De Caja de Pensiones a CaixaBank-Bankia

0
1123

Quan el senyor Francesc Moragas i Barret (Barcelona 1868-1935), juntament amb el senyor LluĂ­s Ferrer Vidal (Barcelona 1861-1936), la va crear l’any 1904, es deia «Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorro de Cataluña y Baleares». Ara es diu CaixaBank, pendent encara d’afegir unes lletres amb la recent fusiĂł amb Bankia. Des d’aleshores —mĂ©s d’un segle— s’ha catalanitzat el nom i moltes mĂ©s coses. Han desaparegut les connotacions dels substantius pensions, vellesa i estalvi amb matisos. El mot pensiĂł avui dia vol dir la quantitat d’euros que rep una persona jubilada. Moltes d’aquestes pertanyen al col·lectiu de gent gran, el de la tercera edat, els vulnerables, i ho tenen domiciliat a l’antiga «Caixa» per antonomĂ sia, i per cobrar-la o retirar diners han de fer cues o desplaçaments llunyans, en haver-se suprimit moltes oficines urbanes als barris i viles, i altres esdevingudes store. El mot estalvi, il·lusiĂł i motor de tot aquest col·lectiu, se n’ha anat en orris i ha quedat substituĂŻt pel de comissions i quotes de manteniment. Crec sincerament que es tracta d’un problema, no ja econĂČmic i social, sinĂł humanitari, de responsabilitat cĂ­vica, o millor encara, Ăštica.

Soc client veterĂ  de l’entitat (mĂ©s de 50 anys) perĂČ em neguiteja molt comprovar que a Figueres, la meva ciutat natal, s’han tancat diverses oficines; que em consta que de la comarca, Vilafant, amb cinc mil habitants, no en tĂ©, i podria esmentar mĂ©s exemples de viles gironines; que a Barcelona he constatat mĂ©s d’una vintena tancades; que Salou, on hi passo alguns dies d’agost, amb una poblaciĂł estiuenca d’uns 80.000 habitants, tĂ© una store i nomĂ©s una oficina tradicional, a vessar d’usuaris esperant estoicament mĂ©s d’un hora, sempre amb horari restringit.

SĂ© que se’m pot objectar que altres entitats bancĂ ries estan fent el mateix; ho accepto i ho admeto i, per tant, la meva crĂ­tica constructiva tambĂ© els afecta i hauria de ser motiu de reflexiĂł seriosa.

Tornant a CaixaBank, tambĂ© accepto els missatges de publicitat en tots els mitjans de comunicaciĂł i em produeix cert inri veure els cartells Obra Social amb el lemes «parlar, escoltar i fer». SĂ­, molt correcte, perĂČ tambĂ© Ă©s obra social en minĂșscula facilitar els serveis del dia a dia a tot tipus de clients, especialment, insisteixo, els avis i Ă vies, per entendre’ns. No cal recordar la generositat de l’entitat quan regalava llibres per Sant Jordi; quan obsequiava els clients per Nadal; quan patrocinava els Homenatges a la Vellesa a pobles i viles d’arreu Catalunya; quan bescanviava punts de VISA amb objectes, quan potenciava biblioteques populars (sense anar gaire lluny, la de Figueres, la de la plaça de la Palmera, que jo sovintejava en la meva etapa estudiantil, on atenia l’amable bibliotecĂ ria M. Rosa Ymbert, companya meva de batxillerat; accepteu aquesta al·lusiĂł personal). No ho reivindico en absolut. NomĂ©s insisteixo en l’espectacle impactant que em commou i enrabia, compartit per familiars, amics i coneguts: veure gent gran, molta amb certa discapacitat fĂ­sica, fent cua a dintre o a fora per retirat quatre euros de la seva minsa pensiĂł, o veure-la operar amb doble inseguretat als caixers automĂ tics, una inseguretat de no dominar el seu funcionament i una inseguretat ciutadana d’un atracament o robatori.

Que consti tambĂ© que, com suara deia, soc client des de fa mĂ©s de 50 anys i haig de reconĂšixer el tracte exquisit rebut sempre pel personal, llevat d’excepcions que marquen la regla. Com tambĂ© que els signes dels temps porten, des de l’era digital, a emprar les noves tecnologies, perĂČ cal no oblidar que hi ha un percentatge molt elevat de persones que actuen d’esma, de rutina, de costums fixos i que no tenen, per la raĂł que sigui, a l’abast la possibilitat d’un tracte personalitzat que oferia el responsable de la finestreta.

Des d’aquesta tribuna faig modestament una crida per prendre consciĂšncia molt seriosament del tema. Em fixo i recupero de nou tres infinitius que apareixen en els espots publicitaris: escoltar, parlar i fer. Responsables mĂ xims de l’entitat, cerqueu de nou, sense miratges, l’esperit fundacional i intenteu recuperar-lo tot fugint de les especulacions de les macrooperacions bancĂ ries i financeres. Escolteu la veu de tot un col·lectiu social, parleu d’oferir, en paral·lel al virtual, un servei personalitzat que ultrapassi la funciĂł del gestor o gestora i atengui en finestreta de manera fluida els clients i el fer esdevingui no crear comissions o quotes de manteniment. Parlem-ne.

He escrit aquest article mogut per una responsabilitat cĂ­vica fruit de l’impacte decebedor que em produeix, mes sĂ­ i mes tambĂ©, les cues de pensionistes i la manca de sensibilitat de la Caixa. Ho he dit pĂșblicament ja en altres llocs, potser haurem de guardar de nou els pocs estalvis sota un matalĂ s com feien els nostres avantpassats i esperar que aparegui una entitat molt mĂ©s de casa nostra al servei de la ciutadania i no al servei del mercat de finances ni tan pendent de les especulacions borsĂ ries.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li