De l’esperit de Stoichkov al somriure de la Judith

En Rodrigo, les Judiths i la Neus són alguns dels integrants de l’equip, un grup d’esportistes que destaca els beneficis de l’esport en la salut, però també la teranyina amistosa que es forma damunt del parquet i amb la pilota taronja com a denominador comú

 

En Rodrigo té 34 anys i és ràpid com una centella. I resolut, també. El pots veure fent un bàsquet des de la zona, esperonant un company dos segons més tard i, quan el tornes a empaitar, després de perdre’l de vista durant un instant fugaç, ja està lliurant una assistència en un racó de la pista.

Aquesta entrega pren sentit quan parla dels referents: «Sempre m’ha agradat en Hristo Stoichkov per la seva manera de ser i també pel dorsal 8, que és el meu número preferit. Era un tio que ho donava tot i tenia molta força de voluntat, un ídol». De ben segur que el jove es devia fixar molt acuradament en els gestos, l’ímpetu i el talent del geni búlgar, perquè el seu tarannà optimista i pragmàtic resulta encomanadís a la resta dels companys d’equip.

De fet, el seu caràcter positivista queda ben palès des de fora, lloc on, asseguts a un banc a tocar la pista, un parell de pares observen el transcurs de l’entrenament. Són la Laura i l’Antonio, de Roses, que venen a veure la seva filla Judith. «Com a pares ens agrada molt veure això. Abans la Judith es quedava a casa apàtica, sense ganes de fer res, i el bàsquet li ha canviat la vida. Més enllà de practicar un esport i tots els beneficis saludables que això comporta, ara també forma part d’una pinya de companys, s’ha integrat en un grup», explica la Laura abans que l’Antonio intervingui: «Quan arribem a casa sempre ens pregunta com l’hem vist en els entrenaments o els partits. Viu l’esport amb força i espera els dissabtes amb moltes ganes». Tant és així, comenten, que s’ha imprès el calendari de les trobades que se celebraran durant la temporada i l’ha penjat a la seva habitació.

ELS BENEFICIS. La Judith té 19 anys i no para de somriure. Sobretot quan ha de respondre a la pregunta que ha de servir per esbrinar de què juga: «D’una mica de tot. En Joan ens ensenya a passar la pilota i a passar-nos-ho bé, i si encistello millor, però el més important és aprendre». «Fer esport és molt saludable, em sento bé amb mi mateixa i també coneixes persones», afegeix la rosinca.

Al seu costat hi ha l’altra Judith de l’equip, que farà els 25 anys aquest 2 de novembre. Els seus centímetres –calculo uns 180, aproximadament– posen de manifest que estem davant d’una de les pivots del conjunt figuerenc. Qui sap si aquesta alçada generosa és l’atribut que li atorga el discurs serè i concís que no abandona en cap moment: «El que m’agrada més del bàsquet és jugar en equip, això i que et permet conèixer gent nova i fer molts amics». Segons aquesta figuerenca, que anteriorment havia jugat a futbol, l’esport «l’ajuda molt». «Si no fas exerici no camines, no corres i no tens ganes de fer res. En canvi, practicant bàsquet vas més lleuger i no estàs avorrit, ho recomanaria a tothom».

Escoltant detingudament les seves companyes d’equip hi ha la Neus. De 45 anys –«un quatre i un cinc», em puntualitza–, fa només un any que practica el bàsquet, però ja té molt clar què és el que més li captiva d’aquest esport: «El que m’agrada més del bàsquet és el bàsquet». Touché, una autèntica declaració d’amor esportiva que no admet rèplica vàlida. Tot i això, em dona un cop de mà: «Passar la pilota m’agrada molt, però el bàsquet cansa molt, suem una mica!». «Som un grup d’amics i a vegades ens empipem, però són coses de l’entrenament, després ja passem», diu ben alegre.