De gats i gossos (i no parlo de política)

0
848

Ni jo ni ningú de casa havíem sigut mai de gats. Érem més aviat de gossos i alguna experiència anecdòtica ens havia refermat en l’allunyament d’aquells. Fa més de vint anys la meva cunyada Montserrat ens va deixar un cap de setmana la seva gata perquè li cuidéssim, mentre ella anava a casa d’uns amics que eren al·lèrgics als gats. Era una gata moguda i independent, com després he descobert que són tots els gats. No vam prendre la precaució de tancar portes i finestres i, no va ser fàcil l’entrega, ja que li vam tornar el seu cadàver planxat i laminat sobre l’asfalt, per una caravana de domingueros de camí a les platges de l’Escala.

Potser la inicial i nefasta experiència afegida a la incompatibilitat de convivència entre gats i gossos, acceptada i fins i tot fomentada des de petits a través dels dibuixos animats, va fer que, com que teníem un gos a la casa, no ens interesséssim mai pels gats.

Aquesta convenció assumida la va trencar la Bilma, un basset hound del qual ja havia parlat en algun article prehistòric, una gossa certament especial, silenciosa i pacient, molt bona amb la mainada però amb un caràcter tossut a la qual era molt difícil fer-li fer alguna cosa que no li vingués de gust. Una altra qualitat de la Bilma és que no era gens racista i, a diferència d’altres gossos que havíem tingut, deixava en pau a les gallines. L’anterior gos, per exemple, un gos de ploma, s’acostava sigil·losament al galliner i quan estava a prop restava quiet marcant, amb una pota del davant aixecada, fins que les gallines s’oblidaven de la seva presència i, de sobte, saltava contra el filat protector que aguantava com podia, mentre les gallines cloquejaven esvalotades. Una vegada se’n va morir una d’un ataca de cor. La Bilma era el món al revés. Un dia la vam veure al jardí fugint empaitada per un conill blanc, que no sé qui ens havia donat.

Aquesta gossa tan peculiar va ser la introductora dels gats a la família: un dia al matí, en obrir el portal per marxar, vaig veure sortir de la caseta on dormia; el seu caps gros d’orelles llargues i per sota quasi tapat un altre caparró, molt més petit. En acostar-m’hi vaig comprovar que la Bilma tenia sobre la seva panxa una gateta petita i esquifida amb la cua trencada que no es va deixar tocar per ningú més que per la gossa. Passats uns dies vam aconseguir, amb permís de la mare adoptiva, agafar el cadell per portar-lo al veterinari.

La relació entre la Bety –així vam batejar la gata– i la Bilma va ser llarga i profunda. Quan la gossa venia amb mi a caçar bolets, la Bety, que no era gaire de sortir, l’esperava immòbil a l’empit del portal fins que tornava. A la resta de mortals ens tolerava, però no hi volia gaire contacte.

La primera de morir va ser la Bilma, llavors la Bety va caure malalta, el veterinari va diagnosticar un càncer terminal i en Guillem la va portar a sacrificar per evitar-li més patiments. De sobte ens havíem quedat sense gos ni gat, tan sols les gallines mantenien la quota d’animalitat familiar.

Poc temps després, la Magda, una enamorada protectora de gats, per consolar-nos de la pèrdua em va enviar un wassap amb la foto d’una gata de carrer, petita, esquifida i fugissera que havia recollit de sota un cotxe, amb un text lacònic: «Tinc aquesta gata per a tu.» Li vam posar de nom Misha. Va tenir una vida intensa i independent, la seva infantesa al carrer havia marcat el seu caràcter. No era manyaga però per contra era molt agraïda, bastant sovint apareixia pel taller de la Mercè, amb un ocell a la boca o mitja rata, que havia caçat i li deixava als seus peus, en agraïment pel seu acolliment i per contribuir d’aquesta manera l’alimentació familiar.

Com a bon gat de carrer, malgrat reconèixer casa seva i tornar a menjar i a dormir cada dia, el seu territori era el món. Més d’un veí ens havia avisat que l’havien vist travessant la carretera obligant a frenar a algun vehicle i, en una d’aquestes carreres, el cotxe va ser més ràpid que ella i al vespre la vam trobar a la vorera, a l’entrada de Llampaies, arraconada per alguna ànima caritativa. Amb la Misha vam començar a trobar-li les gràcies als gats, la seva independència, la curiositat sobre el que fas, la mirada impertinent de nen petit i la seva netedat, l’antítesi dels gossos, que són absolutament dependents i et passes la vida recollint les seves caques i mirant que no pixin a qualsevol lloc.

