Des d’un banc de la Rambla

0
564

Fragment de text extret de la presentació del llibre «Històries d’alcalde (Figueres 1995-2007)», editat per Editorial Gavarres


«Mentre recordo els versos de Pere Prada, «assegut en un banc de la Rambla / trasllueixen els somnis / de qui voldria ser», penso en el banc del general d’Eduard Puig Vayreda i que fa quinze anys de la mort d’Emili Pallach. El primer, fill d’una família de la petita burgesia liberal, nacionalista; el segon, fill d’una família d’arrel pagesa i republicana, socialista. Dos figuerencs referents d’una societat plural que ha anat canviant. Avui, la societat figuerenca té més matisos, més colors, és més diversa i més plural. Té nous reptes i noves barreres per trencar.

Quan Àngel Madrià, director de la col·lecció El caliu de la memòria, d’Editorial Gavarres, em proposà fer aquestes Històries d’alcalde, em digué: «És important tenir un sumari ben definit, per conceptes generals, a l’estil del d’en Quim Nadal». Primer, vaig llegir el llibre d’en Quim, que em resultà molt interessant, i de seguida vaig pensar un sumari, prenent com a referència la seva estructura. Em va semblar una oportunitat, des de la distància del temps, fer unes històries de la meva etapa d’alcalde de Figueres, entre els anys 1995 i 2007. Tenia històries per explicar d’una etapa de què amb tots els èxits i fracassos, encerts i errors, em sento orgullós.

Aquestes històries van ser escrites entre la primavera i l’estiu de 2020, en temps de confinament i nova normalitat, a Navata, el Port de la Selva i unes estones a l’Arxiu Municipal de Figueres. Després de deixar-les reposar un temps i revisar-les, les he tancat abans de començar aquesta introducció. Unes històries amb anècdotes, però no per si mateixes, sinó, com deia Eugeni d’Ors, per passar de l’anècdota a la categoria; és a dir, com a peces per descobrir, construir, encaixar i donar sentit a les històries. Són unes històries que vindiquen un llegat, no són un balanç de l’acció de govern però li donen significat. Hi trobareu autocrítica, com no podia ser d’una altra manera. Tampoc hi falta la crítica des del respecte a les persones. Són unes històries políticament incorrectes perquè no pretenen minimitzar les accions, els fets, les coses i els comportaments viscuts en la meva etapa d’alcalde, ni tampoc són per quedar bé davant de tothom. Explico aquestes històries tal com les penso i sento. Exposo la meva part de veritat, encara que aquesta pugui resultar incòmoda per alguns, sobretot, pels grups de pressió als quals vaig combatre amb força en la defensa del bé comú. A més a més, amb algunes d’aquestes històries podria passar el que deia Carles Fages de Climent: «El meu epigramatari farà somriure a tothom excepte al destinatari.»

Assegut en un banc de la Rambla –pràcticament tots ocupats–, en un matí d’hivern, contemplo la vida del renovat espai urbà amb l’anar i venir de la gent que conforma una diversa geografia humana, la realitat de la nova Figueres. Segons Heràclit, l’harmonia més bella neix de l’enfrontament de les diferències. L’harmonia de la nova ciutat sorgirà en posar en comú les diverses mirades per enfortir el sentit de pertinença.

No enyoro la Figueres en blanc i negre de la meva infantesa i joventut, ni la ciutat dels meus avis. La Figueres contemporània, amb tots els seus problemes, és la millor de la història de la ciutat pel nivell de serveis, equipaments i benestar de la gent. La creixent igualtat d’oportunitats ha permès passar de la Figueres d’uns pocs a la ciutat de tots. Deixeu-me dir que aquestes històries, d’un servidor de la ciutat, estan guiades per la fidelitat i l’estima a Figueres, tot citant Maria Àngels Anglada: «Deixeu-me dir que voldria que la meva ciutat fos la primera de tot el país, deixeu-me dir que tinc una petita gran història d’amor amb la meva ciutat».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li