De la Gloria al desastre

0
1137

Ha passat una llevantada. Una llevantada fora d’època, fora de mida. Que a la nostra comarca no ha causat excessius desastres, però ha estat terrible per al país. Estralls a la costa, estralls a l’interior, estralls prop de rierols i rius, al Delta de l’Ebre. I el més terrible: pèrdua de vides humanes. S’ha trigat ben poc a invocar el canvi climàtic, i el recordatori que aquests episodis seran cada cop més freqüents i possiblement més intensos. I tot seguit, invocar la nostra responsabilitat com a ciutadania per fer front a aquest futur amenaçador. Però s’imposa la reflexió: serà deixant d’emprar bosses de plàstic que aconseguirem aturar aquesta catàstrofe que ens auguren? Canviant un cotxe que contamina per un cotxe que contamina un xic menys? Deixant –ens deien fa uns anys- de fer servir desodorant en esprai? Tot ajuda, però la mirada cal posar-la en la gestió pública, la micro i la macro. Si fem servir bosses i tota mena d’envasos de plàstic, és perquè les grans multinacionals han optat per aquest material, i els estats no han regulat al respecte. I si agafem el cotxe per anar a treballar, és perquè no hi ha una bona xarxa de transport públic, amb bon servei i bons horaris. Una xarxa de transport públic, especialment el ferroviari, que ens estan destruint. La defensa contra el desastre climàtic té a veure amb la defensa del territori, amb les decisions que es prenen des dels governs i les institucions. En el que es legisla, el que s’autoritza i el que es prohibeix. Els ecologistes fa anys i anys que ho diem. Els de l’IAEDEN, enguany en fa quaranta (1980-2020!). Quatre decennis combatent les construccions de ports que ningú va demanar i que ara hi ha qui plora, de carreteres de dubtosa utilitat que un cop construïdes no es mantenen i la natura es reapropia, de càmpings arran de platja que el mar s’emporta, de construccions en zones inundables. Mireu les imatges de l’@Estanyllampol, on es volia construir una granja de 2.000 porcs i que IAEDEN va aturar… Ja sabem què hauria passat aquesta setmana, d’haver estat construïda. El respecte a la natura i la custòdia del territori és la defensa i l’autoprotecció enfront del desastre climàtic que ens ha de venir. Els ports, la construcció arran de mar, en zones inundables, la cementificació imparable del territori són desafiaments a la natura que la natura fa i ens farà pagar. Sobretot quan a escala mundial, però també europeu, estatal, nacional i local no som ferms en la defensa del territori. Si es continua apostant per les energies fòssils, el ciment i la poca valentia en la presa de decisions globals i locals, no ho revertirem anant a comprar amb un cabàs. Jo vull consumir energia renovable, moure’m en transport públic, no haver de lamentar pèrdues milionàries de cultius ni de vides humanes a cada llevantada o aiguat… Però francament, no depèn només de mi. Ni, per molt que ens ho vulguin fer creure, és la nostra responsabilitat individual. Hem de votar, organitzar-nos, denunciar i exigir el nostre dret a viure en un món habitable. I llegar-lo millor, i no pitjor, a les generacions que ens segueixen. I això passa per escoltar més la natura i menys els interessos econòmics. Si no, anirem de la Gloria al desastre.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li