De la crema de llibres

0
1276

Els llibres sempre m’acompanyen, són com un apèndix. Em costa entendre la vida sense la companyia de la paraula impresa. Moltes vegades, el llibre ve amb mi sense ser llegit, però el transporto, davant qualsevol cas de necessitat, llavors, es converteix en un acompanyant que m’entreté i il·lustra i, en molts casos, m’ajuda a evadir-me d’una situació incòmoda o en la qual no m’interessa participar, d’aquí la importància d’aquest invent fantàstic que transmet coneixement en el mateix instant que un l’obre i posa la seva mirada a les línies de les paraules impreses.

La paraula llibre ve del llatí liber, que significava originàriament: «part interior de l’escorça dels arbres». Si busquem l’etimologia de la paraula llibre en diversos idiomes, sempre ens remet a l’escorça d’un arbre, curiositat aquesta que ens permet rastrejar en la història dels pobles a través del lèxic. No obstant això, la meva intenció no és dissertar sobre l’origen del conjunt de fulls de paper, d’igual grandària, generalment impreses i unides entre si de manera que formin un volum. No, la meva intenció és la d’endinsar-me en la història de la crema de llibres i intentar comprendre el perquè d’aquesta pràctica.

Ray Bradbury va escriure una novel·la distòpica de títol Fahrenheit 451, on es relata la vida d’una societat en la que els llibres estan prohibits i existeixen bombers que en comptes d’apagar incendis es dediquen a cremar-los. El títol del llibre fa referència a la temperatura a la que crema el paper. En les diferents interpretacions que s’han donat de la lectura d’aquesta obra i de la seva posterior versió cinematogràfica, la més encertada és l’opinió de l’autor, que en una entrevista radiofònica, el 1956, va afirmar que el va escriure en plena era McCarthy, encara que posteriorment va afegir que era un llibre que denunciava la forma en què els mitjans de comunicació de masses minvaven l’interès per la literatura. El maccarthisme va ser un episodi de la història estatunidenca, entre 1950 i 1956, en el qual es perseguia, es jutjava i condemnava a tota persona sospitosa de ser comunista.

Cremar llibres i destruir biblioteques és una constant històrica i en tots els casos el motiu ha estat la destrucció del coneixement, i amb això, sotmetre als pobles a l’esclavitud de la ignorància.

Pedro Berruguete va pintar el quadre Sant Domènec i els albigesos o La prova del foc. Aquest quadre es pot veure al Museu del Prado i en ell es mostra el miracle segons el qual els escrits sants salten de la foguera salvant-se de la crema, mentre els escrits dels albigesos cremen. Aquest quadre potser va inspirar al grup de falangistes que l’1 de maig de 1939 es va dedicar a cremar llibres, aquesta barbàrie espanyola va consistir en acusar certs llibres de tots els problemes d’Espanya per contenir idees subversives i immorals, així que sense pensar-s’ho dues vegades van iniciar el ritual de llegir passatges del que ells denominaven les bones lectures mentre maleïen a escriptors i intel·lectuals no afectes les seves idees i tiraven a la foguera tots els llibres impius. El botí es va aconseguir confiscant biblioteques privades i purgant biblioteques públiques (molt poques en aquells anys). A la crema de llibres li va acompanyar el ritual d’altres focs purificadors dels mals del país: es van afusellar mestres, editors, llibreters, bibliotecaris i es va condemnar a l’ostracisme, quan no a la mort, a poetes, escriptors i intel·lectuals. El foc de les bales va imposar el silenci de les paraules, però les armes i la por que s’imposa amb elles no van poder amb els llibres, convertits en lectures clandestines que es passaven de mà en mà, que es compraven a les rebotigues d’algunes llibreries i, en certa manera, van vèncer als que cridaven: A baix la intel·ligència! Visca la mort!

La tradició de cremar llibres, en aquest país, ve de lluny: Entre el 1499 i el 1500 es van cremar els manuscrits granadins de la biblioteca nassarita per ordre del cardenal Cisneros. En aquella foguera va cremar la biblioteca de la madrassa, la primera universitat que va tenir la ciutat. No va acabar aquí la cosa, els granadins tenien l’obligació de lliurar a les autoritats castellanes els llibres escrits en àrab, conservant-se només els llibres de medicina i patint la resta els rigors de la foguera.

