«Dins del temps»

0
771

Vivim en la incertesa. La vida, en si mateixa, és incerta i l’única certesa amb la qual naixem és que un dia, com a tants, ens visita la mort i ens reclama. Sobre la vida-mort o llegeixi’s a l’inrevés, caminava un pensant per construir aquesta tribuna fins que els telenotícies, l’Hoy por hoy (de la cadena Ser) i la lectura digital de la premsa em van convidar a deixar-me de filosofies existencialistes i afrontar, una vegada més, la narrativa de la realitat informativa que transcriuen els mitjans.

El meu afartament de la política s’evidencia en totes les columnes que escric, una altra cosa és la meva obligació professional de llegir, escoltar i veure tota classe de mitjans informatius, amb la intenció d’embastar un discurs propi, que es distanciï de la confecció de les mateixes informacions que transiten d’un mitjà a un altre i s’esbiaixen segons la tendència ideològica del mitjà, en resum, es disserta sempre sobre els mateixos temes, però s’incideix en ells, segons el pensament únic o crític del mitjà d’informació. Així, la realitat mediàtica difereix de les veus del carrer, en elles, entreoeixes les converses dels transeünts, t’adones que el joc brut dels polítics importa poc; potser, aquest és un dels motius de la desafecció cap a la política dels ciutadans d’aquest país.

De vegades, el ciutadà sofreix directament les conseqüències de la gestió d’aquests mals polítics. Llavors, comprèn que les consignes, les proclames i les banderes que enarboren els nostres representants són les excuses que els permeten seguir vivint de l’erari públic. No qüestiono els seus sous ni prebendes, ara bé, sí que qüestiono la seva capacitat per fer bé el seu treball (pactar, consensuar les lleis vitals per al funcionament del país, etc.) Així, si són incapaços de desenvolupar bé el seu treball, haurien de plantejar-se dimitir-ne i, en defecte d’això, si conserven el seu escó, deixar de percebre uns honoraris que no es guanyen.

Deia, quan el ciutadà sofreix la deterioració de la sanitat, de l’educació o el mal servei de les companyies elèctriques, telefòniques o de qualsevol servei essencial o quan comprova que la política salvaguarda els interessos de les companyies de l’IBEX 35 i no vetlla pel ben comú; llavors, calladament, en cercles privats o en converses de bar, el ciutadà mostra el seu fastig, quan no, el seu més absolut menyspreu. Per això, ningú no hauria d’estranyar-se de la desafecció dels ciutadans respecte a la política. Ningú no hauria de queixar-se de la poca participació i l’abstenció quan es convoquen eleccions. D’una manera o una altra, qualsevol s’adona de la hipocresia i el cinisme amb el qual es manegen aquests suposats servidors del bé comú.

L’afartament d’una joventut a la qual es va convidar a esforçar-se, a estudiar per millorar i accedir a una vida plena, una joventut enfrontada a una realitat ben diferent, una realitat que xoca contra el fet de no trobar treball i quan es troba, poc o es té a veure amb la seva formació o quan se’ls obliga a passar un temps de becaris, amb sous (si els perceben) que no els permeten emancipar-se i viure pel seu propi compte. Aquesta realitat del desengany és un bon brou de cultiu perquè aquests joves abracin qualsevol idea pelegrina. I, en el millor dels casos, els joves que no estan desencantats i encara tenen forces per lluitar i sobreposar-se a la incompetència dels qui ens governen, emigren a la recerca de les oportunitats que el seu país no els brinda: es convertiran en migrants altament qualificats, el talent i la preparació dels quals ajudarà a la prosperitat d’altres països i no del país que va invertir en la seva formació i els va veure néixer.

Em crida l’atenció que aquests mediocres polítics, als quals se’ls omple la boca d’Espanya o Catalunya, per citar dos discursos que semblen antagònics i oculten, en la seva arrel, les mateixes misèries i interessos, siguin incapaços de trobar solució als problemes del regne d’Espanya. M’indigna que no facin ni el més mínim esforç per recuperar aquest talent jove que se’ns en va. Em ruboritza que no hi hagi un projecte polític que miri més enllà d’una legislatura. M’entristeix que en aquest país es promulguin cada vegada més lleis i que siguin, si fa no fa, paper mullat. Em revolta que la justícia ni sigui cega ni sigui justa i es mesuri amb diferents rasadores als jutjats.

