De gats i gossos (i no parlo de polĂ­tica)

0
1178

Ni jo ni ningĂș de casa havĂ­em sigut mai de gats. Érem mĂ©s aviat de gossos i alguna experiĂšncia anecdĂČtica ens havia refermat en l’allunyament d’aquells. Fa mĂ©s de vint anys la meva cunyada Montserrat ens va deixar un cap de setmana la seva gata perquĂš li cuidĂ©ssim, mentre ella anava a casa d’uns amics que eren al·lĂšrgics als gats. Era una gata moguda i independent, com desprĂ©s he descobert que sĂłn tots els gats. No vam prendre la precauciĂł de tancar portes i finestres i, no va ser fĂ cil l’entrega, ja que li vam tornar el seu cadĂ ver planxat i laminat sobre l’asfalt, per una caravana de domingueros de camĂ­ a les platges de l’Escala.

Potser la inicial i nefasta experiÚncia afegida a la incompatibilitat de convivÚncia entre gats i gossos, acceptada i fins i tot fomentada des de petits a través dels dibuixos animats, va fer que, com que teníem un gos a la casa, no ens interesséssim mai pels gats.

Aquesta convenciĂł assumida la va trencar la Bilma, un basset hound del qual ja havia parlat en algun article prehistĂČric, una gossa certament especial, silenciosa i pacient, molt bona amb la mainada perĂČ amb un carĂ cter tossut a la qual era molt difĂ­cil fer-li fer alguna cosa que no li vinguĂ©s de gust. Una altra qualitat de la Bilma Ă©s que no era gens racista i, a diferĂšncia d’altres gossos que havĂ­em tingut, deixava en pau a les gallines. L’anterior gos, per exemple, un gos de ploma, s’acostava sigil·losament al galliner i quan estava a prop restava quiet marcant, amb una pota del davant aixecada, fins que les gallines s’oblidaven de la seva presĂšncia i, de sobte, saltava contra el filat protector que aguantava com podia, mentre les gallines cloquejaven esvalotades. Una vegada se’n va morir una d’un ataca de cor. La Bilma era el mĂłn al revĂ©s. Un dia la vam veure al jardĂ­ fugint empaitada per un conill blanc, que no sĂ© qui ens havia donat.

Aquesta gossa tan peculiar va ser la introductora dels gats a la famĂ­lia: un dia al matĂ­, en obrir el portal per marxar, vaig veure sortir de la caseta on dormia; el seu caps gros d’orelles llargues i per sota quasi tapat un altre caparrĂł, molt mĂ©s petit. En acostar-m’hi vaig comprovar que la Bilma tenia sobre la seva panxa una gateta petita i esquifida amb la cua trencada que no es va deixar tocar per ningĂș mĂ©s que per la gossa. Passats uns dies vam aconseguir, amb permĂ­s de la mare adoptiva, agafar el cadell per portar-lo al veterinari.

La relaciĂł entre la Bety –aixĂ­ vam batejar la gata– i la Bilma va ser llarga i profunda. Quan la gossa venia amb mi a caçar bolets, la Bety, que no era gaire de sortir, l’esperava immĂČbil a l’empit del portal fins que tornava. A la resta de mortals ens tolerava, perĂČ no hi volia gaire contacte.

La primera de morir va ser la Bilma, llavors la Bety va caure malalta, el veterinari va diagnosticar un cĂ ncer terminal i en Guillem la va portar a sacrificar per evitar-li mĂ©s patiments. De sobte ens havĂ­em quedat sense gos ni gat, tan sols les gallines mantenien la quota d’animalitat familiar.

Poc temps desprĂ©s, la Magda, una enamorada protectora de gats, per consolar-nos de la pĂšrdua em va enviar un wassap amb la foto d’una gata de carrer, petita, esquifida i fugissera que havia recollit de sota un cotxe, amb un text lacĂČnic: «Tinc aquesta gata per a tu.» Li vam posar de nom Misha. Va tenir una vida intensa i independent, la seva infantesa al carrer havia marcat el seu carĂ cter. No era manyaga perĂČ per contra era molt agraĂŻda, bastant sovint apareixia pel taller de la MercĂš, amb un ocell a la boca o mitja rata, que havia caçat i li deixava als seus peus, en agraĂŻment pel seu acolliment i per contribuir d’aquesta manera l’alimentaciĂł familiar.

Com a bon gat de carrer, malgrat reconĂšixer casa seva i tornar a menjar i a dormir cada dia, el seu territori era el mĂłn. MĂ©s d’un veĂ­ ens havia avisat que l’havien vist travessant la carretera obligant a frenar a algun vehicle i, en una d’aquestes carreres, el cotxe va ser mĂ©s rĂ pid que ella i al vespre la vam trobar a la vorera, a l’entrada de Llampaies, arraconada per alguna Ă nima caritativa. Amb la Misha vam començar a trobar-li les grĂ cies als gats, la seva independĂšncia, la curiositat sobre el que fas, la mirada impertinent de nen petit i la seva netedat, l’antĂ­tesi dels gossos, que sĂłn absolutament dependents i et passes la vida recollint les seves caques i mirant que no pixin a qualsevol lloc.

