Democràcia orgànica

0
1038

Els estoics tenien com a forma de govern la democràcia orgànica, és a dir, un tipus de democràcia que injuriava els partits polítics i incidia en el que considerava els òrgans naturals per a l’associació humana, a saber: la família, on es neix; el municipi, on es viu; el sindicat, on es treballa. La democràcia liberal, suposadament la nostra, consisteix en una democràcia representativa, és a dir, els representants electes prenen les decisions polítiques. La democràcia liberal es troba subjecta a l’Estat de dret i normalment regulada per una Constitució que protegeix els drets de la ciutadania. Jutgi el lector si la nostra democràcia liberal (formalment ajustada a la seva definició) és o no l’ideal que propugna.

En aquests pensaments i disquisicions caminava quan vaig recordar que el règim del general Franco s’autodenominava com una democràcia orgànica. Bé, en un principi, es va institucionalitzar políticament i jurídicament com un “Estat autoritari i corporatiu”, així figurava en la seva primera Llei fonamental, el fur del treball (1938-1939), llei que es va concretar en la Llei de corts (1942- 43). Però, els aliats totalitaris del règim van perdre la Segona Guerra Mundial i el règim de Franco va obrir el seu horitzó doctrinal amb l’aprovació de la Llei orgànica de l’Estat (1966-67), que va definir el nou àmbit juridicopolític com democràcia orgànica: Corts espanyoles, Consell del Regne, sindicalisme vertical, Consell Econòmic i Social d’Espanya, corporacions professionals. Amb aquestes mesures i aquesta nova denominació la dictadura va voler donar-se un vernís i argumentar que els espanyols participaven en la vida política per mitjà de les seves organitzacions naturals, en les que per descomptat, no participaven els partits polítics.

Potser, perquè el dictador va morir en ple exercici de la seva direcció de l’Estat, potser, perquè la restauració de la monarquia borbònica es va fer a través del successor que va nomenar el general i no va recaure en la persona que ostentava els drets dinàstics, o potser, perquè els ciutadans d’aquest país no vam poder expressar-nos mitjançant un referèndum si Espanya havia de ser una república (que era la forma de govern votada pel poble quan la revolta militar va originar la guerra civil) o una monarquia; la transició a la democràcia no va ser l’èxit que se’ns ha venut i va canviar la forma però no el fons: molts es van canviar de camisa i jaqueta però no d’idees i, el que és pitjor encara, molts dels nostres polítics i partits actuals segueixen actuant com es feia en els temps de la nostra peculiar “democràcia orgànica” dels anys del franquisme: consumeixin amb les seves maneres d’actuar el vell adagi de “govern del poble, per al poble, però sense el poble”, com sinó explicar-nos la corrupció sistèmica que pateixen els partits polítics, com sinó podem tolerar que els poders de l’Estat, més en concret, el poder judicial estigui manipulat i adulterat pel partit en el govern, amb la callada per resposta dels partits de l’arc parlamentari.

L’Estat té dos problemes la resolució dels quals definirà el seu avenir: la corrupció política, més pròpia d’un règim dictatorial que no d’una democràcia liberal, i l’encaix plurinacional de l’Estat.

Sobre la corrupció, opino que té una difícil solució: els partits, en la seva manera de funcionar són molt jeràrquics i poc democràtics. L’elecció dels líders, el culte a la personalitat que es fa dels mateixos, la composició dels grups parlamentaris, on el cap del grup imposa el que s’ha de votar en lloc de deixar llibertat de vot i que el representant de la ciutadania voti en consciència, fins i tot, la mateixa confecció de les llistes, denota una democràcia poc evolucionada i inadaptada a un temps en què tot canvia molt de pressa, o potser, si i juguen amb la nostra memòria de peix. Per tot això i per la inclinació dels nostres polítics a les seves poltrones, veig difícil que les institucions democràtiques puguin intervenir quirúrgicament i amputar la gangrena de la corrupció, i més, quan els corruptors no competeixen entre empreses o entitats financeres en el lliure mercat, les grans empreses –com s’ha pogut constatar en els diferents judicis pel finançament del Partit Popular i de Convergència Democràtica de Catalunya, per citar els que més surten en els mitjans de comunicació– competeixen finançant a qui té el poder de concedir un o altre obra pública, tal o tal concessió; vaja, “que qui té padrins es bateja” i els que no, han d’esperar que la sort els agraciï.