Dani Torrent

Amb la seva pèrdua vam sentir la necessitat de tenir un altre gat, així que vam donar veus i en poc temps ens van regalar un petit gat negre a qui vam batejar com a Lenin. Tenia un bigotet blanc que li donava un aire més entre Charlot i Groucho Marx que del revolucionari rus. Ja des de petit era un seductor nat, però no de gates, ja que per evitar proliferació indiscriminada de felins li havien fet la vasectomia, sinó de persones. Tenia un pel negre brillant i llustrós i no hi havia cosa que li agradés més que el manyeguessin i mirar la Mercè treballant al taller. Però no era un espectador passiu de la feina de l’escultora, sinó que anava canviant el seu punt de vista, saltant d’un cavallet a una cadira, o a la taula de les eines, sempre molt proper a l’autora o a l’obra, fins al punt que de vegades en un rapte, no sé si d’amor o fervor artístic, s’havia llançat temeràriament sobre el seu cap. Era tan sociable que sovint pel wassap del poble ens havien avisat que anéssim a buscar-lo, perquè ja era fosc, volien tancar la casa i el tenien estirat al sofà mirant els dibuixos animats amb el nen de la família, que se’l volia portar al llit.

Especial tirada tenia cap al nostre veí contigu, una casa de turisme rural, on quan anava, i ho feia sovint, es transformava en el rei del mambo, malgrat que ells tenien el seu propi gat, que en feia dos com ell. Recordo que un dia, de bon rotllo, em deia l’Eduard que l’havia tret del seu llit conjugal, ja que en arribar de la feina se’l va trobar aposentat com un amant infidel al seu llit. Aquest fenomen felí va tenir un trauma infantil que jo crec que li va capgirar el cervell donant-li aquest atractiu irresistible: quan tenia quatre mesos i anava fent el pinxo pel veïnat, es va topar de cara amb una espècie de gat salvatge, gran com un gos, que era el cap de la gatada del barri i gastava força mala llet. El nostre Lenin, fent honor al seu nom, no va fugir davant la seva presència, com feien la resta de gats, sinó que va defensar el plat de pinso i l’altre li va donar una queixalada al cap, que li va quedar mig penjant. El vam portar a l’UCI de Canis, on el van tenir tres dies entubat i amb pronòstic incert, però ho va superar i va tornar, potser no tan pinxo amb els gats però més manyac, si hi cap, amb les persones. Ens van dir que, com la queixalada havia estat al cap, potser quedaria una mica tocat però l’única tara que se li podia adjudicar era aquesta promiscuïtat de llars. Era molt casolà, però no d’una casa sola, sinó que allà on anava se sentia com a casa i aquesta penso que va ser la seva desgràcia, o millor dit la nostra, ja que un dia no va tornar de les visites i no el vam veure mai més. Tampoc va aparèixer el seu cadàver fet una calcomania a la carretera de l’Escala, com havia passat amb alguns predecessors seus. Jo me l’imagino convertit en un gat de ciutat, fet un sàtrapa ajagut sobre la butaca de l’àvia de la casa, mirant irònicament el «domador de perros», com intenta fer creure aquells bitxos tan poc sofisticats i cridaners.

En plena pandèmia vam incrementar la nissaga de gats amb un nou exemplar, en Basili, Basi pels amics, afillat per la Natàlia, russa de naixement, i batejat per ella amb el patronímic per excel·lència dels gats russos. Aquest, per no variar, també va venir gamat i de bon començament hagué d’anar al veterinari perquè es passava el dia tossint. Tenia una bronquitis molt forta que a base d’antibiòtics ha superat. Ara mentre escric el tinc a la finestra, per l’empit de fora, el seu lloc favorit, prenent el sol. És el més casolà de tots els que hem tingut, si surt fora al carrer i nosaltres entrem a casa, ell ve tot seguit. L’altre dia, però, va quedar tancat accidentalment a fora; era l’hora de sopar, sagrada per ell, i a la que acudeix amb puntualitat germànica. No el vèiem per enlloc, vam donar la volta per les habitacions i finalment al despatx de baix el vam veure amb cara d’esverat picant des de fora amb la pota a la finestra i fent uns miols desesperats.

Ara salta de la finestra al davant del meu teclat i mira la pantalla; li fa gràcia que les lletres corrin, prova d’agafar-les, el trec abans no em ratlli el vidre i me’n vaig amb ell a la cuina.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li