De Figueres al Centre Espacial Guaianès, passant per Torí, Tolosa i Leicester

0
1564

Laura Miquel Parra és enginyera aeronàutica al Port Espacial Europeu de Kourou, a la Guaiana Francesa


Popularment conegut per ser el port espacial europeu, el Centre Espacial Guaianès és la base des d’on l’Agència Espacial Europea (ESA) i el Centre Nacional d’Estudis Espacials (CNES) francès llancen tots els seus coets, i també el punt des d’on s’enlairen més de la meitat dels satèl·lits comercials que estan operatius avui dia. Està ubicat a Kourou, a la regió d’ultramar de la Guaiana Francesa, i entre la seva plantilla de treballadors hi ha l’alt-empordanesa Laura Miquel.

Nascuda a Figueres ara fa 28 anys, la Laura viu a Kourou amb la Paula Tarrés –una saltenca amb qui ja havia compartit pis a la universitat–, i és enginyera RAMS (Reliability Availability Maintainability Safety) al servei de Qualitat del CNES. A la pràctica, la seva feina té un doble vessant. D’una banda, analitza riscos, tant dels nous sistemes que s’instal·laran a la base francesa com de les actuacions que ja s’hi estan executant. I d’altra banda, redacta documents justificatius de diferents sistemes que després es fan servir per calcular la disponibilitat dels llançaments i fer el que s’anomena DIO (Document d’Impasses Opérationnels), que segons la Laura «ve a ser com una llista de tots els sistemes i subsistemes necessaris per a cada llançament, i les conseqüències de perdre’n un en cronologia».

Abans d’arribar fins aquí, la Laura va fer la carrera d’Enginyeria Aeronàutica a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeries Industrial i Aeronàutica (ETSEIAT) de Terrassa, i es va especialitzar en Espai. Mentre cursava aquests estudis, a finals del 2014 va fer un Erasmus de cinc mesos a Linköping, Suècia. I després va fer un màster d’un any en Enginyeria de Sistemes Espacials que incloïa una col·laboració de sis mesos amb l’Agència Especial Europea.

El que feien era dissenyar tota la infraestructura per aprofitar els recursos que hi ha a la Lluna i extreure’n el combustible (oxigen i nitrogen líquids) que es podria fer servir per anar a Mart. I la figuerenca explica que «va ser una experiència molt enriquidora, perquè la vam fer voltant per Europa». Així, va viure 8 mesos a la ciutat italiana de Torí (6 anant a la universitat i 2 més amb el projecte), 2 mesos a Tolosa (França), 2 més a Leicester (Anglaterra), i va fer un parell d’estades a les instal·lacions de l’ESA, a Holanda.

Aquesta mobilitat li va brindar milles d’experiències, molt enriquidores en diversos sentits. I és que tal com recorda ella mateixa, cada lloc li ha agradat «de manera diferent». «Linköping m’ha permès conèixer un clima més fred, uns dies més curts (perquè el sol es ponia a les tres de la tarda), i aquesta manera de fer de la gent més reservada al principi, però més sociables i sempre disposats a fer coses quan els coneixes millor. Tolosa és tan al costat de casa que quasi no et sents a l’estranger; i en dos mesos a Leicester m’he fet una petita idea del que seria viure a Anglaterra», relata la Laura. I continua dient que «Torí em va sorprendre molt positivament perquè abans d’anar-hi no és una de les ciutats italianes que cridin més l’atenció, però puc afirmar que no m’importaria gens anar-hi a viure».

EL SALT A AMÈRICA. Quan va acabar el màster, l’alt-empordanesa va començar a buscar feina. I va ser aleshores quan dues amigues li van parlar de la possibilitat d’anar al Centre Espacial Guaianès. «No m’ho vaig pensar dos cops», assegura, tot argumentant que «ha estat una molt bona oportunitat per entrar al món laboral, perquè la feina és molt interessant, arribes a tenir una visió global de com funciona la base des de dins, i cada llançament és diferent i emocionant».

De la Guaiana Francesa, en destaca que és un territori «relativament petit, amb uns 400 km seguint la costa de punta a punta, i això et permet fer escapades de cap de setmana als països veïns (Brasil i el Surinam)». Pel que fa a Kourou, diu que «és un poble relativament petit, però té una platja paradisíaca amb palmeres, i la selva està a pocs quilòmetres». I els caps de setmana aprofiten per fer excursions per la zona. «Hi ha moltes rutes de senderisme per la selva, i també és molt típic dormir en hamaca als carbets (construccions de fusta amb sostre però sense murs)».

Si compara la Guaiana Francesa amb Catalunya, admet que «una de les primeres coses que notes quan arribes és la calor i l’alt nivell d’humitat ambiental, que et fa suar a la que et mous una mica». Però reflexiona que «la vida aquí té un altre ritme, i aprens a no estressar-te i que les coses van més lentes, com els peresosos que a vegades travessen la carretera!».

Tot i estar a 7.000 km de distància, la Laura whatsappeja cada dia amb la seva família i amb la seva parella, i hi sol fer un Skype setmanal. Lamenta que es perd moltes coses per ser lluny, però intenta tornar a casa de tant en tant («vaig arribar a Kourou a mitjans de març, i ja he tornat un parell de cops a casa, i ara per Nadal hi torno», explica). I analitza com està creixent en l’àmbit personal: «Anar a viure fora suposa quasi començar de zero en un lloc on la llengua i la cultura poden ser molt diferents de la teva. Però jo crec que també és una experiència que t’ajuda molt a créixer com a persona, t’ensenya a valer-te per tu mateix, a saber demanar ajuda quan és necessari, i a obrir la ment a altres maneres de fer».

Quan se li acabi el contracte al Centre Espacial Guaianès, la seva intenció és buscar feina per Europa. «De moment no tinc previst tornar a l’Empordà, una mica per limitacions de feina, però mai se sap», avança. I en qualsevol cas, conclou: «L’enyorança per tornar a casa sempre hi serà, però això et permet apreciar més els moments que passes amb la família quan tornes».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li