Dissabte passat vaig llegir en un diari d’àmbit estatal que els joves i la majoria d’aturats troben feina a través de coneguts o familiars que els recomanen per un o altre lloc de treball. És a dir, les empreses compren amb prevendes grans contractes i els empleats d’aquestes i altres empreses troben els seus llocs de treball no pels mèrits que puguin acreditar sinó per l’“endoll” que tinguin per col·locar-se. Són maneres d’actuar! Sobre l’encaix de les nacions que formen part de l’Estat, mentre a Madrid governi un partit la idea d’Espanya es resumeix amb el lema “una, gran i lliure” serà difícil el més mínim respecte a aquestes senyals d’identitat pròpies de Catalunya i Euskadi com pobles que se senten, tenen i expressen una voluntat de reconeixement que el govern i els partits estatals es neguen admetre. Catalunya és una nació, és la pàtria de molts catalans els ancestres provenen d’altres parts d’Espanya. Catalunya no és un estat. Durant els últims anys del període democràtic no ha volgut ser-ho, ara bé, quan s’ha sentit maltractada, quan ha vist minvada la seva voluntat de ser lingüística, econòmica i jurídicament, gran part de la ciutadania de Catalunya ha volgut trencar amb la seva pertinença a un estat que li ha negat les seves senyes d’identitat. Aquest procés de desafecció, de ruptura sentimental i afectiva està acabant amb la voluntat de conviure juntos.Hi ha a Madrid, molts nostàlgics del franquisme que no volen trobar cap solució a aquest problema. Persones influents que demanen que s’actuï amuntegui de llei per solucionar el problema català. Molts altres tenen somnis inconfessables: tancs entrant per la Diagonal de Barcelona. Sigui com sigui, tant a Madrid com a Barcelona falta seny, falta diàleg, falta imaginació i, sobretot, falta política, una política que reconegui la personalitat nacional de Catalunya i que advoqui per un pacte que reconegui aquest ésser i garanteixi la unitat de Espanya.En el moment actual, estem en el punt de com pitjor millor, sense pensar, que qualsevol enfrontament, sigui amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució o per altres vies repressives, l’únic que aconseguirà és que la ruptura afectiva sigui inevitable i que el divorci de Catalunya i Espanya, també, no ho oblidem, l’enfrontament propiciarà un trencament de la convivència, també afectarà aquesta ruptura a la societat catalana: “El recurso al Código Penal como respuesta a una declaración unilateral de independencia no es sino una versión aparentemente moderada de la misma actitud. Si eso da pie para llevarse por delante las autonomías, la monarquía parlamentaria e incluso la democracia, tanto mejor (…) Doy por cierto que la mayoría de quienes reclaman la consulta y de quienes se oponen a ella no abrigan tan siniestros propósitos, pero no estoy seguro de que quienes los comparten (aun siendo minoritarios) no terminen determinando la actitud de ambos bandos” (Miguel Herrero de Miñón, membre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques). El proper 15 de juny es compleixen 40 anys de les primeres eleccions democràtiques a Espanya. Passades quatre dècades, ni els governs d’UCD, PSOE i PP han solucionat l’encaix de Catalunya a l’estat, no han sabut ni volgut una solució estable. Els governs centrals, sobretot, els del Partit Popular han propiciat un anticatalanisme de manera permanent, la principal conseqüència, per a la societat catalana, és la de sentir-se profundament ferida; ferida que es fa més profunda amb l’ús i abús del Tribunal Constitucional. En comptes de suturar i curar la ferida, Mariano Rajoy, el seu govern i el seu partit s’han dedicat a propiciar que la ferida s’engrandeixi: van poder detenir l’hemorràgia deixant que es convocarà el referèndum, llavors, quan per primera vegada es va parlar del dret a decidir, si ho haguessin acceptat, probablement el vot per la independència no hagués estat majoritari. El camí ha estat utilitzar una interpretació de la Constitució restringida per titllar d’inconstitucional qualsevol iniciativa que sorgís des de Catalunya. Suposo, que el divideix i venceràs és una idea que manegen els estrategs que assessoren el govern, fins i tot és possible, que en el curt termini, està cega manera de fer els doni bons resultats electorals, però en un mitjà i llarg termini, l’abisme afectiu, econòmic i social els passarà una factura que no podran pagar.Deia que el 15 de juny es compleixen 40 anys de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura del general Franco. Avui, els hereus del general estan enterrant l’alegria de milions de ciutadans espanyols que anhelàvem una democràcia representativa que ens homologués amb els països avançats del món. Avui, aquell somni s’ha convertit en un desencís total i absolut, potser propiciat per la dura crisi econòmica, tot i que, per a mi, el desencant té la seva arrel en unes elits polítiques, econòmiques i en les altes instàncies de l’Estat que no han sabut ni volgut estar a l’altura del que d’elles s’esperava, siguin suficients, com a exemple, els cognoms de tants supòsits prohoms de la política que s’han lucrat jugant amb les cartes marcades.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li