De l’Alemanya nazi a l’Empordanet

0
1287

La singular història d’un escultor i reporter de cinema que va viure tres dècades a Canet de la Tallada


Durant més de tres dècades es va moure per les comarques de l’Alt i el Baix Empordà envoltat de la seva aureola d’artista internacional de prestigi. Era conegut i apreciat en determinats cercles polítics del règim franquista, però també va ser valorat en el món cultural del moment. Es va relacionar, entre molts altres, amb pintors com Salvador Dalí i Modest Cuixart i el seu ‘castell’ a Canet d’Empordà –al límit geogràfic de les dues comarques, en ple Empordanet com va ser batejat per Josep Pla- era conegut com un espai excèntric que acollia festes i celebracions amb gent arribada d’arreu de l’Estat i de l’estranger. Seguir les passes de Wolfran Dietrich von Riggenbach, més conegut en el món artístic com a Ricci, és complicat tot i ser posseïdor d’una biografia de pel·lícula.

Hi ha un espai a Canet de la Tallada que crida l’atenció. Es tracta d’una casa fortificada que va ser reconstruïda i decorada de forma molt personal per un escultor que havia col·laborat amb els nazis, Ricci Riggenbach, conegut com “el Rodin modern”. La va vendre a finals dels anys 90, però encara manté exteriorment alguns petits elements que denoten la singularitat del personatge.

Nascut l’any 1923 a Postdamm, no hem trobat cap informació que acredités si el personatge encara es viu ni tampoc la seva defunció. Després d’abandonar Canet, va anar a viure al seu país d’origen. És possible que el nom pel qual se’l coneixia a l’Estat espanyol, on va residir un cop acabada la Segona Guerra Mundial, no sigui el veritable. Va marxar del seus país, atesos els vincles que havia mantingut amb el govern de Hitler (era oficial de l’exèrcit i va ser un col·laborador del ministre Goebels, a banda de pertànyer a l’aristocràcia alemanya de l’època).

El ‘castell’ de Riggenbach, és molt fàcil localitzar-lo en el carrer principal del nucli de Canet de la Tallada (a tocar de Bellcaire i Ullà, als peus del Montgrí). Segons el que va explicar aquesta escultor, l’any 2003, a l’escriptor palafrugellenc Lluís Molinas, “va ser a les darreries dels anys 50 quan vaig conèixer la Costa Brava i em va captivar des del primer moment. Aleshores vaig veure que l’Empordà seria un meravellós oasis de pau per a la meva vida aventurera. A Canet de la Tallada hi vaig descobrir una vella rectoria, gairebé en estat ruïnós, que convenientment restaurada seria un lloc ideal per treballar i per gaudir d’un paisatge irrepetible”.

L’artista li va explicar que “amb una mica d’imaginació, vaig veure que aquells murs de pedres centenàries es podrien convertir una mena de castell-fortalesa. Després de llargs mesos de treball, vaig aconseguir donar vida a aquell casalot, potser més semblant a un castell de pel·lícula d’aventures, però que jo m’hi vaig trobar molt bé durant els anys que hi vaig viure. L’anomenava el ‘castillo de Sant Lucas’ i amb la meva esposa hi vàrem organitzar grans festes on hi assistia majoritàriament gent del món de l’art i de la cultura”. Durant aquests anys, Ricci era conegut en determinats cercles de les comarques de l’Alt i el Baix Empordà.

L’ARRIBADA A ESPANYA. Després de les seves col·laboracions com a editor cinematogràfic amb el règim de Hitler i d’haver participat en el setge a Stalingrado, entre moltes altres vicissituds, va passar un temps a la presó sota custòdia nord-americana -atesa la seva condició d’oficial nazi-, va fugir i va marxar cap a Suïssa fins arribar a Espanya on va ser acollit i es va consolidar com a d’escultor reconeguda internacionalment.

En aquella època es va registrar una anècdota que Ricci va explicar a Molinàs i que va tenir la frontera de la Jonquera com a protagonista. Aquell fet li va valdre el beneplàcit del franquisme i fou el seu salconduit per establir-se a Espanya amb tots els suports.

Li recordava a l’escriptor palafrugellenc que “al començament dels anys cinquanta em trobo instal·lat a Espanya, movent-me entre Madrid i Barcelona, on vaig tocar diferents negocis a banda de dibuixar i de fer escultures de personatges. Aleshores, Espanya encara arrossegava les conseqüències d’una llarga postguerra on imperava el mercat negre per a molts productes. Per aquest motiu la indústria cinematogràfica es trobava mancada totalment de pel·lícula i altres materials”.

Afegeix que “més d’un productor d’aquella època havia d’adquirir cel·luloide de contraban a altres països si volia tirar endavant. Però tot això era molt difícil i costós. En aquell moment vaig tenir una idea que em va reportar una certa influència i també grans beneficis econòmics. Pel fet de ser reporter dels noticiaris de guerra, sabia l’amagatall, diguem-ho així, d’una important quantitat de pel·lícula verge que es va fer desaparèixer els darrers mesos de la guerra”.

Recordava a Molinas que “vaig poder esbrinar que aquell amagatall, malgrat els bombardejos, encara estava intacte i per tant el material cinematogràfic es conservava perfectament. Amb la complicitat d’alguns personatges, tant d’Espanya com d’Alemanya, després de moltes gestions i suborns, vaig aconseguir que tot aquell material, un veritable tresor, anés a parar a la indústria cinematogràfica espanyola. Com he dit abans, aquesta “operació” em va valer bons beneficis i la consideració del govern de Franco. Fins i tot vaig ser rebut per ell en una ocasió. Ja havia entrat amb bon peu a Espanya. Començava, doncs, una nova etapa de la meva vida sense haver complert encara els 30 anys”. I de la qual l’Empordà en va ser un testimoni passiu, que encara avui pràcticament desconeix l’existència d’aquest singular personatge pel seu territori.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li