Desconcert

0
828

No sé vostès, benvolguts lectors, però jo em trobo totalment perplex, absolutament desconcertat davant l’estat de salut pública que estem patint.

En un estat de desconcert, sí, és a dir de confusió i desorientació; però no només per la gravetat recurrent de la pandèmia que ens assola, que això, excepte en aquells primers moments de frívola supèrbia en els quals als vigilants del nostre benestar físic els va passar quelcom similar a aquelles bíbliques verges nècies, que l’espòs les va trobar dormint, això és ara el nostre pa de cada dia, sinó, i sobretot, més enllà del primer, diguem-ne, despistament, per les constants contradiccions en les declaracions preventives, per una política informativa desafortunada si no voluntàriament incompleta que fa dubtar de la seva voluntat de veracitat, per una fragmentació dels dirigents que, incapaços d’actuar de manera comuna (el tantes vegades i per a tantes ocasions per mi reclamat Fuenteovejuna) cercaven ser en el seu corresponent territori o àmbit de decisió, com cantava fa molts anys Sylvie Vartan, la dona del no menys famós Johnny Hallyday, «la plus belle pour aller danser», i finalment per la disbauxa en les actuacions prohibitives que donen de forma repetida pals de cec, com si es tractés del joc de la gallina cega .

(Aclareixo, no obstant, que amb aquesta condemna a la manca d’unitat no em sumo en absolut a la demanda farisea del Gobierno, perquè considero que la coalició esquerra i ultra esquerrana dirigent l’únic que pretenia era que, sense discussió de cap mena, sense plantejar modificacions o admetre aportacions, a l’estil de «prietas las filas» tots acatéssim l’«ordeno, mando y quiero que se haga»).

Jo no soc cap científic per intentar donar validesa universal als meus dubtes, als meus pensaments, als meus temors (clar que també si ens hem de refiar, a part dels matemàtics que una vegada conegudes les dades van dibuixant les corbes de progressió de la malaltia i intenten esbrinar el futur, de les opinions d’alguns que s’atorguen o els han conferit aquesta dignitat, estem apanyats), però sí que tinc la capacitat d’adonar-me (sempre admetent la possibilitat d’error en la conclusió o en la percepció de les premisses) que dues proposicions són antitètiques, incompatibles a la vegada, contradictòries entre si mateixes, i d’esbrinar, d’entre les postveritats a l’abast, quina és la percepció de la realitat més propera a la veritat.

És això el que em passa davant aquesta nova situació de pànic creada arran del que es considera una nova onada d’afectació per la pandèmia, ara ja concretada no només en els aspectes de salut, sinó també ampliada a l’estatus econòmic, que provoca un sentiment de por en la seva escala màxima: el terror al futur.

Però, vegem, no ens varen dir que ens hauríem d’acostumar a conviure amb el coronavirus i que mentre no es creés una vacuna l’única solució consistia a assolir la immunitat del ramat (no recordo ben bé si es parlava d’una afectació al 60% de la població) i que el que havíem de procurar era aplanar la corba de casos de manera que els afectats poguessin ser atesos amb els mitjans mèdics de què disposàvem? Llavors, en quina situació ens trobem, malgrat els brots i rebrots propis i la importació d’aliens, hem aconseguit o no pautar el creixement de la malaltia de manera adequada als nostres mitjans i possibilitats? Segueixen morin o no les persones per manca d’atenció?

Si res d’això està passant, l’alarmisme amb què s’està tractant l’encara que recurrent nova situació i les amenaces d’un possible nou confinament, em semblen absolutament desproporcionats i totalment fora de lloc, perquè el nostre equilibri físic i psíquic, així com l’econòmic (no oblidem la relació i dependència entre aquestes dues circumstàncies) no podrien suportar un altre estat de terror contra el qual ja s’aixequen moltes veus dels distints àmbits professionals i empresarials.

Què hem de fer? Doncs assumir que vivim envoltats de riscos (curiosament hi ha els qui possiblement no en tenen prou amb els que de manera regular els ofereix la vida i es dediquen a la pràctica d’esports d’aventura i perillosos, el cost dels accidents dels quals sol ser a càrrec de l’erari públic) i hem d’adoptar totes les precaucions i dotar-nos de totes les mesures preventives necessàries, no solament a escala individual, sinó també i, sobretot, en l’àmbit públic, però intentar fer vida normal. És a dir, que els nostres governants es dediquin a una efectiva tasca de lluita però no a còpia de prohibicions, perquè aquestes l’únic que demostren són les seves carències, les falles del sistema provocades per la seva inexperiència, matusseria o irresponsabilitat. I, desgraciadament, no ens ha servit de res la tan reclamada autonomia decisòria, perquè, al final, se’ns ha abocat a caure als mateixos errors.

Potser fora bo recordar que s’atribueix al filòsof xinès Lao Tsé la frase «governa millor qui governa menys», i una mica més pròxim, Sant Agustí deia «bene curris, sed extraviam» (‘corres bé però fora del camí’) i esbrinar si no serien de correcta aplicació als moments actuals.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li