En totes les cultures s’ha comés aquesta barbàrie, ho van fer els xinesos quan es va ordenar la crema de llibres i l’assassinat d’acadèmics l’any 212 aC. Els intel·lectuals que van desobeir l’ordre van ser enterrats vius. Els emperadors romans van utilitzar aquesta pràctica per a imposar les seves règies voluntats, així ho va fer Dioclecià, manant cremar els llibres d’Alquímia de la biblioteca d’Alexandria, Constantí I va ordenar cremar tots els escrits d’Arrio i els seus partidaris, i Teodosi II va manar cremar tots els llibres pagans crítics amb el cristianisme. Lluís IX de França va enviar a la foguera centenars d’exemplars del Talmud. Els mongols van incendiar la biblioteca de Bagdad, coneguda com la casa de la saviesa. A la Florència renaixentista, en l’anomenada «foguera de les vanitats», es van cremar llibres i obres artístiques per considerar-les immorals. Es van cremar còdexs i manuscrits maies a la localitat de Maní, al Yucatán, per ordre de Diego de Landa, el 12 de juliol de 1562. El piròman en va deixar constància escrita: «Trobem gran nombre de llibres d’aquestes les seves lletres, i perquè no tenien cosa en què no hi hagués superstició i falsedats del dimoni es cremen tots…»

La més famosa crema de llibres recent i la més significativa va tenir lloc simultàniament a diverses ciutats alemanyes: era el 10 de maig de 1933: A la Opernplatz de Berlín, el ministre de Propaganda nazi, Joseph Goebbels, va presidir la crema de llibres d’autors jueus, considerats «no alemanys» davant de quaranta mil persones, que van contemplar a la plaça berlinesa aquella salvatjada. Després, a l’Argentina de la dictadura de 1976, es van cremar un milió i mig de llibres d’autors com Marcel Proust, García Márquez, Cortázar, Neruda, Saint-Exupéry, Galeano i fins i tot Vargas Llosa. L’abril de 1979, a la plaça de Manises de València es van cremar llibres considerats «catalanistes». L’enumeració fa mal i aquí la deixo.

Però prossegueixo amb els escriptors que també cremen llibres en els seus relats de ficció. Va cremar llibres Cervantes en el capítol sisè del Quixot. Ho feia Pepe Carvalho a les novel·les de Vázquez Montalbán. I, probablement, els van cremar per denunciar al piròman que envia a la foguera les paraules.

Irene Vallejo, a El infinito en un junco, escriu: «En latín, el término que significaba “libro” sonaba casi igual que el adjetivo que significaba “libre”, aunque las raíces indoeuropeas de ambos vocablos tenían orígenes distintos. Muchas lenguas romances, como el español, el francés, el italiano o el portugués, han heredado el azar de esa semejanza fonética, que invita al juego de palabras, identificando la lectura y la libertad. Para los ilustrados de todas las épocas, son dos pasiones que siempre acaban por confluir.» Després de la lectura, només ens queda preguntar-nos: Per què es cremen els llibres?

La resposta és òbvia: la lectura ens fa lliures i la llibertat és perillosa per als tirans, per als qui volen imposar la seva ideologia, la seva visió del món als qui no pensen com ells. Qualsevol llibre té dins un coneixement, una veritat personal o històrica, una rondalla o un assaig. La falsedat escrita en un llibre la desmenteix un altre llibre, però, realment quan un llibre viu és quan es llegeix, llavors, poc importa que qualsevol inquisidor mani fer una foguera amb milions de llibres, una vegada llegit, el llibre i la seva essència viu en el lector. Quan citem, quan subratllem una frase llegida, retornem a la vida la paraula impresa. Per això, pel coneixement que contenen els llibres, per les seves ensenyances, els dictadors, els inquisidors, els totalitaris cremen les paraules escrites.

No hi ha res més perillós que llegir, que construir el propi pensament llegint, perquè aprens, perquè opines per tu mateix, perquè et qüestiones el que t’intenten imposar, quan et repeteixen una i mil vegades les mentides que volen fer passar per veritats. En aquestes pàgines, recordo haver citat el llibre d’Orwell, La rebel·lió dels animals; els xais repeteixen les consignes dels porcs: «Quatre potes sí, dues potes no», i el cavall de la granja, que havia lluitat amb tots els animals contra la tirania del granger, contempla com els porcs i el granger acaben sent igual de tirans.

El llibre roman inert al prestatge de la llibreria fins que un lector qualsevol obre les seves pàgines i troba una història, una narració sobre l’ésser humà i els seus desitjos, d’això neixen nous pensaments i idees, d’aquí deduïm la perillositat del llibre.

En el nostre present, els llibres i les seves històries tenen en els videojocs, en les sèries de televisió, en les plataformes audiovisuals els seus grans competidors i, en les consignes mediàtiques, als censors del nostre pensament.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li