De tot una mica

0
656

He estat uns dies a Euskadi. Feia nou anys que no hi havia tornat. Hem recorregut Guipúscoa i part de Biscaia. No els faré un relat del viatge, però sí que els explicaré dues coses que em van sorprendre i una percepció. Una de les sorpreses més grates va ser l’amabilitat i la cordialitat dels bascos; l’altra, com de net i cuidat estava tot, era igual el poble o la ciutat per on transitéssim. Ja sé que aquesta hospitalitat un la pot trobar en molts llocs, però feia temps, potser massa, que no sentia ni percebia una manera tan obertament sincera de rebre’t i tractar-te, fins a fer-te sentir com a casa. Sobre la percepció, permeti’m el lector, explicar-li| un passeig per ambdós marges de la ria de Bilbao.

Era un dimarts, és a dir, un dia de treball. Arribem a Bilbao cap al migdia. Deixem el cotxe en un aparcament proper a l’Ajuntament de la ciutat. Caminem fins al Guggenheim i ens fem fotografies en tots i cadascun dels seus racons; travessem un dels ponts cap a l’altre costat de la ria, cap a la universitat. Passegem. De tornada a l’altre costat, travessem un altre pont. Preguntem, en una oficina de turisme, per anar a Portugalete, ens indiquen. Anem amb metro. Una empleada del subterrani ens ensenya com és el tipus de bitllet que ens sortirà més barat i com hem de recarregar la targeta quan se’ns esgoti el crèdit… De tornada, baixem a Sant Mamis. Estem una mica desorientats. Un parell de matrimonis ens indiquen. S’esperen. Una vegada fora ens assenyalen el camp. Ens pregunten d’on som. Catalans, responem. Una de les senyores, molt orgullosa, ens diu com n’és de bonic Bilbao, com n’està de net, com n’és de modern i com de bé funciona el metro. Orgull de bilbaïna. S’ha fet de nit i tenim reservat el sopar a Orio. Abans d’anar-nos-en, passegem pel barri vell: multitud de gent en les terrasses, parlant, cantant, alegres. No se celebra res, és un dia normal, de treball. Aquell dimarts i, la veritat, tots els dies passats al País Basc, he tingut la sensació que aquest poble té unes immenses ganes de viure, de sortir al carrer, de conversar sense por, de deixar enrere els dies del plom i la mort. Euskadi, treballa alegre pel seu futur, això em va semblar.

De retorn, no he pogut deixar de pensar en aquesta alegria que es respirava als carrers d’Euskadi. I, en contrapartida, no he pogut deixar d’observar els nostres carrers, siguin les de Roses, Figueres o Girona, que són els que més transito. Tinc la idea que els nostres carrers, avui, s’assemblen una mica als carrers de Sant Sebastià, Bilbao, Zarauz, Mondragón o qualsevol altra població en els temps que al carrer no es parlava per temor a saber qui escoltava el que un deia. Cert que hi ha diferències molt importants, als nostres carrers, encara, no nia la violència ni la por i, en els dies en què que entre bascos niava la separació i predominava el llenguatge de la lluita armada, el més prudent era no parlar, no anar a la taverna, no viure el carrer, no t’anessis a trobar amb la violència i la seva por. Pensava això, per somiar amb el dia, en el qual als nostres carrers pugui un sentir aquesta alegria de viure, aquestes ganes de socialitzar-se parlant els uns amb els altres, escoltant-nos i respectant el diferent semblar. Els explicaré una anècdota una mica trivial, però penso que il·lustrativa: estàvem conversant sobre la necessitat de millorar una pàgina web i va sortir a col·lació el tema dels dominis. La pàgina actual és un .es i es va pensar en la possibilitat que fos un .cat. Es va argumentar el perquè d’aquest possible canvi. Veient el caire de la conversa es va parlar que fos un .com. Ara, meditant en això, m’inclino a pensar que la política, lluny de solucionar els problemes de convivència, els està agreujant. Torno a la son, per allò que va escriure Hölderlin, que l’home és un déu quan somia i un captaire quan reflexiona i somio que els carrers seran sempre nostres, de la gent, dels ciutadans sense importar la seva identitat ni la seva ideologia.

Torno al captaire. Com és possible que mostrar animadversió cap a un territori de l’Estat doni vots en altres regions d’aquest mateix estat? No sé la resposta, però si sé que l’«a per ells», la recollida de signatures contra l’Estatut, en el seu moment, o la reiterada petició i declaració d’Albert Rivera o Pablo Casado que es torni a aplicar l’article 155 de la Constitució a Catalunya, als partits que tots dos representen, els dona vots. Llavors, com es pot considerar que Catalunya és Espanya si en moltes parts d’Espanya no ens desitgen cap bé?

Els meus pares no eren catalans. Jo vaig néixer a Barcelona, però fins a la meva adolescència no hi vaig viure plenament. Després, per raons de treball i vitals, he viscut aquí o allà, fins que fa setze anys vam venir a viure a Roses. Suposo que en un futur, no gaire llunyà, la meva noia i jo haurem de viatjar per anar a visitar els nostres fills, ja que, que de moment, no els veig desenvolupant el seu futur a l’Empordà. Crec que serà bo que viatgin, que vagin a altres llocs, que visquin en altres països, tot això els ajudarà a voler encara més a aquest Empordà on han crescut, i nascut, un d’ells. Expressada aquesta opinió, vull deixar-li clar al lector que no seré jo qui els influeixi en les seves decisions més vitals. Ells, igual que fem tots, han de viure la vida per si mateixos. Estic a punt de perdre el fil del que volia exposar. Els deia que els meus pares no eren catalans, ara bé, van construir la seva vida en comú a Barcelona, allí, vam néixer els seus fills i, allí, amb esforç i treball, ens van donar el millor de si mateixos. Mai no van renegar del seu lloc d’origen, fins i tot, moltes vegades parlaven amb nostàlgia dels seus dies d’infància i joventut a les seves terres. La seva nostàlgia no els va impedir estimar a Catalunya. Ens van fer sentir catalans. Mai no ens van dir que els seus pobles anessin millor que aquest. Aquí van morir. Penso que van ser catalans, en el sentit que català és tota persona que viu a Catalunya, per això no entenc que hi hagi gent que menyspreï la cultura i la llengua catalana, per això no entenc que persones que construeixen la seva viure en aquest país, quan van de vacances als seus llocs d’origen, en alguns casos (suposo que en la majoria, no), parlin malament de la terra on viuen i els seus fills creixen, i en parlin malament.

Perdona’m, lector, però escrivint el paràgraf anterior m’ha vingut a la memòria una cançó que li agradava a la meva mare. Era d’Antonio Machín, i parlava de com es poden voler dues dones alhora i no estar boig. No sé la lletra i no puc continuar citant-la, però, crec que sí que es pot estimar Espanya i Catalunya alhora i no estar boig. El que no és tan senzill de voler és l’odi que sembren alguns. M’és igual del bàndol que siguin. Tan insultant per a la intel·ligència és que Inés Arrimadas digui que l’Estat no va afusellar Lluís Companys com que Núria de Gispert li digui a la dirigent de Cs que se’n vagi a Andalusia. Poc ajuda a la convivència el fet de tirar-se en cara el lloc d’origen o negar l’evidència històrica.

El títol d’aquesta columna és «De tot una mica», doncs anem a aquesta mica que tant importa.

La nostra societat, totes les societats del món, viuen un temps històric fins ara desconegut, un temps en el qual la ciència i la tecnologia estan transformant les nostres societats, les nostres maneres de viure i de pensar. La ciència i la tecnologia, els seus avanços, estan afectant les relacions internacionals, la política i la manera de fer-la, i estan propiciant un canvi social en el qual podem ser subjectes passius, deixant en mans dels estats i de les grans multinacionals tecnològiques les nostres vides o, per contra, prenem consciència dels perills i les conseqüències d’una globalització i revolució tecnològica que propicia la creació de desigualtats i, amb aquestes, un empobriment cada vegada més gran dels ciutadans. Prendre consciència significa exigir als estats i a les grans multinacionals tecnològiques que garanteixin una major igualtat i benestar social, doncs es pot fer. Es pot erradicar la gana i la pobresa; el que no és just, ni tan sols lògicament humà, és que la riquesa del món estigui en mans d’uns pocs, mentre la immensa majoria sent cada dia més hipotecat el seu futur.

En aquest moment convuls, subjau la idea de pensar globalment i actuar localment. Societats com la basca i la catalana, entre altres societats, semblen ser molt conscients d’això. Lluiten i treballen pel benestar social i, per a això s’obren al món: es converteixen en llocs que visiten gents de totes les races i condició social. No oblidem el potencial econòmic que genera el turisme, alhora que les fàbriques i els comerços utilitzen la globalització i la digitalització per obrir-se al món. Sembla una contradicció que, en una societat cada vegada més global, els ciutadans sentin la necessitat d’enfortir els seus senyals d’identitat, però té la seva lògica voler sentir-se d’un lloc, arrelar-se en una terra, en la seva cultura, en els seus senyals d’identitat, al mateix temps que un s’obre al món. El que no té lògica ni sentit, és negar-li a la ciutadania el seu dret a decidir el seu futur, inclús quan no es té, des de les institucions de l’Estat, cap mena de respecte per ni per la seva cultura ni per la seva llengua. Sense aquest reconeixement, sense aquest respecte, es pot imposar i forçar la permanència en un estat; ara bé, així no s’aconseguirà que aquests ciutadans sotmesos per la raó de la força tinguin cap mena de sentiment de pertinença a aquest estat.

Quan Espanya sàpiga que la seva diversitat nacional, les seves diferents llengües i cultures són part del seu patrimoni i una riquesa que cal defensar; quan es respectin aquestes maneres de ser i sentir-se, potser, llavors, serà possible una convivència sense imposicions.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz