DemocrĂ cia analfabeta

0
754

El passat 21 de març va ser el Dia Internacional de la Poesia i mirant la realitat informativa vaig pensar que el nostre dia a dia necessita versos i poetes. Els necessitem perquĂš hem tocat fons, traiem el cap a l’abisme d’un enfrontament civil, sigui per motius religiosos, polĂ­tics o d’identitat. Davant aquests desafiaments, els polĂ­tics disten de resoldre’ls, mĂ©s aviat estan especialitzant-se a crear problemes: sĂłn les seves flĂ mules, els seus interessos partidaris i particulars, els seus enfrontaments els que ens han portat fins a aquest pou d’incomprensiĂł, a aquesta tornada enrere, a aquells temps del qui no pensa igual Ă©s un enemic. Necessitem els poetes, Ă©s necessĂ ria la seva poesia en aquestes vespres de l’odi. Necessitem poesia en totes les llengĂŒes i en tots els llocs.

Espanya ha estat, des de les guerres civils del segle XIX i fins a la mort del general Franco, una anomalia en la histĂČria europea. Cert Ă©s que va haver-hi un temps, del 1898 al 1923, que aquella generaciĂł d’espanyols es van apropar a Europa, ho van fer amb la creaciĂł de la InstituciĂł Lliure d’Ensenyament on, per exemple, en la ResidĂšncia d’Estudiants, donava una conferĂšncia, en alemany, Albert Einstein o estudiaven i eren residents Federico GarcĂ­a Lorca, Salvador DalĂ­ i Luis Buñuel, entre molts altres, que van representar el renĂ©ixer d’una cultura que es va portar a tots els racons d’una Espanya que volia ser alfabetitzada. DesprĂ©s, el general Primo de Ribera va donar un cop d’estat i va acabar amb la primera etapa del regnat d’Alfonso XIII, en el qual la monarquia era parlamentĂ ria. DesprĂ©s de set anys de dictadura, va arribar la II RepĂșblica, la Guerra Civil i el nacionalcatolicisme de la dictadura franquista, en quĂš els militars i l’EsglĂ©sia catĂČlica es van aliar per sotmetre els ciutadans del paĂ­s, per intentar, sense Ăšxit, imposar una Espanya Ășnica i sotmesa pel jou falangista. Mort el dictador vam voler ser europeus, ser com els francesos, els anglesos, els alemanys o els suecs. I, ara, trencat el contracte social en el 2008, amb la crisi econĂČmica i trencat l’acord de convivĂšncia, amb la sentĂšncia contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya, per un polititzat Tribunal Constitucional, hem entrat en un temps de reculada.

Per aixĂČ, «Se dicen los poemas/ que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados, /piden ser, piden ritmo, /piden ley para aquello que sienten excesivo» (Gabriel Celaya). Demanar la paraula, l’enteniment, que la polĂ­tica sigui l’art del possible, que amb el seu bon fer, restableixi un contracte social, en el qual tots ens beneficiem; una convivĂšncia sense fissures i amb respecte; perĂČ, sobretot, una democrĂ cia sense corruptes, amb unes estructures d’Estat que compleixin honestament amb la seva funciĂł i no actuĂŻn mogudes pels seus interessos.

Necessitem una democrĂ cia alfabetitzada, que estimi la cultura. Una democrĂ cia adulta, en la qual els ciutadans sapiguem que cada dia de la nostra vida hem de ser proactius amb el nostre compromĂ­s democrĂ tic. Una democrĂ cia que no ens asfixiĂŻ. Volem viure en un paĂ­s sense enyorança: «Oh, que cansat estic de la meva/ covarda, vella, tan salvatge terra,/ i com m’gradaria d’allunyar-me’n, / nord enllĂ ,/ on diuen que la gent Ă©s neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!» (Salvador Espriu). Una democrĂ cia que defensi les riques i mĂșltiples maneres de ser i sentir-se ciutadĂ  d’un estat plurinacional i plurilingĂŒe.

No obstant aixĂČ, «¿QuĂ© importancia tiene todo eso,/ mientras haya en mi barrio una mesa sin patas,/ un niño sin zapatos o un contable tosiendo,/ un banquete de cĂĄscaras,/ un concierto de perros,/ una Ăłpera de sarna?» (GlĂČria Fortes). La crisi ha empobrit la majoria dels ciutadans d’aquest paĂ­s. És cert que alguns sĂłn mĂ©s rics i acumulen mĂ©s privilegis que abans de la crisi. La crisi ha exclĂČs mĂ©s els ciutadans vinguts de fora, Ă©s una exclusiĂł cega. M’explico: A Roses, on visc, hi ha una poblaciĂł d’origen nord-africana considerable, que tenen fills que estudien mentre l’ensenyament Ă©s gratuĂŻt, pocs d’aquests nens cursen el batxillerat i menys, encara, cursaran estudis universitaris. SĂłn joves, que acabat l’ensenyament obligatori tenen un difĂ­cil encaix en la nostra societat. I, no obstant aixĂČ, aquests nens i joves sĂłn nascuts aquĂ­, educats aquĂ­, sĂłn ciutadans d’aquest paĂ­s, i com a tals, s’han d’integrar i desenvolupar aquĂ­. En aquest sentit hi ha un racisme visceral, d’un costat, i un bonisme acrĂ­tic, de l’altre; hem d’incitar els pares d’aquests joves, nascuts aquĂ­, encara que el seu origen vingui d’altres llocs, que inculquin en els seus fills la necessitat de progressar integrant-se culturalment i sent part d’una societat de l’aprenentatge continu, que Ă©s el que ens exigeix el temps que vivim. Aquesta integraciĂł ha de ser real i, si no ho Ă©s, aquests joves no se sentiran ni d’aquĂ­ ni d’allĂ ; es perdran per la societat en la qual han nascut, crescut i s’han educat. Pensem: si els grans problemes que hem d’afrontar sĂłn el de la natalitat, el d’una societat multicultural, a mĂ©s, del canvi climĂ tic, el canvi de paradigma econĂČmic i la digitalitzaciĂł de la societat, entre altres desafiaments, pensem en les solucions als problemes que tenim plantejats.

«Quiero creer que nuestro mal gobierno/ es un vulgar negocio de los hombres/ y no una metafĂ­sica, que España/ debe y puede salir de la pobreza,/ que es tiempo aĂșn para cambiar la historia/ antes que se la lleven los demonios» (Jaime Gil de Biedma). SĂ­, sĂ­, espero que aquests mals siguin un mal negoci, espero que sortim d’aquesta pobresa moral, espero que tinguem la força per canviar la histĂČria, per sortir d’aquesta reculada i que siguem capaços de tenir polĂ­tics que representin la societat que som o haurĂ­em de ser: espero no justificar-nos amb la dita «tenim els polĂ­tics que ens mereixem», ho espero, perquĂš penso que no Ă©s veritat. En aquest paĂ­s, hi ha ciutadans que lluiten per la seva vida diĂ riament, que creuen en el seu treball i a l’educaciĂł i el bĂ© de la cultura. Per mi, el problema mĂ©s gran Ă©s que els ciutadans practiquem poc el suport mutu, allĂČ que en la meva infantesa consistia a ajudar-se els veĂŻns de l’escala, a lluitar pel barri, a conviure fraternalment. Aquest suport mutu ajudava a consolidar la meritocrĂ cia i a desemmascarar els tramposos als quals se’ls regalen mĂ sters i tĂ­tols bastant immerescuts. Estaria bĂ© que puguem escriure aquest present de tal manera que s’emporti tots els nostres dimonis.

«La llibertat Ă©s quan comença l’alba/ en un dia de vaga general./ És morir lliure. SĂłn les guerres mĂšdiques./ Les paraules RepĂșblica i Civil./ Un rei sortint en un tren cap a l’exili./ La llibertat Ă©s una llibreria,/ Anar indocumentat./ Les cançons prohibides./ Una forma d’amor, la llibertat» (Joan Margarit). En aquest temps, mancat d’ideals, en aquest temps, imaginat en els llibres 1984 (George Orwell) i Un mĂłn feliç (Aldous Huxley), necessitem recuperar la paraula lliberteu, una paraula que ens roben els algorismes de les grans companyies tecnolĂČgiques: paguem per donar-li les nostres dades a Alexa, amb l’excusa que ens facilita la vida; li regalem la nostra privadesa a Google, Facebook, Twiter i Instagram perquĂš hi comerciĂŻn. El nostre particular mĂłn feliç es revisita en els nostres dies amb una lectura sobre els totalitarismes, aquest fantasma cruel que torna a aombrar els paĂŻsos democrĂ tics i la llibertat individual, una llibertat amenaçada per aquest renĂ©ixer totalitari i amb una societat amb un comportament infantil i una actitud poc adulta davant la seva prĂČpia responsabilitat. Les elits del mĂłn no necessiten dictadors per imposar les seves idees, la nostra voluntat se sotmet, potser per pura comoditat, als dictats de la manipulaciĂł de les nostres dades per les companyies que controlen la nostra empremta digital. Per molta ciberseguretat que posem en les nostres vides digitals, la nova societat que emergeix no estĂ  reglada, no hi ha lleis que regulin la totalitat dels canvis cientĂ­fics i tecnolĂČgics; no hi ha codis Ăštics que regulin l’Ășs de l’activitat digital per les grans companyies i pels estats. Per tot aixĂČ, i per molt mĂ©s, necessitem l’alba de la llibertat, les llibreries i els seus llibres i, potser i solament potser, viure indocumentats digitalment.

Hi ha un vers de Gabriel Aresti, escrit en basc: «DefensarĂ©/ la casa del meu pare./ Contra els llops,/ contra la sequera,/ contra la usura,/ contra la justĂ­cia,/ defensarĂ©/ la casa/ del meu pare». Aquest vers invoca una paraula que s’utilitza com a arma llancĂ­vola, la paraula pĂ tria, una paraula que literalment significa ‘paĂ­s del pare’ i que impedeix el diĂ leg i la soluciĂł dels problemes que causen els sentiments nacionals. D’un costat, els autodenominats partits constitucionalistes, en defensa de la unitat de la pĂ tria, amenacen cent cinquanta-cinc mil vegades els independentistes catalans, la qual cosa propicia un enfrontament verbal que causa sotsobre i impedeix qualsevol aspecte de soluciĂł. Del costat independentista, tampoc ajuden els enfrontaments simbolistes i estĂšrils, per molt que en el judici contra els presos polĂ­tics catalans s’estigui creant una realitat jurĂ­dica, que no s’assembla a la realitat que mostren les imatges gravades per les televisions estrangeres i pels milers de mĂČbils que van registrar l’actuaciĂł desmesurada de guĂ rdies civils i policies nacionals. El mĂ©s dolorĂłs Ă©s que molts d’aquests professionals freguen el perjuri a les seves declaracions, per defensar aquesta entelĂšquia en quĂš converteixen, en la seva confusiĂł, Espanya.

En fi, insisteixo, necessitem alfabetitzar la nostra democràcia, si pot ser, amb la lectura diària d’un poema i el seu poeta. Una manera senzilla de nodrir les nostres ànimes i d’educar-nos en sensibilitat, comprensió i convivùncia.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li