Definició

0
406

M’agrada de tant en tant ser imprevisible; em reconforta. Autoritarisme, xenofòbia… Centenars de milers de persones exigeixen el respecte pel dret a la vida (article 3 de la Declaració dels drets humans). Primer de tot, dignitat i respecte davant les lleis. Em sap greu, les de tots, cal passar-les per la rentadora per treure’n les taques i posar-les a l’estenedor.

Jo suposava que, indiscutiblement, el dret a la supervivència, a la vida, fóra el primer. Doncs, no! I per tant, és exigible, una llei sine qua non. Un límit en les regles, les quals haurien de ser iguals per tothom: Tant per als d’aquí com pels que conviuen aquí, però són d’arreu del món.
Acollir no és pas només acollir. Acollir responsablement vol dir, primer de tot: garantir el dret a viure dignament. Però té un afegitó. No n’hi ha prou amb la conmovedora abraçada de benvinguda. Vénen de llocs, idiomes i costums diferents –sovint molt allunyats dels nostres–, havent d’abandonar el lloc on han nascut en un estat de desorientacio fàcilment imaginable.

Per estalviar l’ensurt, primer, als “acollits” i, amb el pas del temps, als acollidors, cal prendre la responsabilitat i expressar clarament els límits del contracte d’acolliment: Quines coses ajudaran la integració, i quines, fàcilment, poden provocar rebuig . No ho fem. Com explicar-los que tenen dret a expressar-se, però no pas sense permís (llei “mordaja”), que tenen dret a un habitatge digne, però que no tindran casa. I si al damunt, coincideixen amb aquest model pervertit hipòcrita de “tots som iguals davant la llei” no m’estranya que acabin decidint que les seves lleis (tan irracionals com es vulgui) siguin menys ambigües.

I, encara un millor refugi per escapar del malestar de sentir-se desorientat és quan diuen que cal usar un cendrer, mentre es tira cendra al terra; que cal pagar impostos, però que “o treballes en negre (res de racisme, vol dir sense pagar laseguretat social), o no treballes, no és pas gens estrany que no ens prenguin gaire seriosament. Si hi afegim detallets com el protagonitzat per tot un “pare de la Constitució” en Miquel Roca i Junyent qui mentre “levitava” per la sentència del cas Noos va aprofitar per afegir: “Esto demuestra que en España, todos somos iguales ante la ley.” Com se li pot explicar a algú que no és pas d’aquí, que, en realitat, sempre n’hi ha alguns que són més iguals que no pas d’altres?

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz