‘De senectute’

0
1163

Un del efectes perversos que per mi ha tingut el «puto coronavirus» ha estat el fet que he pres consciencia de la meva edat. Un va fent anys com qui cull bolets, els va ficant a la cistella i, passat un temps , si tot va bé, veu com la cistella s’omple, però no té consciencia de quants bolets hi ha fins que, per atzar, t’obliguen a contar-los. Tu vas passant la vida amb la inconsciència de la edat, sempre tens la sensació de que ets aquell nen que fores, que vas creixent fins que t’adones que els que més o menys han fet el mateix camí que tu són molt més grans. Et guies no per la fredor del calendari, sinó per la percepció de si et trobes bé o no. És cert que de tant en tant tens un entrebanc, però el superes, potser et queda una dolència crònica, que un cop detectada i controlada la integres i passa a formar part de la teva vida, i mai més ben dit, perquè si no fas aquest petit esforç, determina la teva mort i no cal parlar-ne més.

Interioritzes aquestes petites o no tan petites nafres, convius amb elles i les suportes igual que ho fas amb les del cotxe, amb el qual mantens un cert paral·lelisme: cada cop et tocar passar la ITV més sovint, t’obliguen a tenir les rodes en perfecte estat, a canviar peces d’aquí i d’allà, fins i tot per passar alguna revisió has de canviar la bomba del fre, però la carrosseria, per iniciativa pròpia, procures mantenir-la al més presentable possible. Un cop passada la ITV, el món és gran! i tu, t’hi perds amb la mateixa il·lusió de quan tenies vint anys.

Fa dos mesos més o menys, un bon dia, sense avís ni coneixença prèvia, va aparèixer a les pantalles de la televisió un senyor, que naturalment a mi em va semblar més gran que jo, amb els cabells esbullats, cara més aviat prima i pinta d’estar seriosament malalt, per dir-nos, que el denominat coronavirus, que tants acudits havia generat per les xarxes, a propòsit del macrohospital aixecat pels xinesos en deu dies, havia arribat a casa nostra i que la cosa anava de debò. Al cap de pocs dies el coronavirus ja s’havia tornat el titular amb el qual obrien tots els noticiaris i, com va passar amb la prima de riesgo, tothom va començar a fer un màster en coronavirus, al qual ja havien popularitzat amb un nom molt més proper de Covid-19. Un comentari al marge: no em direu que aquest nom no us desperta reminiscències olímpiques de Barcelona 92? Fins i tot sembla que l’hagués dissenyat en Mariscal, autor del seu parent nominal, el Cobi-92.

La Covid-19 va començar a empassar-se vells amb una ferocitat certament notable. El senyor amb pinta anorèxica va decidir que els majors de setanta anys eren persones de risc. De manera que el ministre català del govern, que, amb la seva cara de sortir d’un funeral, va ordenar que quedéssim tots confinats, va fer especial èmfasi amb que els majors de setanta anys (tornem-hi), ni a comprar tabac i alcohol –sistemes de suïcidi acceptats socialment– podíem anar. Però no quedava aquí la cosa, si tenies l’edat i/ o a més a més eres hipertens, paties diabetis, insuficiències respiratòries o estaves embarassada, eres persona d’alt risc i per tant, aïllament total!

DANI TORRENT

Aquí va ser quan vaig caure del cavall, doncs menys l’embaràs, ho tenia tot. Per primer cop vaig considerar seriosament que potser sí que era vell. Amoïnat, vaig anar al lavabo, em vaig mirar al mirall i, fora de la panxa, on potser sí que els abdominals estaven un pel massa desenvolupats, encara que mirant de front no fos tant evident, jo em veia aproximadament la mateixa cara de fa vint anys. Els cabells, encara que no gaire abundosos –vist de darrera és més dramàtic– fan una certa patxoca un cop nets i pentinats. Ah! I de cabells blanc, ni un!

Però poses la tele. Jo al Sánchez i al Torra no els miro, són tan avorrits; els seus guionistes haurien d’haver après dels bàndols gloriosos que, en els moments de la jove democràcia, feia l’alcalde de Madrid, el gran professor Tierno Galván: amens, didàctics, divertits, propers, tant que els tinc en un llibre que van publicar després de la seva mort i que recomano llegir als redactors de discursos presidencials.

Als diaris o a l’Hora Nova, quan publiquen estadístiques dels morts, veus que realment la franja dels setanta als vuitanta està cardada. I llavors rumies: Jaume, encara que no t’ho pensis, ets un vell. Suposo que a molta gent li passa el mateix; gent de la meva edat, s’entén!

Darrerament han vingut als meus ulls via whatsaap o per correu electrònic tota una sèrie de consideracions sobre la vellesa, que, des de aquestes pàgines, vull compartir amb els col·legues.

El primer whatsaap diu: «L’ OMS recomana als majors de seixanta anys que, per evitar riscos, comencin a treure’s anys.» N’hi ha un altre que explica que el Clint Eastwood quan va fer 88 anys li va dir a un amic que el dilluns següent començava a rodar una nova pel·lícula. «I com t’ho fas?» –li va demanar aquest. «No deixo entrar el vell, va dir». Amb aquest em sento bastant identificat, encara que quan veig fotos de l’actor sí que el trobo una mica vell, la veritat. N’hi ha un altre de molt llarg, que va mostrant un munt de persones creatives en tots els àmbits, que van fer obres mestres en la vellesa i penses que potser encara ets a temps d’inventar la sopa d’all.

Bé, reconfortat amb aquesta injecció de moral virtual, per acabar de reblar el clau de que la joventut arriba fins allà on tu la vulguis portar, entro al grup de whatsaap de joves de l’Antro, la colla de sis amics que des de els 11 anys hem estat filosofant junts sobre la vida, ara tots confinats cadascú a casa seva. El mòbil hi ha dies que treu fum per la polèmica entre la facció més de medicina natural o alternativa i la medicina oficial, tant que ha deixat una mica aparcat fins i tot el tema de la independència com panacea de tots els mals, proclamació reiterada d’una part i que provoca la resposta quasi immediata de la facció contrària. Tot, parlat des d’una òptica en la qual el sentiment de l’amistat es sobreposa qualsevol altre sentiment, per abrandat que aquest sigui. El darrer whatsaap del grup, que quan surti l’article ja serà vell, m’ha fet molta gràcia: no té a veure amb l’edat però sí amb la política. «Els carteristes del metro amenacen que si es manté la distància de dos metres es dedicaran a la política».

Aquesta presa de consciència de la vellesa ja la va expressar molt millor que jo un homònim meu, en Jaime Gil de Biedma, en un poema que des dels quaranta anys recordo periòdicament:

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
–como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos-
envejecer, morir, eran tan solo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Per consolar de la malenconia un pensament d’un estoic, Sèneca: «No sempre ens hem d’esforçar per retenir la vida perquè el que és bo no és pas viure, sinó viure bé… el savi viu tant com ha de viure, no pas tant com pot […] Morir més d’hora o més tard, no té cap importància; el que és important és si morim bé o malament.

Potser són pensaments de vell…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li