Era un matí radiant de març situat entre dues borrasques, segons l’home del temps. Caminava en companyia de la Mercè, com faig habitualment, per controlar la hipertensió, de Llampaies a l’estació de Camallera, i li comentava que la presència constant del procés, juntament amb la situació de caos polític actual, està tenint un efecte paralitzant en la meva inspiració literària.
Quan he arribat a Camallera la Mercè ha tornat cap a casa i jo he enfilat el camí de l’estació. A una de les primeres cases m’he aturat a saludar un nou amic: un gos que cada dia m’espera ensenyant el morret a través de la gelosia de la tanca de casa seva. Es tracta d’un Beagle silenciós i observador, a diferència del seu company de jardí, un pastor alemany esverat i cridaner. Per sort els tenen separats i puc cada dia parlar-hi tranquil·lament una estona i acaronar-lo, doncs ara ja ens reconeixem. Quan m’acosto a la seva tanca, s’apropa remenant la cua mirant-me, demanant la moixaina que sap que li faré.
No sé el seu nom i penso que li escauria un dels que posava el meu avi basc als seus gossos de cacera: Truman o Trostky eren els preferits, noms sonors de presidents d’imperis contraposats. Trobo que els russos i els nord-americans sempre han tingut bons noms per a gossos: Stalin, Clynton i fins i tot Trump o Putin. Són noms sonors i senzills, fàcils de retenir pels animals. Per contra, el nom dels líders independentistes o espanyolistes s’hi diuen ben poc per a aquest menester. Us imagineu cridar a un gos Puigdemont o Saenz de Santamaria? No acabaries mai de dir-ho. Tampoc cridant Cospedal o Junqueras aniríem millor. No crec que fos capaç el pobre animal d’identificar-se amb cap d’aquests patronímics. Potser Sánchez, Rajoy o Franco, que només tenen dues síl·labes, s’hi acomodarien més, però on hi hagi un Lenin o un Bush, no hi ha competència. M’haig de fixar si el meu amic és gos o gossa abans de batejar-lo pel meu compte, ja que amb els seus amos no crec que estiguem a la mateixa onda nominativa.
Em sorprenc a mi mateix amb aquest interès recuperat per la raça canina que havia tingut sempre i havia perdut darrerament, a causa sobretot de l’incordi que és recollir la merda que escampava el gos de torn pel jardí. Darrerament m’he passat a la raça felina per culpa d’una gata de carrer que hem acollit i que, després d’un interessant període d’adaptació mútua, i seguit les instruccions precises que ens va donar la persona que ens la va portar en acolliment a casa, s’ha convertit en una presència important en la nostra vida quotidiana.
Els primers dies van ser complicats i alhora instructius. La gata, a la qual batejàrem com a Misha -per cert, nom rus masculí segons m’ha fet saber la meva nora-, acostumada, com estava, a sobreviure al carrer gràcies a la seva desconfiança de tot i la rapidesa en la fugida, tant punt entraves a l’habitació on era, s’amagava sota el moble més difícil de desplaçar que trobava. Llavors t’havies d’agenollar i apropar-te lentament amb la mà estesa oferint-li alguna cosa de menjar que li fes patxoca. Així amb paciència i bons aliments ens la vam anar guanyant i, a poc a poc, va anar sortint de sota els mobles i deixant-nos acostar per, finalment, acceptar l’intercanvi de carícies.
Manté però una independència total i és ella qui tria el grau d’apropament, segons li rota. Però quan vol, és l’animal més manyac i agraït que hem tingut mai.
El que més li agrada a la Misha és veure treballar a la Mercè modelant fang. S’asseu enroscada com un gat de porcellana en un tamboret alt prop del cavallet i es queda hores mirant atentament les evolucions de la mà que fa l’escultura. De tant en tant salta a terra i acostant-se a la Mercè allarga la pota reclamant afecte. Si no li fa cas, fa un bot de gat endimoniat per picar-li la mà i fer més evident el seu desig, per si aquella humana despistada no se n’hagués adonat.
Amb qui té un conflicte seriós és amb en Pepe, un ocell pico de diamante, nom que deu ser una fina ironia sobre el seu cant que s’assembla al grinyol d’una porta mal lubricada, i al qual té terroritzat després de viure una nit boja tots dos. Al matí, quan vaig entrar al meu despatx, on tenim la gàbia, vaig trobar aquesta per terra, amb l’aigua bolcada, el pinso escampat i en Pepe coix i arraconant fugint de les urpes de la Misha, que pugnava per entrar entre els barrots. Des de llavors la gata té prohibit entrar al despatx que comparteixo amb en Pepe, però s’enfila per la part de fora a l’empit de la finestra i des d’allà es mira l’ocell de forma desafiant. Aquest que no entén que la protecció del vidre el salva, s’arracona acollonit esperant l’imminent atac, que preveu que aquesta vegada serà definitiu. A propòsit de la màgica transparència del vidre, l’altre dia llegia que s’estan plantejant fer algunes accions en aquestes grans façanes vidriades dels edificis moderns per alertar els ocells que allà hi ha una barrera i evitar que morin estimbats contra els vidres.
Amb aquestes cabòries he arribat a l’estació i abans d’agafar el tren me’n vaig a comprar el diari. La notícia de portada, a tota plana, és l’èxit multitudinari de la convocatòria feminista, amb fotos a tort i a dret de manifestacions en les quals únicament oneja la bandera lila. Imatges que han sigut un bàlsam als meus ulls fatigats de tantes estelades i roges i galdes. Per primera vegada en molt de temps la ideologia era determinant en els discursos i mentre unes desqualificaven la vaga d’anticapitalista o la boicotejaven amenaçant a fer-la a la japonesa, les altres defensaven les lluites de la dona pel seu alliberament i l’equiparació de drets i sous amb els homes. Separatistes i unionistes tenien una única bandera i una única lluita: la lila i l’equiparació entre sexes. Una lluita que va camí de consolidar-se a escala universal i que, en un moment de confusió i desencís, pot aportar un bri d’esperança cap a un veritable alliberament per a tots, homes i dones.
I parlant de reivindicacions, la generació del maig del 68, que aquest any complirem el cinquantenari, ho hem començat a celebrar com correspon, recordant plens d’energia i mala llet la nostre joventut, amb multitudinàries manifestacions contra el robatori de les pensions. Per sort, ara que l’artrosi i el mal d’esquena no ens deixen aixecar les llambordes dels carrers per fer barricades, aixequem pancartes i fem servir whatsapps, tuits i altres enginys que els nostres nets ens han ensenyat, per cridar les nostres reivindicacions. Que no juguin amb nosaltres! Que ja tenim la pipa plena de recomanacions de plans de pensions privats i productes financers, com deia no recordo quin ministre _coses de l’edat_ no fa gaires dies. Quina barra! S’han polit la guardiola de les pensions i ara volen que comprem noves primes úniques.
En homenatge als vells temps i per encoratjar la lluita faig memòria d’algunes frases del Maig francès encara vigents: La política es fa al carrer. Siguem realistes; demanem l’impossible; el somni és realitat; m’hi cago, en la societat, però ella em correspon amb escreix. I si aquestes frases no són prou estimulants sempre ens queda el recurs de cremar una foto del rei o del president, ara que ja ha dictaminat el Tribunal d’Estrasburg que això no és delicte.
Leave a Reply
Sigues el primer a comentar!