David Carabén: ‘Compondre cançons té molt a veure amb saber gestionar les teves distraccions’

0
735

Carismàtic per la seva veu i les seves ulleres retro, és el compositor i l’ànima dels Mishima: David Carabén (Barcelona, 1971). El grup, de gira amb ‘Ara i res’, recordarà a l’Acústica les cançons de ‘Set tota la vida’, publicades fa deu anys, i convertides en tot un himne


 

«No hi ha discos ni millors ni pitjors, sinó oients que els fan seus o que els obliden», afirmava en una entrevista a principis d’any. Tanmateix, per quina raó creu que el públic ha fet seu ‘Set tota la vida’ i com ha marcat la trajectòria del grup?
És un dels misteris d’aquesta disciplina. Ara ho estava parlant amb un amic. Les cançons, moltes vegades, fins i tot els qui les fem som infidels amb elles i veus que al públic els agrada. Potser prenen més en consideració les cançons que has fet, que no pas tu mateix. Això és una mena de carambola, un atzar que no controlem. Si ho controléssim seríem rics, famosos. Funciona com funciona. Tu fas discs i funcionen o no. Set tota la vida, quan va sortir, no va generar un gran impacte, més enllà d’alguns sectors de la crítica i algun sector del públic. És un disc que ha anat creixent a mesura que han passat els anys. Un tros de fang, el single, ara és una cançó fonamental en el nostre repertori però que, al moment que la vam treure, tampoc va generar un ressò tan gran.

Si les vostres primeres lletres eren com versos lliures, en el darrer àlbum s’escolten petits relats. Què ha canviat més, amb els anys, l’expressió o el discurs?
No ho sé. Com que això és una disciplina artística, al final, per una banda, vas aprenent i, alhora, perds frescor. El que guanyes de tècnica ho perds, segurament, d’espontaneïtat. Hi ha virtuts i defectes en qualsevol de les dues coses. Ara, en els últims discs, m’he posat més narratiu, probablement perquè abans no ho era gaire. Però això no vol dir que no torni a deixar de fer-ho. Fas coses pel simple gust de fer-les, perquè no les has fet mai. I perquè et vols provar a tu mateix.

La perspectiva de les històries narrades també ha variat. En els discs anteriors, es projectava un demà amb certa expectació i a ‘Ara i res’ sembla que contempleu un paisatge gens idealitzat des del retrovisor.
‘Set tota la vida’ el vaig escriure amb vint anys i ara estic a la quarantena. Suposo que guanyes recorregut, has provat coses, i has tastat, si t’agraden, si pots o no, i adoptes una altra postura vital. I aquell moment de ‘Set tota la vida’ és just posterior del ‘Trucar a cas’a, un disc que estava molt més, diguem-ne, contaminat, pel dol de la mort del meu pare. Era lògic que la resposta a ‘El trucar a casa’ fos un disc molt més vitalista, que reivindiqués l’ànsia de viure.

Com a compositor, cara i ànima de Mishima, el públic relaciona, sovint, el jo de les lletres amb la seva persona. Li agrada?
No m’agrada ni em desagrada. És el preu que has de pagar quan compons i et prens el fet d’escriure cançons com una versió filtrada de què és la teva vida. Quan fas que la teva vida i obra tinguin a veure, es relacionin d’una manera més o menys curosa, produeix que, al final, tu, sense pretendre-ho, acabis sent un personatge. La qüestió és aprendre a gestionar-ho bé.

Al llibre ‘La forma d’un sentit’ (Empúries), publicat fa tres anys, explica el seu procés creatiu. Escriu que s’ha de fugir de l’estudi, evadir-se en altres qüestions perquè aparegui la idea. Quines són les seves distraccions per topar amb la inspiració?
Hi ha de tot. Quan dic això d’evadir-se, ho dic sobretot perquè si només et concentres en una cosa, l’intentes fer i tirar endavant, et topes, moltes vegades, amb el fracàs immediat i, llavors, moltes vegades va molt bé anar a passejar, sortir d’aquella sensació d’obligació i concentració. Fuges d’estudi, te’n vas a donar una volta i, quan tornes, et reconcilies amb l’aspecte més juganer de compondre cançons i no tant amb la urgència que tens, quan estàs a punt de tenir lligada una idea i no aconsegueixes capturar-la del tot. Per mi distreure’m pot ser de totes les maneres possibles: des de veure sèries de televisió, pel·lícules, fins a llegir, conversar amb amics, anar a restaurants. Hi pot entrar tot en l’abstracció. Crec que compondre cançons té molt a veure amb saber gestionar les teves distraccions.

‘Ara i res’ evoca les paraules de Joan Vinyoli. El poeta va passar vint-i-cinc estius a Begur i, segons confessava, era el «centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital». Algun racó de l’Empordà és, per ventura, l’epicentre de la seva creació?
El que em passa és que l’Empordà, per mi, el tinc com un record de la primeríssima infància. Fins als tres o quatre anys, els meus pares llogaven una casa a Palafrugell i tinc aquests records inicials de la costa. És un lloc que visito i freqüento, però el meu escenari més tradicional, en realitat, és Barcelona. Però la música fa que coneguis tot el territori i vagis desenvolupant una certa afectivitat amb tots els paisatges.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz