
No sé vostès, benvolguts lectors, però jo em trobo totalment perplex, absolutament desconcertat davant l’estat de salut pública que estem patint.
En un estat de desconcert, sĂ, Ă©s a dir de confusiĂł i desorientaciĂł; però no nomĂ©s per la gravetat recurrent de la pandèmia que ens assola, que això, excepte en aquells primers moments de frĂvola supèrbia en els quals als vigilants del nostre benestar fĂsic els va passar quelcom similar a aquelles bĂbliques verges nècies, que l’espòs les va trobar dormint, això Ă©s ara el nostre pa de cada dia, sinĂł, i sobretot, mĂ©s enllĂ del primer, diguem-ne, despistament, per les constants contradiccions en les declaracions preventives, per una polĂtica informativa desafortunada si no voluntĂ riament incompleta que fa dubtar de la seva voluntat de veracitat, per una fragmentaciĂł dels dirigents que, incapaços d’actuar de manera comuna (el tantes vegades i per a tantes ocasions per mi reclamat Fuenteovejuna) cercaven ser en el seu corresponent territori o Ă mbit de decisiĂł, com cantava fa molts anys Sylvie Vartan, la dona del no menys famĂłs Johnny Hallyday, «la plus belle pour aller danser», i finalment per la disbauxa en les actuacions prohibitives que donen de forma repetida pals de cec, com si es tractĂ©s del joc de la gallina cega .
(Aclareixo, no obstant, que amb aquesta condemna a la manca d’unitat no em sumo en absolut a la demanda farisea del Gobierno, perquè considero que la coalició esquerra i ultra esquerrana dirigent l’únic que pretenia era que, sense discussió de cap mena, sense plantejar modificacions o admetre aportacions, a l’estil de «prietas las filas» tots acatéssim l’«ordeno, mando y quiero que se haga»).
Jo no soc cap cientĂfic per intentar donar validesa universal als meus dubtes, als meus pensaments, als meus temors (clar que tambĂ© si ens hem de refiar, a part dels matemĂ tics que una vegada conegudes les dades van dibuixant les corbes de progressiĂł de la malaltia i intenten esbrinar el futur, de les opinions d’alguns que s’atorguen o els han conferit aquesta dignitat, estem apanyats), però sĂ que tinc la capacitat d’adonar-me (sempre admetent la possibilitat d’error en la conclusiĂł o en la percepciĂł de les premisses) que dues proposicions sĂłn antitètiques, incompatibles a la vegada, contradictòries entre si mateixes, i d’esbrinar, d’entre les postveritats a l’abast, quina Ă©s la percepciĂł de la realitat mĂ©s propera a la veritat.
És això el que em passa davant aquesta nova situació de pà nic creada arran del que es considera una nova onada d’afectació per la pandèmia, ara ja concretada no només en els aspectes de salut, sinó també ampliada a l’estatus econòmic, que provoca un sentiment de por en la seva escala mà xima: el terror al futur.
Però, vegem, no ens varen dir que ens haurĂem d’acostumar a conviure amb el coronavirus i que mentre no es creĂ©s una vacuna l’única soluciĂł consistia a assolir la immunitat del ramat (no recordo ben bĂ© si es parlava d’una afectaciĂł al 60% de la poblaciĂł) i que el que havĂem de procurar era aplanar la corba de casos de manera que els afectats poguessin ser atesos amb els mitjans mèdics de què disposĂ vem? Llavors, en quina situaciĂł ens trobem, malgrat els brots i rebrots propis i la importaciĂł d’aliens, hem aconseguit o no pautar el creixement de la malaltia de manera adequada als nostres mitjans i possibilitats? Segueixen morin o no les persones per manca d’atenciĂł?
Si res d’això estĂ passant, l’alarmisme amb què s’estĂ tractant l’encara que recurrent nova situaciĂł i les amenaces d’un possible nou confinament, em semblen absolutament desproporcionats i totalment fora de lloc, perquè el nostre equilibri fĂsic i psĂquic, aixĂ com l’econòmic (no oblidem la relaciĂł i dependència entre aquestes dues circumstĂ ncies) no podrien suportar un altre estat de terror contra el qual ja s’aixequen moltes veus dels distints Ă mbits professionals i empresarials.
Què hem de fer? Doncs assumir que vivim envoltats de riscos (curiosament hi ha els qui possiblement no en tenen prou amb els que de manera regular els ofereix la vida i es dediquen a la prà ctica d’esports d’aventura i perillosos, el cost dels accidents dels quals sol ser a cà rrec de l’erari públic) i hem d’adoptar totes les precaucions i dotar-nos de totes les mesures preventives necessà ries, no solament a escala individual, sinó també i, sobretot, en l’à mbit públic, però intentar fer vida normal. És a dir, que els nostres governants es dediquin a una efectiva tasca de lluita però no a còpia de prohibicions, perquè aquestes l’únic que demostren són les seves carències, les falles del sistema provocades per la seva inexperiència, matusseria o irresponsabilitat. I, desgraciadament, no ens ha servit de res la tan reclamada autonomia decisòria, perquè, al final, se’ns ha abocat a caure als mateixos errors.
Potser fora bo recordar que s’atribueix al filòsof xinès Lao TsĂ© la frase «governa millor qui governa menys», i una mica mĂ©s pròxim, Sant AgustĂ deia «bene curris, sed extraviam» (â€corres bĂ© però fora del camĂ’) i esbrinar si no serien de correcta aplicaciĂł als moments actuals.
Leave a Reply