Diego Cortés i Salvador Torres ‘Sam’: ‘Si vols fer-ho ben fet es necessita molta feina, però si gaudeixes del que fas no te n’adones’

0
1034

Salvador Torres (Sam) i Diego Cortés fa més de vint anys que comparteixen escenaris. Recentment han posat fil a l’agulla a una idea que fa temps que tenien al cap: col·laborar conjuntament. La previsió és que a la tardor hi hagi la primera actuació de presentació oficial del nou disc, un treball que de moment encara no té nom. Mentrestant, a l’estiu oferiran petites concerts en escenaris encara per determinar


Arriben més d’hora del que tocaria. Bona senyal. Transmeten energia. A cada pregunta, l’un complementa la resposta de l’altre. A vegades simplement són detalls. Petits canvis buscant la perfecció.

Després de tants anys compartint escenari, i inclús camerino, què ha canviat perquè hàgiu decidit col·laborar?
El projecte surt ara, però havíem parlat de fer-ho des de fa més de 25 anys. Tot va començar amb el respecte i l’admiració mútua amb el treball de cadascun. Ara, a diferència d’abans, tenim temps.

Ara és el moment ideal?
El bull hi ha estat. Hi ha anat cremant i cremant, i a mesura que s’evaporava i anàvem posant aigua. Xup, xup, xup… fins que el bull aquest s’ha convertit en un brou. Ara hi hem posat la verdura i la carn. El resultat és una escudella mortal [riuen].

Com ho feu per encaixar dues propostes tan diferents?
Ens agrada molt tot el que fem. Anem provant i escoltant. Quan el Diego toca la guitarra la fa parlar, arriba de manera molt profunda. Llavors en Sam comença a parlar i a fer conya i veuen que la cosa tampoc és tan seriosa. Els fem cantar, els fem riure, els fem conviure amb nosaltres. Al final del concert la gent canta i balla amb nosaltres.

I això com s’aconsegueix amb només dues persones dalt de l’escenari?
Tècnicament hem incorporat loops i samplers. La guitarra del Diego incorporà quatre entrades de jacks, i no només és una guitarra, porta rumba, percussió, pianos, violins…

Cada concert vostre és diferent?
Sí. Improvisem molt. En Sam amb la veu i el Diego a través de la guitarra.

Això no es fa gaire avui en dia.
La nostra experiència, sobretot al principi de les nostres carreres, ens ha portat a aprendre’n. Tu sol havies de buscar-te les garrofes.

Ara podeu pujar dalt de l’escenari i fer i desfer com voleu, suposo?
Gaudim del nostre show. Ara, la resposta del públic és important. Si nosaltres estem gaudint dalt de l’escenari el públic ho nota.

Què proposeu?
Hem canviat la cara a moltes cançons conegudes, a part d’alguna composició nostra que barregem a dins. Però el 80% del concert és versió, des de Dylan o Lou Red fins a un Serrat. Tot d’una manera que fa olor de mediterrani.

Per exemple?
Hem tret una versió de «El meu país» del Llach que realment fa plorar. A la cançó d’en Serrat d’Aquellas pequeñas cosas hi hem barrejat flamenc, jazz i també bosanova. Entre els loops que ha muntat el Diego de percussió i les rascades de guitarra d’en Sam, la mescla ens ha quedat molt guapa.

Déu-n’hi-do. Quins canvis.
És com si veiessis una pel·li. En la mateixa cançó fem viatjar d’una banda a una altra. Ara estàs al Carib, i de cop, tornés a estar a Catalunya.

Com us organitzeu?
Nosaltres treballem un tema fins que en tenim la idea clara. Quan l’hem cantat unes dues-centes vegades, l’enregistrem a l’estudi. Després el vestim. El polim. Això són unes dues-centes vegades més.

Jo pensava que ser músic era més fàcil.
Si home, els collons! Si vols fer-ho ben fet es necessita molta feina, però si gaudeixes del que fas no te n’adones.

Quan tocareu aquí?
Ho teníem mig arreglat, però ara sembla que ha quedat en un calaix.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li