Dani Torrent

Amb la seva pĂšrdua vam sentir la necessitat de tenir un altre gat, aixĂ­ que vam donar veus i en poc temps ens van regalar un petit gat negre a qui vam batejar com a Lenin. Tenia un bigotet blanc que li donava un aire mĂ©s entre Charlot i Groucho Marx que del revolucionari rus. Ja des de petit era un seductor nat, perĂČ no de gates, ja que per evitar proliferaciĂł indiscriminada de felins li havien fet la vasectomia, sinĂł de persones. Tenia un pel negre brillant i llustrĂłs i no hi havia cosa que li agradĂ©s mĂ©s que el manyeguessin i mirar la MercĂš treballant al taller. PerĂČ no era un espectador passiu de la feina de l’escultora, sinĂł que anava canviant el seu punt de vista, saltant d’un cavallet a una cadira, o a la taula de les eines, sempre molt proper a l’autora o a l’obra, fins al punt que de vegades en un rapte, no sĂ© si d’amor o fervor artĂ­stic, s’havia llançat temerĂ riament sobre el seu cap. Era tan sociable que sovint pel wassap del poble ens havien avisat que anĂ©ssim a buscar-lo, perquĂš ja era fosc, volien tancar la casa i el tenien estirat al sofĂ  mirant els dibuixos animats amb el nen de la famĂ­lia, que se’l volia portar al llit.

Especial tirada tenia cap al nostre veĂ­ contigu, una casa de turisme rural, on quan anava, i ho feia sovint, es transformava en el rei del mambo, malgrat que ells tenien el seu propi gat, que en feia dos com ell. Recordo que un dia, de bon rotllo, em deia l’Eduard que l’havia tret del seu llit conjugal, ja que en arribar de la feina se’l va trobar aposentat com un amant infidel al seu llit. Aquest fenomen felĂ­ va tenir un trauma infantil que jo crec que li va capgirar el cervell donant-li aquest atractiu irresistible: quan tenia quatre mesos i anava fent el pinxo pel veĂŻnat, es va topar de cara amb una espĂšcie de gat salvatge, gran com un gos, que era el cap de la gatada del barri i gastava força mala llet. El nostre Lenin, fent honor al seu nom, no va fugir davant la seva presĂšncia, com feien la resta de gats, sinĂł que va defensar el plat de pinso i l’altre li va donar una queixalada al cap, que li va quedar mig penjant. El vam portar a l’UCI de Canis, on el van tenir tres dies entubat i amb pronĂČstic incert, perĂČ ho va superar i va tornar, potser no tan pinxo amb els gats perĂČ mĂ©s manyac, si hi cap, amb les persones. Ens van dir que, com la queixalada havia estat al cap, potser quedaria una mica tocat perĂČ l’Ășnica tara que se li podia adjudicar era aquesta promiscuĂŻtat de llars. Era molt casolĂ , perĂČ no d’una casa sola, sinĂł que allĂ  on anava se sentia com a casa i aquesta penso que va ser la seva desgrĂ cia, o millor dit la nostra, ja que un dia no va tornar de les visites i no el vam veure mai mĂ©s. Tampoc va aparĂšixer el seu cadĂ ver fet una calcomania a la carretera de l’Escala, com havia passat amb alguns predecessors seus. Jo me l’imagino convertit en un gat de ciutat, fet un sĂ trapa ajagut sobre la butaca de l’àvia de la casa, mirant irĂČnicament el «domador de perros», com intenta fer creure aquells bitxos tan poc sofisticats i cridaners.

En plena pandĂšmia vam incrementar la nissaga de gats amb un nou exemplar, en Basili, Basi pels amics, afillat per la NatĂ lia, russa de naixement, i batejat per ella amb el patronĂ­mic per excel·lĂšncia dels gats russos. Aquest, per no variar, tambĂ© va venir gamat i de bon començament haguĂ© d’anar al veterinari perquĂš es passava el dia tossint. Tenia una bronquitis molt forta que a base d’antibiĂČtics ha superat. Ara mentre escric el tinc a la finestra, per l’empit de fora, el seu lloc favorit, prenent el sol. És el mĂ©s casolĂ  de tots els que hem tingut, si surt fora al carrer i nosaltres entrem a casa, ell ve tot seguit. L’altre dia, perĂČ, va quedar tancat accidentalment a fora; era l’hora de sopar, sagrada per ell, i a la que acudeix amb puntualitat germĂ nica. No el vĂšiem per enlloc, vam donar la volta per les habitacions i finalment al despatx de baix el vam veure amb cara d’esverat picant des de fora amb la pota a la finestra i fent uns miols desesperats.

Ara salta de la finestra al davant del meu teclat i mira la pantalla; li fa gràcia que les lletres corrin, prova d’agafar-les, el trec abans no em ratlli el vidre i me’n vaig amb ell a la cuina.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li