Deixo d’escriure per trobar algun indici de responsabilitat en els nostres polítics:

Dissabte passat va començar la nova temporada del programa de TV3 Preguntes freqüents. En aquest, es va convidar a tots els portaveus del Parlament de Catalunya. Bé, de tot el vist i sentit, els comentaré que va haver-hi un monòleg d’un artista que va dissertar sobre la Diada i el paper dels catalans en aquesta. El monòleg va ser tot un exercici d’ironia intel·ligent i de crítica refinada. Quan va acabar, el senyor Eduard Pujol, portaveu adjunt de Junts per Catalunya, va mostrar la seva indignació pels comentaris del còmic, mostrant amb la seva actitud la seva poca aptitud per al sentit de l’humor i l’autocrítica. Qualsevol que hagi vist el programa haurà tret les seves pròpies conclusions. Les meves no són gens favorables: crec, honradament que aquests polítics semblen incapaços d’arribar a cap acord, penso que els seus discursos no busquen cap mena de consens i que disten de bastir ponts, més aviat estan instal·lats en un enfrontament dialèctic que no ajuda a resoldre els problemes que té el país. Podrem viure junts? Serem capaços de reconciliar-nos per afrontar els problemes que tenim?

Perdoni’m, el meu benvolgut lector, per no exposar com s’han de plantejar solucions als problemes que tenim com a societat, no és el meu treball. Per contra, sí que és la meva obligació recordar que els problemes, quan no es resolen, s’enquisten i s’agreugen.

Aquest passat diumenge, el diari El País va publicar el resum d’una llarga conversa amb Felipe González, en aquesta, qui fos president del Govern d’Espanya, durant 14 anys, va analitzar la situació mundial. A mi, després de llegir-la i comprendre que el senyor González fa molts anys que va deixar de ser el company Felipe per ser un respectable defensor de l’status quo actual, em va interessar si s’endevinava alguna solució per a l’anomenat problema català i l’únic esment destacable va ser: «En fin, es evidente que debería haber un pacto mínimo constitucional con respecto a Cataluña. No es concebible que Ciudadanos, PP, PSOE… estén utilizando el tema para romperse la cabeza». Doncs molt bé, senyor expresident, si això és el que li preocupa, no s’estranyi que el nombre de catalans que senten una clara sensació de desamor i distanciament cap al que en determinats àmbits polítics s’entén per Espanya, s’engrandeixi.

En aquests temps incerts, és convenient llegir i buscar en els arxius documents de la història que ens facin reflexionar sobre el nostre present. És possible que el passat no ens ajudi a resoldre els problemes, encara que molts d’ells venen precisament d’aquest passat que no va saber trobar la solució a les qüestions que havia d’afrontar. Ara bé, aquest passat ens ensenya el que no hem de fer, la qual cosa no s’hauria de repetir.

Ignoro si a les pàgines d’aquest número d’Hora Nova hi figurarà una referència a la reedició del llibre Ell, a la presó, que va escriure el polític figuerenc Josep Puig Pujades, sobre la seva estada a la presó després dels successos del 6 d’octubre del 1934, però de la seva lectura, un aprèn que no es va resoldre la punta de Catalunya a Espanya. I aprèn, encara més, del pres alliberat quan a la Rambla de Figueres, el 21 de febrer del 1936, diu: «Sols els que hem portat els grillons, sols els que hem sentit tancar al darrere nostre les portes de la presó, podem comprendre el valor veritable de la paraula llibertat!». La similitud amb l’experiència que estan vivint els activistes socials i polítics catalans que estan a la presó, és evident. I per la qual cosa es desprèn de les paraules de Felipe González, en el diari El País, que la reacció dels polítics espanyols davant el problema de la punta de Catalunya a Espanya continua sent la mateixa.

Fa uns dies, vaig llegir un número antic de la revista Litoral, dedicat al poeta Dionisio Ridruejo. En la contraportada d’aquest número vaig trobar aquestes paraules del poeta: «La idea de que lo primero de todo era cancelar la guerra civil y dar a los españoles de uno y otro bando las esperanzas de un porvenir común, se me imponía como un deber capaz de justificar —si se alcanzaba— toda mi vida». Ve a col·lació aquesta cita, per il·lustrar amb ella, el que s’hauria d’haver guarit en els temps de la Transició i no es va fer. Si un poeta, que va lluitar en el bàndol franquista i va abandonar aquesta trinxera i les prebendes que comportava pertànyer al bàndol dels vencedors, per lluitar per l’esperança d’un provenir comú i aquesta pretesa reconciliació, amb el pas del temps, ha deixat oberta les ferides que va causar aquella guerra incivil; si els nets dels feixistes tornen a treure els seus estendards i des de les institucions democràtiques segueixen obrint la ferida, és que del nostre passat no hem après res, o molt poc.

Vivim dins d’un temps, al meu entendre, que va començar amb l’anomalia històrica que va anar el segle XIX i es va consolidar amb la dictadura del general Franco. Avui en dia hi ha qui creu en una Espanya única. Quan es tornin a veure les imatges de la manifestació de la Diada, els dinosaures de la política veuran que l’Espanya plurinacional, plurilingüe i multicultural segueix aquí.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li