Dels anys 70 als setanta anys

0
1029

Estic escrivint dos dies abans de les eleccions al Parlament de Catalunya. Quan es publiqui aquest article ja sabrem si el camí cap a la independència és obert, tancat o, com fins ara, es perpetuarà la crispació i l’enuig. Com que no soc futuròleg ni profeta m’estalvio parlar de tema tant feixuc i em dedicaré a parlar de sexe que sempre és més agraït i, més concretament, de dues dècades que per a mi són importants.

La primera és la dels anys setanta del segle passat, en la que jo tenia 23 anys i, tancant un parèntesi de dos anys fent la mili al Sàhara, finalitzava la carrera de Dret.

En els cinc anys d’universitat més els dos complementaris de mili, s’havia produït la meva mutació mental passant de militant d’Acció Catòlica i Cursets de Cristiandat, al d’ateu convençut i advocat del sindicat anarquista de la CNT a Barcelona. Les lectures bíbliques i religioses, repressives en qüestions sexuals, fetes al llarg dels nou anys d’educació a un col·legi Marista, havien mutat cap a la lectura de textos llibertaris i marxistes i tenia com a llibre de capçalera La función del orgasmo de Wilhelm Reich, psiquiatre, deixeble de Freud, del que es va allunyar, cèlebre per les seves contribucions a la teràpia psicoanalítica i el seu compromís en favor de l’alliberació sexual.

En el transcurs d’aquella dècada, dos viatges iniciàtics tingueren una funció complementària i fonamental en el desenvolupament de la meva vida adulta: el primer, l’any 1970 a l’Àfrica negra post-colonial en unió de dos amics, i el segon tres anys desprès a Sud-Amèrica, ja amb la Mercè, amb qui segueixo compartint la vida. Entremig, la pertinença a una comuna urbana, i posteriorment, ja a finals de la dècada, el canvi de la gran ciutat pel petit poble de Llampaies, on diria que realment començà la meva vida adulta.

Recordo l’adolescència com un malson a conseqüència de la repressió i el sentit de culpa derivats d’una educació religiosa basada en el càstig i la intolerància d’un Déu injust i prepotent. Vist en perspectiva diria que vaig ser víctima d’assetjament per part d’un Déu que m’impedia fer allò que la naturalesa em demanava i que em feia discriminar negativament a les noies, causa de tots els maldecaps i dels meus pecats (exclusivament de pensament, és clar). El cim de l’angoixant paranoia va ser el convenciment de que el meu pare es condemnaria eternament perquè es negava que jo, als meus catorze anys, entrés al seminari, tal com demanava la meva vocació revelada amb nocturnitat i traïdoria per Déu.

Per sort els amics, —que encara ho són—, el futbol que m’esbravava, els guateques a galeries Costa i l’entrada a la Universitat van redreçar el panorama.

Però l’alliberament no era fàcil; les pors impregnades des de la infància: a l’infern, al càstig diví, a l’eternitat, no es treuen tan fàcilment amb quatre lectures, per reveladores que aquestes siguin. Però l’entorn em va ajudar: les teories marxistes imperants a la universitat condemnant la religió com «l’opi del poble», la influencia dels moviments juvenils alliberadors, del maig del 68 a París i el moviment hippy a Sant Francisco, amb la seves proclames de revolució sexual, van començar a fer més sanes i lliures les relacions amb les dones, que eren més conseqüents i avançades que jo.

DANI TORRENT

La lectura del llibre d’en Reich va ser reveladora. Segons aquest psiquiatre, les neurosis provocades per la repressió sexual només es superen a través de l’alliberament d’energia que suposa l’orgasme (masculí i femení) i d’altra banda la repressió sexual dins l’àmbit social porta a les dictadures. En Reich ho explicava així, ja fa cent anys:

«L’individu educat en una atmosfera de negació de la vida i del sexe, contreu angoixa de plaer (por a l’excitació plaent)…. Aquesta angoixa de plaer és el terreny sobre el qual l’individu recrea les ideologies negacionistes de la vida que són la base de les dictadures. És la base de la por a una vida lliure i independent. L’estructura caracterològica de l’home actual —que està perpetuant una cultura patriarcal i autoritària de fa quatre a sis mil anys enrere— es caracteritza per un cuirassament contra la natura dins de si mateix i contra la misèria social que l’envolta. Aquest cuirassament del caràcter és la base de la solitud, del desemparament, de l’insaciable desig d’autoritat, de la por a la responsabilitat, de l’angoixa mística, de la misèria sexual, de la rebel·lió impotent, així com d’una resignació artificial i patològica. »

La segona dècada és la que he iniciat fa quatre anys quan vaig complir-ne setanta. Haig de reconèixer que he entrat en una dècada determinant: la del camí del final de la vida. L’any 1970 tenia tota la vida pel davant i em sentia capaç de fer qualsevol cosa que em proposés. Ara, als 70 anys, tinc tota la vida pel darrera, bona part de les coses fetes, i els projectes de futur són a més curt termini. Estic arribat al punt de la saviesa socràtica d’acceptar que no sé res. Res del que és realment important: la gran pregunta que no te resposta, d’on venim i a on anem? Reflexió influïda sens dubte, per un proper llibre que publicarem a Cal·lígraf, el Tractat de la ignorància d’en J.Ma Uyà. Però la meva ignorància davant aquesta pregunta cada cop m’angoixa menys. Em sento en pau: estic raonable i cronificadament sa, segueixo fent d’advocat, els fills han crescut, estan bé, ni ells depenen de mi, ni jo d’ells, tinc dos nets fantàstics, i continuo pensant com en Reich que l’orgasme és fonamental per l’equilibri psíquic de la persona i, per extensió, de la societat.

De vegades en el meu entorn sento una mena de rigidesa autoritària que considera ofensiu o inconvenient que un vell segueixi treballant més enllà de l’edat de jubilació, o que mantingui relacions sexuals regulars, o que faci qualsevol altre cosa que no sigui ser vell, potser la causa està en que molta gent està convençuda de les incompatibilitats entre natura i cultura; instint i moral; sexualitat i realització.

Com diu W. Reich: «Aquesta unitat de la cultura i la naturalesa, de la feina i de l’amor, de la moralitat i la sexualitat, que eternament anhela la raça humana, continuarà sent un somni mentre l’home no permeti la satisfacció de les exigències biològiques de la gratificació sexual natural (orgiàstica).

Encara que no en volia parlar, mentre escric això sento de fons a la radio els missatges dels candidats a les eleccions, tan capficats en el seus discursos previsibles, ignorants de l’adversari al que consideren un enemic, postulant-se com a representants d’una societat enfadada, cada cop més inquisitorial i falsament moralitzant, en la que sembla que somriure sigui un pecat i l’insult un dret. Em ve al cap una frase barroera que deia un vell advocat laboralista quan topava amb algun company, jutge, fiscal o uixer que mostrava una actitud despectiva o prepotent: «Aquest tio, el que li passa és que va mal follat». O com diria Reich més científicament, això són «productes de la sexualitat bloquejada per la nostra societat repressora. Tan sols l’alliberament (gratificació) de l’energia sexual a través de l’orgasme permetrà el rescat de la (seva) plena potencialitat i salut mental».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li