De gossos, gats i altres bĂšsties

0
886

Era un matĂ­ radiant de març situat entre dues borrasques, segons l’home del temps. Caminava en companyia de la MercĂš, com faig habitualment, per controlar la hipertensiĂł, de Llampaies a l’estaciĂł de Camallera, i li comentava que la presĂšncia constant del procĂ©s, juntament amb la situaciĂł de caos polĂ­tic actual, estĂ  tenint un efecte paralitzant en la meva inspiraciĂł literĂ ria.

Quan he arribat a Camallera la MercĂš ha tornat cap a casa i jo he enfilat el camĂ­ de l’estaciĂł. A una de les primeres cases m’he aturat a saludar un nou amic: un gos que cada dia m’espera ensenyant el morret a travĂ©s de la gelosia de la tanca de casa seva. Es tracta d’un Beagle silenciĂłs i observador, a diferĂšncia del seu company de jardĂ­, un pastor alemany esverat i cridaner. Per sort els tenen separats i puc cada dia parlar-hi tranquil·lament una estona i acaronar-lo, doncs ara ja ens reconeixem. Quan m’acosto a la seva tanca, s’apropa remenant la cua mirant-me, demanant la moixaina que sap que li farĂ©.

No sĂ© el seu nom i penso que li escauria un dels que posava el meu avi basc als seus gossos de cacera: Truman o Trostky eren els preferits, noms sonors de presidents d’imperis contraposats. Trobo que els russos i els nord-americans sempre han tingut bons noms per a gossos: Stalin, Clynton i fins i tot Trump o Putin. SĂłn noms sonors i senzills, fĂ cils de retenir pels animals. Per contra, el nom dels lĂ­ders independentistes o espanyolistes s’hi diuen ben poc per a aquest menester. Us imagineu cridar a un gos Puigdemont o Saenz de Santamaria? No acabaries mai de dir-ho. Tampoc cridant Cospedal o Junqueras anirĂ­em millor. No crec que fos capaç el pobre animal d’identificar-se amb cap d’aquests patronĂ­mics. Potser SĂĄnchez, Rajoy o Franco, que nomĂ©s tenen dues sĂ­l·labes, s’hi acomodarien mĂ©s, perĂČ on hi hagi un Lenin o un Bush, no hi ha competĂšncia. M’haig de fixar si el meu amic Ă©s gos o gossa abans de batejar-lo pel meu compte, ja que amb els seus amos no crec que estiguem a la mateixa onda nominativa.

Em sorprenc a mi mateix amb aquest interĂšs recuperat per la raça canina que havia tingut sempre i havia perdut darrerament, a causa sobretot de l’incordi que Ă©s recollir la merda que escampava el gos de torn pel jardĂ­. Darrerament m’he passat a la raça felina per culpa d’una gata de carrer que hem acollit i que, desprĂ©s d’un interessant perĂ­ode d’adaptaciĂł mĂștua, i seguit les instruccions precises que ens va donar la persona que ens la va portar en acolliment a casa, s’ha convertit en una presĂšncia important en la nostra vida quotidiana.

Els primers dies van ser complicats i alhora instructius. La gata, a la qual batejĂ rem com a Misha -per cert, nom rus masculĂ­ segons m’ha fet saber la meva nora-, acostumada, com estava, a sobreviure al carrer grĂ cies a la seva desconfiança de tot i la rapidesa en la fugida, tant punt entraves a l’habitaciĂł on era, s’amagava sota el moble mĂ©s difĂ­cil de desplaçar que trobava. Llavors t’havies d’agenollar i apropar-te lentament amb la mĂ  estesa oferint-li alguna cosa de menjar que li fes patxoca. AixĂ­ amb paciĂšncia i bons aliments ens la vam anar guanyant i, a poc a poc, va anar sortint de sota els mobles i deixant-nos acostar per, finalment, acceptar l’intercanvi de carĂ­cies.

MantĂ© perĂČ una independĂšncia total i Ă©s ella qui tria el grau d’apropament, segons li rota. PerĂČ quan vol, Ă©s l’animal mĂ©s manyac i agraĂŻt que hem tingut mai.

El que mĂ©s li agrada a la Misha Ă©s veure treballar a la MercĂš modelant fang. S’asseu enroscada com un gat de porcellana en un tamboret alt prop del cavallet i es queda hores mirant atentament les evolucions de la mĂ  que fa l’escultura. De tant en tant salta a terra i acostant-se a la MercĂš allarga la pota reclamant afecte. Si no li fa cas, fa un bot de gat endimoniat per picar-li la mĂ  i fer mĂ©s evident el seu desig, per si aquella humana despistada no se n’haguĂ©s adonat.

DANI TORRENT

Amb qui tĂ© un conflicte seriĂłs Ă©s amb en Pepe, un ocell pico de diamante, nom que deu ser una fina ironia sobre el seu cant que s’assembla al grinyol d’una porta mal lubricada, i al qual tĂ© terroritzat desprĂ©s de viure una nit boja tots dos. Al matĂ­, quan vaig entrar al meu despatx, on tenim la gĂ bia, vaig trobar aquesta per terra, amb l’aigua bolcada, el pinso escampat i en Pepe coix i arraconant fugint de les urpes de la Misha, que pugnava per entrar entre els barrots. Des de llavors la gata tĂ© prohibit entrar al despatx que comparteixo amb en Pepe, perĂČ s’enfila per la part de fora a l’empit de la finestra i des d’allĂ  es mira l’ocell de forma desafiant. Aquest que no entĂ©n que la protecciĂł del vidre el salva, s’arracona acollonit esperant l’imminent atac, que preveu que aquesta vegada serĂ  definitiu. A propĂČsit de la mĂ gica transparĂšncia del vidre, l’altre dia llegia que s’estan plantejant fer algunes accions en aquestes grans façanes vidriades dels edificis moderns per alertar els ocells que allĂ  hi ha una barrera i evitar que morin estimbats contra els vidres.

Amb aquestes cabĂČries he arribat a l’estaciĂł i abans d’agafar el tren me’n vaig a comprar el diari. La notĂ­cia de portada, a tota plana, Ă©s l’ùxit multitudinari de la convocatĂČria feminista, amb fotos a tort i a dret de manifestacions en les quals Ășnicament oneja la bandera lila. Imatges que han sigut un bĂ lsam als meus ulls fatigats de tantes estelades i roges i galdes. Per primera vegada en molt de temps la ideologia era determinant en els discursos i mentre unes desqualificaven la vaga d’anticapitalista o la boicotejaven amenaçant a fer-la a la japonesa, les altres defensaven les lluites de la dona pel seu alliberament i l’equiparaciĂł de drets i sous amb els homes. Separatistes i unionistes tenien una Ășnica bandera i una Ășnica lluita: la lila i l’equiparaciĂł entre sexes. Una lluita que va camĂ­ de consolidar-se a escala universal i que, en un moment de confusiĂł i desencĂ­s, pot aportar un bri d’esperança cap a un veritable alliberament per a tots, homes i dones.

I parlant de reivindicacions, la generaciĂł del maig del 68, que aquest any complirem el cinquantenari, ho hem començat a celebrar com correspon, recordant plens d’energia i mala llet la nostre joventut, amb multitudinĂ ries manifestacions contra el robatori de les pensions. Per sort, ara que l’artrosi i el mal d’esquena no ens deixen aixecar les llambordes dels carrers per fer barricades, aixequem pancartes i fem servir whatsapps, tuits i altres enginys que els nostres nets ens han ensenyat, per cridar les nostres reivindicacions. Que no juguin amb nosaltres! Que ja tenim la pipa plena de recomanacions de plans de pensions privats i productes financers, com deia no recordo quin ministre _coses de l’edat_ no fa gaires dies. Quina barra! S’han polit la guardiola de les pensions i ara volen que comprem noves primes Ășniques.

En homenatge als vells temps i per encoratjar la lluita faig memĂČria d’algunes frases del Maig francĂšs encara vigents: La polĂ­tica es fa al carrer. Siguem realistes; demanem l’impossible; el somni Ă©s realitat; m’hi cago, en la societat, perĂČ ella em correspon amb escreix. I si aquestes frases no sĂłn prou estimulants sempre ens queda el recurs de cremar una foto del rei o del president, ara que ja ha dictaminat el Tribunal d’Estrasburg que aixĂČ no Ă©s delicte.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz