Demagògia

0
888

Si cerquem els significats i els usos donats a aquesta qualitat i als personatges que la practiquen, ens adonarem que potser hi ha poques paraules o conceptes polítics que admetin tanta varietat o matisos de contingut però, alhora, totes elles de caràcter pejoratiu pel concepte i pels seus usuaris, els demagogs.

Com «política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables» la defineix el diccionari de l’IEC. Potser de manera més contundent l’explica el de la RAE: «Degeneración de la democracia, consistente en que los políticos, mediante concesiones y halagos a los sentimientos elementales de los ciudadanos, tratan de conseguir o mantenir el poder», però tal vegada la que més m’ha agradat ha estat la de la Wikipedia: «Estrategia utilizada para conseguir el poder político […] frecuentemente mediante el uso de la retórica [entesa no com «l’art de l’eloqüència, de l’expressió oral i escrita», sinó com el mètode «d’utilitzar fal·làcies o arguments aparentment vàlids que després d’una anàlisi de les circumstàncies poden resultar invàlids o simplistes»], la desinformación [les actuals postveritats i falses notícies], la agnotología [creació deliberada de la ignorància amb la necessària col·laboració dels publicistes, dels grans mitjans de comunicació i de periodistes voluntaris samurais o ben remunerats mercenaris] y la propaganda política».

És a aquesta maleïda tessitura, a aquesta desgraciada circumstància a la qual ens han portat, com els deia en l’anterior article, no ja solament el virus assassí, sinó la frivolitat amb la qual el van rebre els nostres dirigents. Però em vull referir de manera concreta al miserable per inhumà espectacle que ens estan oferint els nostres mal governadors de facto o in pectore segons el territori, volent comerciar i «sacar tajada» política partidista amb la mort dels nostres ancians a les residències geriàtriques per manca de les necessàries atencions.

Que si s’ha practicat o no s’ha practicat el triatge als nostres majors que es consideraven pràcticament terminals, i que si es va o no es va manar o només recomanar aquesta pràctica encara que emprant l’estratègia verbal de l’eufemisme i l’amfibologia de «fer prevaldre el criteri clínic» (i no només a Madrid, que la consellera Vergés dixit segons es publicava a https://www.rtve.es/noticias/20200401/cataluna-recomienda-priorizar-recursos-para-aquellos-pacientes-mas-se-puedan-beneficiar/2011248.shtml) són acusacions que van per territoris o per barris partidistes segons qui es trobi al Govern i segons qui exerceixi d’oposició, amb la clara voluntat d’erosionar al qui li ha tocat la «china» d’estar al capdavant de la, d’altra banda, mal portada lluita. Em repugnen aquestes conductes i més si es pretén amb elles derivar les possibles responsabilitats envers el corpus sanitari.

I no em contradic, perquè critico la gestió global de la pandèmia però, quin avi, en una situació límit, no oferiria la vida en el cas d’haver d’elegir entre la seva o la d’un seu fill o d’un seu net? Doncs és potser això el que, en alguns casos, i per molt que ens pugui doldre, s’ha hagut de fer.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li