Demagògia

0
707

No m’ha agradat mai la demagògia perquè, si bé en un sentit és filosòficament estricte, requereix per a la seva pràctica la utilització de la retòrica, és a dir, l’art del ben dir, que la seva finalitat consisteixi a apel·lar les emocions (quan no als instints) de la població per guanyar-se el seu suport, incentivant les seves passions i les seves pors, quan no, per extensió, en les declaracions de mentides, fa que malgrat la bondat dels mitjans els fins que es persegueixen siguin espuris.

La demagògia és la perversió del discurs, no només perquè tantes vegades no respecta l’estructura d’aquest amb l’exordi o inici amb el qual es pretén cridar l’atenció de l’oient; la narració o exposició de l’assumpte; l’argumentació o defensa de la tesi, i la peroració, resum o epíleg o moment del discurs en el qual s’expressa el moll de l’os, l’argument principal del missatge, que ve a reforçar tots els altres arguments exposats creant en qui escolta una impressió final positiva i favorable que inclini la seva voluntat envers la seva tesi, sinó que també el perverteix perquè el missatge es troba configurat a partir de contradiccions lògiques, de falsos sil·logismes, de tot tipus de fal·làcies sobretot, per no recitar sinó les més emprades, l’ad hominem (atacar a la persona en lloc de discutir l’argument); la del fals dilema (reduir la discussió només a dues possibilitats); la de l’home de palla (malinterpretar o exagerar els arguments contraris per debilitar la seva postura), o l’argumentum ad populum (assumir que una afirmació, per ser popular ja és verdadera).

Així mateix, la demagògia fa ús de les figures retòriques (la metàfora, l’eufemisme, l’amfibologia, la hipèrbole, l’hipèrbaton, el símil, la personificació, el paral·lelisme o l’anàfora) no com a eines per enriquir literàriament i lingüísticament el missatge, sinó per a provocar, alterant la sintaxi, confusions de manera que l’oient no sigui capaç d’analitzar críticament el que se li està dient i, per tant, adonar-se de si sí o si no; com es diu popularment, se li està comminant a combregar amb rodes de molí, i empra la ironia no com imaginació, sinó com a covardia per no dir allò que podria conrear responsabilitats i deixar a l’oient que sigui ell mateix qui faci la correcta interpretació del que es volia dir.

Els fonaments, en fi, de la demagògia, la posi en pràctica el més demòcrata, el més feixista o el més bolxevic, al que més ens apropa és als principis de la propaganda elaborats pel ministre nazi per a la Il·lustració Pública i Propaganda Joseph Goebbels: el de simplificació o de l’enemic únic (el capital, per exemple); el del mètode del contagi o la reunió de diversos adversaris en una sola categoria (la dreta, per exemple); el de la transposició o càrrega en l’oponent de tots els propis defectes (el nacionalisme espanyol); el de l’exageració i desfiguració convertint qualsevol anècdota en un fet greu (que A. Rivera, que anava acompanyat de policies nacionals no passés el control policíac de l’aeroport); el de vulgarització o adaptació del nivell del missatge al menys intel·ligent dels individus a qui va dirigit («Espanya ens roba»); el d’orquestració conegut popularment pel dit que si una mentida es repeteix cent vegades acaba per convertir-se en veritat (val el mateix exemple anterior); el de renovació o aportació sense solució de continuïtat de noves acusacions de manera que l’adversari no tingui temps de respondre (des de Waterloo, per exemple); el de versemblança o la utilització de globus sonda per a la repetició de notícies fragmentàries; el de silenci o de no respondre a les proposicions contra les quals no tenim arguments; el de transfusió aprofitant una preexistència de prejudicis i odis («Espanya no ens estima»), i el de la unanimitat o intentar convèncer que acceptant el que es proclama es pensa com tothom i, és clar tothom no pot estar equivocat («Som majoria»).

S’apropen dies electorals i, com a conseqüència s’apropen dies de propaganda en els quals els més demòcrates, els més feixistes i els més bolxevics faran ús de la demagògia, faran ús de les fal·làcies, empraran les figures retòriques no com adorn estilístic del seu discurs, sinó per intentar ensarronar-nos, i sense cap vergonya Goebbels i els seus principis de la propaganda constituiran el seu manual de comportament perquè la dissonància cognitiva (aquella que ens referma en els nostres errors per la vergonya a admetre que ens vam equivocar) és l’altre defecte que, com una neverending story, ens fa ensopegar amb les mateixes pedres.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz