David Pujol: ‘És una revista de memòria oral, de parlar amb la gent, aquesta ha estat la nostra obsessió’

0
748

Després d’una dècada al capdavant d’Alberes, el mestre i pedagog David Pujol (la Bisbal d’Empordà, 1965) s’acomiada com a director de la revista. «Ha estat emocionant i intens», valora d’aquest viatge que va començar al Centre Cívic de Pau. Dissabte es presenta el número 21, dedicat a ‘La feina d’escriure’, i se celebren els deu anys de la publicació amb una trobada a la plaça Major de Lladó (18.30 h)


 

Ara que se celebren els 10 anys de la revista Alberes i després de 10 anys d’estar-ne al capdavant, s’acomiada com a director.
A través de l’Editorial Gavarres em van fer la proposta. L’Àngel Madrià em va dir que volia engegar aquest projecte. En un principi em va dir que l’ajudés a buscar un director. Jo li vaig dir noms i, al final, em va dir: «I per què no ho fas tu?».

Em va fer il·lusió i vam iniciar una primera reunió al Centre Cívic de Pau. Es pot dir que la revista va néixer allà, perquè vaig intentar aplegar tothom que se’m va acudir. Vaig fer una convocatòria àmplia de persones relacionades amb el món de la cultura, el periodisme, de gent que escrivia, d’historiadors, etcètera. I déu-n’hi-do la gent que va venir. Pràcticament, la majoria dels que van venir van ser col·laboradors. Al cap de mig any, un any, ja va sortir el primer número. Ara fa deu anys, d’això, i he considerat que era un bon moment per fer un relleu.

Ha sigut molt emocionant i intens. Vulguis o no, al cap de deu anys et comences a plantejar que potser és bo que ho agafi una altra persona, faci un nou impuls i incorpori nous col·laboradors.

El relleu recaurà en mans de la fins ara subdirectora, la Roser Bech.
És una persona que pel treball de recerca del batxillerat ja va tractar els noms i les paraules, el vocabulari empordanès. La memòria oral, la recerca, les dites, la història, tot això sempre li ha interessat molt. A partir d’aquí, li vaig proposar de col·laborar i, de mica en mica, s’hi va anar implicant més. En un moment determinat, li vam demanar que fes l’edició de textos i li vam dir per ser subdirectora. Ha anat força rodat. S’estima la revista, és un tipus de feina que lliga molt amb la seva manera de fer i de ser. Potser també, per això, en veure que hi havia un relleu clar i que a ella li feia il·lusió, vaig considerar que era un bon moment per passar-li el testimoni.

Al darrer número ha escrit un text de comiat, «Una dècada intensa».
És una revista on no en fem mai, d’editorials. En vam fer al número u, quan va sortir. I ara he pensat que era un bon moment per fer un editorial de comiat i fer balanç. Explico que hem aconseguit moltes complicitats, un equip de 265 col·laboradors, ara ja els tenim comptats. Alguns, de molt habituals. D’altres, esporàdics i altres puntuals perquè t’han deixat una fotografia o t’han ajudat, però que jo els considero col·laboradors. I, després, fer una mica de balanç. Si hi ha una cinquantena d’articles per revista, amb vint-i-una revistes, són més de mil reportatges o articles de tota mena. Hem fet un centenar de presentacions públiques a una mica més de cinquanta municipis. La majoria a l’Alt Empordà, però també a Barcelona o a la Catalunya del Nord.

D’activitats complementàries, hem volgut que les Alberes no només sigui una revista, sinó una comunitat de persones que la revista uneixi. Hem fet sortides culturals, a vegades, amb motiu d’algun article que sortia a la revista.

S’ha intentat arribar més enllà de la línia.
Aquesta és la part complicada de la revista. Sempre la vocació va ser que fos de l’Alt Empordà, la part del Rosselló que mira cap a l’Albera i la part del Vallespir. Han sortit força articles, de gent de la Catalunya del Nord, de patrimoni, alguna ruta, però si haguéssim de destacar una cosa que no hem acabat de lligar, en seria una. Per diversos motius. Ens ha costat molt trobar punts de venda i costa trobar col·laboradors que sàpiguen escriure bé a l’altra banda. El tema de la llengua, moltes vegades, ha frenat.

Escriu a la nota de comiat la voluntat d’explicar les coses de manera senzilla, que sovint costa més que explicar-les d’una manera difícil.
Soc mestre i pedagog i tinc sempre aquesta idea que les coses s’han de fer fàcils. D’escriure de manera rebuscada en sap molta gent, però escriure amb fonament de causa i sabent molt bé de què parles per, després, saber-ho explicar de manera didàctica i lleugera… Paulo Frerire, el pedagog, deia d’escriure de «manera lleugera». També cito aquesta idea de l’Espinàs, que diu «ja hi ha prou pedres als camins». Pots explicar una cosa molt elevada de manera senzilla. És més: si no ho saps explicar de manera senzilla, és que no ho saps prou bé.

Dediqueu el dossier dels 10 anys a «La feina d’escriure». Us l’heu pensat especialment, aquest tema?
Una mica sí, perquè ja teníem clar que faríem aquesta trobada i festa a Lladó. La idea era fer una mena d’homenatge, des d’una revista que agafa tota la comarca, i poder aplegar amb una trobada a tota la gent que fa feina en el periodisme: en el cas dels dos setmanaris però també de les revistes més petites. Des de La Verna, d’Espolla, a Saverdera XXI o butlletins municipals que, a vegades, s’acaben convertint en minirevistes.

Es parla sobre com la identitat local es forja a través d’aquestes publicacions.
Això ho explica en Jaume Guillamet. A mi m’agradaven dues idees, la que ell parla de les revistes com a afirmació de la identitat local i com a expressions de civilitat i cultura. No pots ser universal si no és a partir de lo local, que t’estimes la terra on ets, que t’agrada la llengua que t’han ensenyat, que la conrees…. A partir d’aquí pots aprendre més idiomes, a estimar més cultures, pots viatjar pel món i aprendre que la diversitat cultural és una cosa molt rica. És allò que deien del «glocal». Sí que hem de ser globals, però a partir de la nostra identitat.

Tot i tractar un territori delimitat, els temes semblen inescrutables. Al dossier de «Preservar l’Empordà», al número divuit, en un article cita Caterina Albert: «Ah, si vostès, els escriptors de soca, volguessin pelegrinar una mica per la terra aspra, què no en traurien de tresors de tota mena d’aqueixa mina inesgotable dita poble!».
Aquí tens l’exemple d’escriptors que es nota molt que han pouat. En Joaquim Ruyra, quan fa les seves obres, és perquè ha pouat dels mariners, de les termes locals. La mateixa Caterina Albert o en Pla, que es passava el dia parlant amb la gent. De fet, és la nostra obsessió. Si hagués de resumir la revista, seria parlar amb la gent. És una revista de memòria oral.

Amb tot, continuarà, com fa la dita empordanesa, «darrere del canyer», «sense fer nosa».
Formo part del projecte de l’Editorial Gavarres i continuaré. Senzillament, deixo la direcció i col·laboraré amb altres coses, ja ho veurem. La Roser sap que jo l’ajudaré amb tot el que necessiti, sobretot al principi, però sense fer nosa. Que se senti lliure per desenvolupar el projecte cap allà on cregui. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li