Dies de desassossec

0
1075

Hem viscut una setmana trepidant, uns dies intensos que guardarem en la nostra memòria, dies com l’1 d’octubre, quan un gran nombre de ciutadans vam anar a dipositar el nostre vot en una urna. El matí de diumenge va despertar gris, trist, semblava com si el cel presagiés els esdeveniments que anaven a ocórrer durant tot el dia. Les xarxes socials, testimoniaven la repressió de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil.

En el meu lloc de votació, no vam poder votar. L’organització ens va informar que el sistema informàtic no funcionava. Van ser prudents, no van voler alarmar. Ens van demanar paciència i que ens poséssim davant de la porta perquè el cos dels Mossos d’Esquadra no poguessin passar i retirar les urnes. La policia catalana es va mantenir a una distància prudent.

Des de feia una hora que ens deien que venia la Guàrdia Civil. Les imatges de les càrregues de la benemèrita ens inquietaven, pensàvem que també carregarien contra nosaltres. Ens vam asseure a terra i ens vam posar a cantar L’estaca i a aixecar les mans mentre corejàvem “Volem votar”. En aquell moment, vaig recordar el Romanç de la Guàrdia Civil espanyola, de Federico García Lorca: “Sobre les capes llueixen / taques de tinta i de cera./ Tenen, per això no ploren, / de plom les calaveres.” Va ser una falsa alarma. A Roses no van venir.

El sistema informàtic no funcionava. Ens en vam anar a casa. Vam tornar al nostre col·legi electoral a les 15.30 h. Vam fer cua. Es podia votar, després de mitja hora de cua, per fi vam poder posar la nostra papereta en un sobre. Van comprovar les nostres dades diverses vegades, que no haguéssim votat abans o en un altre lloc. Passada la comprovació vam dipositar el nostre sobre a l’urna.

D’aquí ens en vam anar a Pau. Era una festa, diria que gairebé tot el poble s’havia reunit al pati del col·legi. L’ambient era alegre, fins i tot, festiu. Els Mossos es mantenien a una certa distància. Quan quedaven uns minuts per tancar les votacions, un grup musical va donar un petit recital. A les 20 h els conveïns de Pau es van agrupar a la porta del col·legi perquè les forces de l’ordre públic no s’emportessin les urnes.

Les primeres imatges i valoracions van demostrar les diferents visions que es tenia de la jornada. Els mitjans de comunicació jutjaven, segons la seva tendència, visions molt diferents de la realitat. Es van confeccionar editorials i informacions poc objectives, però, la sang de ciutadans, les càrregues brutals de les forces de seguretat de l’Estat donaven la volta al món i mostraven la cara més amarga d’un país, l’únic delicte del qual va ser el desig de voler votar, l’única violència va ser aixecar les mans mentre es demanava exercir un dret democràtic. Contra aquest dret, es va esgrimir la legalitat i es va oblidar, que l’Estatut del 2006, votat pel Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats i referendat pels ciutadans de Catalunya va ser mutilat per un tribunal polititzat i, que des de llavors, el poble de Catalunya ve manifestant la seva disconformitat i protesta davant un atropellament democràtic d’aquestes característiques, a més d’exigir, en el seu moment, la seva restitució. I, davant la negativa a tota proposta de negociació, de finançament o aprofundiment de l’autogovern, s’ha respost amb negatives, retallades i intervencions.

Reaccions irades, mitges veritats, manipulacions, opinions fundades i infundades se succeïen, discursos polítics sobre legalitat, constitució i estatut. Paraules buides per emmascarar un enfrontament polític, una manca de voluntat per buscar una solució a un problema creat per la irresponsabilitat d’un partit polític.

La indignació ciutadana per les càrregues policials augmenta. Les paraules incendien els ànims i el dia 3 d’octubre es respon amb la convocatòria d’una vaga general. Manifestacions massives. Lectura de manifestos a favor de la pau i la convivència.

Concentracions davant de la comissaria central de la Policia Nacional, a Barcelona. Davant aquelles imatges vaig recordar el que era durant el franquisme i en els primers anys de la transició la Via Laietana, així ens referíem a les dependències centrals de la policia armada o grisos que era com se’ls denominava popularment. Els mossos mantenien un cordó de seguretat. Tot i la indignació, no hi va haver violència.

Felip VI es va dirigir a una part d’espanyols i oblit a una altra en el seu discurs televisat, en el mateix, es va oblidar dels ciutadans que van ser agredits per aquells que han de defensar-los i va tractar, amb les seves paraules, els ciutadans de Catalunya com si fóssim súbdits i no ciutadans. Els seus gestos i les seves paraules recordaven més a un cap d’Estat, predemocràtic que a un monarca constitucional. L’endemà la premsa, depenent de l’espai geogràfic on s’hagués editat, lloava o criticava el discurs real. El monarca tindrà un bany de masses, lloances i exaltació d’una idea d’Espanya el pròxim dia 12 d’octubre. El que un opina de les seves paraules és que va posar més llenya al foc i,a Catalunya, les seves paraules han ajudat que més ciutadans catalans se sentin més republicans i menys espanyols.La voràgine esdevé econòmica quan Caixa Bank, Banc Sabadell, Gas Natural i altres empreses decideixen canviar la seva seu central. Es compleix l’estratègia del govern de Rajoy, es justifica amb paraules la decisió d’aquestes entitats, es diu que els diners són porucs i mentrestant en l’anàlisi no es parla dels sentiments dels ciutadans. Tots en la nostra vida hem pres decisions que perjudicaven la nostra economia per seguir el que dicten els nostres sentiments, és el que és humà. La dialèctica de la por se segueix imposant: amb la intervenció dels comptes de la Generalitat, amb la locució de Felip VI, amb la imputació dels presidents d’Òmnium i l’ANC, amb la imputació del major Trapero, als quals s’acusa de sediciosos. El conseller Santi Vila, valentament, crida a la serenitat. Pablo Iglesias recorda que és el moment de fer política. Mariano Rajoy, en un diari afí, culpa la Generalitat de tots els mals i no assumeix cap responsabilitat en tot el que ha succeït. Mentre les declaracions se succeeixen, els ciutadans es manifesten al carrer, uns contra la repressió de l’Estat, altres per la unitat d’Espanya i una minoria, potser els més sensats, demana diàleg. Els dies de desassossec continuaran.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li