitzar l’aigua.»

Dani Torrent

Des de la publicació d’aquest article, han canviat algunes coses. Una d’elles fins i tot ens va fer creure que havia de solucionar el problema dels nitrats definitivament: l’adquisició per part de l’Ajuntament d’una desnitrificadora, que va costar un grapat d’euros, una maquina de la mida d’un contenidor instal·lada al costat del dipòsit de l’aigua, però que sembla que tan sols funciona en comptades ocasions, sense que se’ns hagi explicat mai el perquè. Hi ha qui diu que perquè en el seu procés de desnitrificar llença més aigua que la que aprofita.

Ahir venia del supermercat carregat amb quatre garrafes de plàstic de vuit litres, suant com un picapedrer i maleint la desnitrificadora i la seva família. Recordava èpoques pretèrites, quan l’aigua embotellada —majoritàriament la de Vichy Catalan—, era privilegi dels avis i dels malalts de ronyó i, vista la indiferència de les autoritats pel problema i la resignació dels ciutadans, em preguntava què passaria si, ara que està de moda parlar a tots els mitjans del preu de la llum, el subministrament elèctric que ens arriba a casa fos únicament útil per fer anar els electrodomèstic i tinguéssim d’anar a comprar al súper espelmes per il·luminar-nos. Entre l’aigua i la llum, tornaríem al segle XVIII.

Amb el gasoil fa uns anys que l’ajuntament porta a terme una iniciativa molt positiva que és comprar a l’engròs el gasoil per calefacció. Un parell de cop a l’any, consulta a totes les llars del municipi qui hi vol participar i els litres de combustible que precisen. Agrupades les comandes, negocia amb els proveïdors el millor preu i el resultat suposa un estalvi pels veïns que s’hi acullen. Ara amb el tema de l’aigua, veient els milers de garrafes i ampolles de plàstic que arribem a gastar per culpa de la no potabilitat de l’aigua corrent, no seria mala idea que l’ajuntament comprés camions cisterna d’aigua i els poses a la plaça del poble a disposició de tothom, o els aboqués directament al dipòsit municipal, de tal forma que la merda es diluís molt més, fins a fer l’aigua útil pel consum humà.

Sembla increïble que en aquest segle XXI en què tot va a mil per hora, costi tant dotar aigua potable a un poble. I aquí se’m planteja un interrogant jurídic: És just cobrar impostos d’un servei que no serveix pel que ha de servir? I una altra pregunta: cabria reclamar a l’administració i a PRODAISA el pagament dels milers de litres d’aigua envasada que ens veiem obligats a comprar per culpa del seu servei deficient?

Finalment, en honor a la veritat, afegiré que potser l’aigua contaminada té alguns efectes positius, ja que a casa aquest any la producció de tomates a l’hort ha estat molt per sobre d’altres anys, potser degut a que a l’hora de regar, l’aigua ja porta incorporat un suplement d’adob.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li