Desballestat

0
1355

«Ara que s’acaba l’estiu, tinc la sensaciĂł que o jo, o el mĂłn, o tot plegat sembla una mica desballestat». De vegades, donem per fet que les nostres expressions tenen un sentit obvi. I a voltes, no Ă©s pas tan evident. Prop meu un amic, amb evident mostra de sorpresa, va exclamar: «Desballestat? Per quĂš vols una ballesta?».

«No ets capaç de gaudir de la pau i la llum d’aquesta tarda d’estiu sense pensar d’estar armat?». Imagineu-vos el meu ensurt. Sort que la seva Ășltima expressiĂł, armat, em va donar una pista de com desfer l’atzucac. «Has vist mai un moble quan li has tret els cargols o les peces de subjecciĂł?». Doncs el que veus Ă©s un moble desenllaçat, desfet, desmuntat o _fent servir la teva expressiĂł_ armat; em sento desarmat. I no tĂ© cap relaciĂł amb cap arma. És una expressiĂł d’una sensaciĂł emocional.

SĂ©, ho sĂ©, que he de reaccionar i activar-me. Cal tornar a la rutina. Aparcar la dolça indulgencia i Ă dhuc indolĂšncia de l’estiu, i acceptar que s’ha acabat la festa. No m’explico per quĂš em quedo paralitzat. S’assembla a una mena d’atordiment. Tristor impregnada de nostĂ lgica melangia. Tot de cop m’he adonat, tal com un creient en un terreny sagrat, que m’espanten els canvis. Tan bo que era confiar que no res podia canviar! De fet, bo no ho era pas. PerĂČ hom s’acostuma a tot. Fins i tot a la resignaciĂł, la frustraciĂł. I ara. La polĂ­tica, l’economia, l’entorn social i tot plegat convida a la revifalla de l’esperança. Es parla de veritables canvis, de diĂ leg, de negociaciĂł i d’assumir veritables responsabilitats. Al punt que sembla que els (17.500!) aforats que Espanya mantĂ© com a persones que sĂłn intocables per a la justĂ­cia sĂłn prop de perdre aquest privilegi. Al PerĂș hi ha una cosa que grinyola. Tots i cada un dels que poden votar aquesta aboliciĂł gaudeixen d’aquest privilegi. «No els vull pas enganyar, un polĂ­tic professional no els pot pas dir la veritat». Els la dic jo. La veritat Ă©s massa complexa; i jo soc un polĂ­tic.

La versiĂł mĂ©s antiga de la paradoxa del mentider s’atribueix al filĂČsof grec EubĂșlides de Milet, que va viure al segle IV aC. Suposadament va dir: Un home afirma que estĂ  mentint. El que diu Ă©s vertader, o fals?

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li