DiĂ leg entre Catalunya i Espanya

0
1273

Un nen va demanar al seu pare: “Per quĂš Catalunya es vol separar d’Espanya?”. El pare li contestĂ : “PerquĂš Espanya no Ă©s a casa nostra. Hi hem viscut rellogats molts anys. Ara, volem viure en una casa prĂČpia”.

La frase “Catalunya no Ă©s Espanya” no Ă©s d’avui. La va usar per primera vegada la reina Isabel de Castella, l’any 1492. Parlem de la reina que va impulsar Colom al descobriment d’AmĂšrica.

Una vegada Castella es fĂ©u senyora del Nou MĂłn, la reina Isabel es quedĂ  l’exclusiva del comerç americĂ . ProhibĂ­ als comerciants catalans que hi anessin a fer negoci. “Catalunya no Ă©s Castella”, els diguĂ©, “nomĂ©s tenen dret a comerciar amb AmĂšrica els comerciants castellans”, afegĂ­. Vol dir que, en aquells anys, la mateixa reina de Castella considerava que Catalunya era una naciĂł prĂČpia i independent.

Quan Espanya va perdre les “colĂČnies europees d’Holanda” va recĂłrrer a Catalunya per subministrar teixits a les colĂČnies americanes, especialment a Cuba. Aquest fou el camĂ­ que permetĂ© a Catalunya introduir-se en el mercat americĂ , comerç que enriquĂ­ negociants catalans, i moltes de les seves riqueses milloraren la vida social dels nostres pobles.

Cal reconĂšixer la gran labor cultural, social i religiosa que va fer Espanya a AmĂšrica, la construcciĂł d’admirables edificis, escoles i hospitals. Els americans captaren aviat la cultura rebuda d’Espanya, perĂČ ben prompte tingueren Ă nsies de llibertat polĂ­tica. Els cubans, en el segle dinovĂš, pretengueren emancipar-se d’Espanya. El govern de Madrid, en lloc de buscar un conveni comercial i polĂ­tic, optĂ  per la força de les armes. ReclutĂ  a la PenĂ­nsula milers de soldats i els embarcĂ  cap a Cuba. TambĂ© embarcĂ  catalans. En aquells anys, Catalunya estava lligada amb Espanya, des del 1472. Alguns catalans, perĂČ, desertaren a les muntanyes.

L’episodi de Cuba ha donat lloc, avui, a la composiciĂł d’havaneres, un estil de mĂșsica molt popular. La lletra de la coneguda havanera L’avi Quim no va anar a Cuba, amb mĂșsica de Paco Viciana, diu aixĂ­:

“L’avi Quim no va anar a Cuba, Cuba Ă©s terra de valents, no volen ser mĂ©s d’Espanya, volen fer-se independents.
Quù se’ns ha perdut, a Cuba? Per quù hi hem de dar la sang? No us mogueu, no, fills del poble. Digueu que no, catalans.
L’avi Quim no va anar a Cuba, no volguĂ© fer-hi el soldat, Cuba Ă©s una terra lliure, tĂ© dret a la llibertat.
No us embarqueu cap a Cuba, que hi vagi el clan de Madrid. Nosaltres mar i muntanya i una rosa al mig del pit.
L’avi Quim no va anar a Cuba, preferí ser desertor. Qui deserta de la guerra, porta la pau en el cor.
Pau aquí i pau a Cuba, pau, progrés i llibertat, aixequem una senyera, al bell cim de Montserrat.
Visca sempre Catalunya, i el bon DĂ©u, que ens l’ha donat.”

En el segle vint-i-u Catalunya continua inserida a Espanya. No tots els catalans tenen el mateix criteri. Molts prefereixin que el govern de Madrid governi Catalunya sota un estatut raquĂ­tic i en una economia controlada. Ho prefereixen a una Catalunya independent, que es governi amb les prĂČpies lleis, que Ă©s el desig de milers de catalans.

Cal puntualitzar que la independĂšncia de Catalunya no trencaria la unitat d’Espanya. Catalunya va ser unida a Espanya en una guerra, sense comptar amb la voluntat dels catalans. Ara, els catalans haurĂ­em, doncs, de decidir en un referĂšndum, la nostra voluntat de com volem ser governats. Els catalans desitgem una Espanya prĂČspera, amb Catalunya o sense Catalunya.

La llengua catalana Ă©s l’Ășnica llengua oficial a Catalunya, malgrat que digui el contrari la ConstituciĂł espanyola. TĂ© unes arrels histĂČriques des dels anys del bisbe Oliba, de Ripoll.

Els catalans admirem la llengua espanyola per la seva riquesa lingĂŒĂ­stica i literĂ ria. PerĂČ es incorrecte que alguns espanyols que viuen a Catalunya i el govern de Madrid vulguin obligar l’ensenyament d’assignatures en castellĂ . El castellĂ  s’ha de considerar com una llengua secundĂ ria, encara que d’obligada ensenyança a les escoles.

La personalitat de Catalunya, nasquĂ© en els anys de GuifrĂ© el PilĂłs. D’ell hem heretat la bandera catalana. Segons la llegenda, ferit de guerra, impregnĂ  el seu escut en blanc amb la sang que li brollava del pit. Amb quatre dits dibuixĂ  el signe de les quatre barres.

La histĂČria de Catalunya Ă©s molt complexa. TinguĂ©rem invasions de races del nord i centre d’Europa i d’Àfrica: fenicis, cartagine-sos, visigots, grecs, romans i Ă rabs.

Catalunya, fa dos mil anys, rebĂ© la llum de la doctrina del cristianisme. Doctrina d’amor, de germanor i d’aboliciĂł de l’esclavitud, una plaga d’aquells anys. Els catalans coneguĂ©rem l’existĂšncia d’un DĂ©u creador del cel i de la terra. La fe del poble han fet populars uns aforismes que invoquen el nom de DĂ©u. AixĂ­, diem “grĂ cies a DĂ©u que plou” o “grĂ cies a DĂ©u que fa un bon dia” o “mare de DĂ©u, quina calor”, “AdĂ©u” o “AdĂ©u-siau, i “tenim salut, grĂ cies a DĂ©u”.

A tots els pobles i les ciutats de Catalunya s’han aixecat temples per donar honor a DĂ©u, alguns de gran valor artĂ­stic. Al cim de les muntanyes s’han alçat santuaris a la verge Maria. Destaquem el de Montserrat, al qual els catalans hem dedicat cĂ ntics i poemes. Un dia serĂ  la reina de la nova Catalunya.

Rosa d’abril, morena de la serra, reina del firmament, il·lumineu la catalana terra, feu-nos, Senyora, un poble independent. En vostre nom comença nostra histĂČria, la nova Catalunya, excels jardĂ­, pels catalans vindran dies de glĂČria, camins de pau, coberts de romanĂ­.

.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li