DiĂ leg entre Catalunya i Espanya

0
1227

Un nen va demanar al seu pare: “Per què Catalunya es vol separar d’Espanya?”. El pare li contestà: “Perquè Espanya no és a casa nostra. Hi hem viscut rellogats molts anys. Ara, volem viure en una casa pròpia”.

La frase “Catalunya no és Espanya” no és d’avui. La va usar per primera vegada la reina Isabel de Castella, l’any 1492. Parlem de la reina que va impulsar Colom al descobriment d’Amèrica.

Una vegada Castella es féu senyora del Nou Món, la reina Isabel es quedà l’exclusiva del comerç americà. Prohibí als comerciants catalans que hi anessin a fer negoci. “Catalunya no és Castella”, els digué, “només tenen dret a comerciar amb Amèrica els comerciants castellans”, afegí. Vol dir que, en aquells anys, la mateixa reina de Castella considerava que Catalunya era una nació pròpia i independent.

Quan Espanya va perdre les “colònies europees d’Holanda” va recórrer a Catalunya per subministrar teixits a les colònies americanes, especialment a Cuba. Aquest fou el camí que permeté a Catalunya introduir-se en el mercat americà, comerç que enriquí negociants catalans, i moltes de les seves riqueses milloraren la vida social dels nostres pobles.

Cal reconèixer la gran labor cultural, social i religiosa que va fer Espanya a Amèrica, la construcció d’admirables edificis, escoles i hospitals. Els americans captaren aviat la cultura rebuda d’Espanya, però ben prompte tingueren ànsies de llibertat política. Els cubans, en el segle dinovè, pretengueren emancipar-se d’Espanya. El govern de Madrid, en lloc de buscar un conveni comercial i polític, optà per la força de les armes. Reclutà a la Península milers de soldats i els embarcà cap a Cuba. També embarcà catalans. En aquells anys, Catalunya estava lligada amb Espanya, des del 1472. Alguns catalans, però, desertaren a les muntanyes.

L’episodi de Cuba ha donat lloc, avui, a la composició d’havaneres, un estil de música molt popular. La lletra de la coneguda havanera L’avi Quim no va anar a Cuba, amb música de Paco Viciana, diu així:

“L’avi Quim no va anar a Cuba, Cuba és terra de valents, no volen ser més d’Espanya, volen fer-se independents.
Què se’ns ha perdut, a Cuba? Per què hi hem de dar la sang? No us mogueu, no, fills del poble. Digueu que no, catalans.
L’avi Quim no va anar a Cuba, no volgué fer-hi el soldat, Cuba és una terra lliure, té dret a la llibertat.
No us embarqueu cap a Cuba, que hi vagi el clan de Madrid. Nosaltres mar i muntanya i una rosa al mig del pit.
L’avi Quim no va anar a Cuba, preferí ser desertor. Qui deserta de la guerra, porta la pau en el cor.
Pau aquí i pau a Cuba, pau, progrés i llibertat, aixequem una senyera, al bell cim de Montserrat.
Visca sempre Catalunya, i el bon Déu, que ens l’ha donat.”

En el segle vint-i-u Catalunya continua inserida a Espanya. No tots els catalans tenen el mateix criteri. Molts prefereixin que el govern de Madrid governi Catalunya sota un estatut raquític i en una economia controlada. Ho prefereixen a una Catalunya independent, que es governi amb les pròpies lleis, que és el desig de milers de catalans.

Cal puntualitzar que la independència de Catalunya no trencaria la unitat d’Espanya. Catalunya va ser unida a Espanya en una guerra, sense comptar amb la voluntat dels catalans. Ara, els catalans hauríem, doncs, de decidir en un referèndum, la nostra voluntat de com volem ser governats. Els catalans desitgem una Espanya pròspera, amb Catalunya o sense Catalunya.

La llengua catalana és l’única llengua oficial a Catalunya, malgrat que digui el contrari la Constitució espanyola. Té unes arrels històriques des dels anys del bisbe Oliba, de Ripoll.

Els catalans admirem la llengua espanyola per la seva riquesa lingüística i literària. Però es incorrecte que alguns espanyols que viuen a Catalunya i el govern de Madrid vulguin obligar l’ensenyament d’assignatures en castellà. El castellà s’ha de considerar com una llengua secundària, encara que d’obligada ensenyança a les escoles.

La personalitat de Catalunya, nasqué en els anys de Guifré el Pilós. D’ell hem heretat la bandera catalana. Segons la llegenda, ferit de guerra, impregnà el seu escut en blanc amb la sang que li brollava del pit. Amb quatre dits dibuixà el signe de les quatre barres.

La història de Catalunya és molt complexa. Tinguérem invasions de races del nord i centre d’Europa i d’Àfrica: fenicis, cartagine-sos, visigots, grecs, romans i àrabs.

Catalunya, fa dos mil anys, rebé la llum de la doctrina del cristianisme. Doctrina d’amor, de germanor i d’abolició de l’esclavitud, una plaga d’aquells anys. Els catalans coneguérem l’existència d’un Déu creador del cel i de la terra. La fe del poble han fet populars uns aforismes que invoquen el nom de Déu. Així, diem “gràcies a Déu que plou” o “gràcies a Déu que fa un bon dia” o “mare de Déu, quina calor”, “Adéu” o “Adéu-siau, i “tenim salut, gràcies a Déu”.

A tots els pobles i les ciutats de Catalunya s’han aixecat temples per donar honor a Déu, alguns de gran valor artístic. Al cim de les muntanyes s’han alçat santuaris a la verge Maria. Destaquem el de Montserrat, al qual els catalans hem dedicat càntics i poemes. Un dia serà la reina de la nova Catalunya.

Rosa d’abril, morena de la serra, reina del firmament, il·lumineu la catalana terra, feu-nos, Senyora, un poble independent. En vostre nom comença nostra història, la nova Catalunya, excels jardí, pels catalans vindran dies de glòria, camins de pau, coberts de romaní.

.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li