D’amors i enamoraments

0
1409

Escric el dia de Sant Valentí, el dia dels enamorats, segons determina la tradició. Però és el dia dels enamorats o el dia de l’amor? Qüestió prèvia: que és l’enamorament? Un trastorn mental transitori? Una patologia neurològica? Un invent del Tebeo? Tot són accepcions que perfectament el poden definir, però si fins ara els especialistes no ho han desxifrat, no seré jo qui ho faci.

Un pregunta d’actualitat: és procedent celebrar la festa de la rauxa i la testosterona desfermada en un moment en què la mascareta preventiva del coronavirus s’imposa i conseqüentment ha d’impedir qualsevol petó que tingui categoria de tal? No s’hauria de prohibir la festa per decret, com han fet amb el Mobile? Qüestió important, que les màximes autoritats del país haurien de posar-se a discutir quan acabin de debatre sobre si el ministre Ábalos és un perillós terrorista, per trobar-se en un avió amb la vicepresidenta de Veneçuela o el nostre president decideix quin dia els catalans tindrem el tarannà més neoconvergent o més republicà, per convocar les eleccions.

Parlant del patró dels enamorats, és una mica injust que no surti mai la imatge del sant i que el protagonista iconogràfic de la seva diada sigui un amoret pagà, en Cupido, el déu de l’amor, fill de Venus, deessa de la bellesa, i de Marte, déu de la guerra. (Carai, que en sabien de crear mites simbòlics, els antics!)

Jo també vaig fer de Cupido i no va ser en un clima molt ardorós, més aviat em vaig pelar de fred. Devia ser l’any 1967, jo feia tercer de Dret i estava a punt d’anar-me’n a fer la mili al Sàhara. Era pocs dies abans de Sant Valentí, concretament el dia de Sant Raimon, patró dels advocats. Havíem celebrat el Juicio bufo amb molta conya i força mala llet com era habitual i, no recordo a sant de què, vam fer una espècie de carrossa que passejàvem per la Diagonal parodiant els estralls de l’amor. Jo anava vestit amb uns bolquers que havia fet amb un tros de llençol blanc, l’ull tapat com el déu i tirant sagetes virtuals amb un arquet ridícul. El quadre el veig bastant patètic però en aquell moment ens va semblar tremendament subversiu i no crec que fos per la meva pinta. Recordo clarament el fred i els panxons de riure de tots els que formàvem part de l’escena. Potser era un efecte col·lateral a la proximitat de la congelació.

Aquesta no va ser l’única vegada que, lluny de la més tendra infantesa, vaig portar bolquers en públic. Molts anys després del Cupido congelat, a mitjans dels 90, la immortal companyia de teatre La Inestable de Llampaies va representar, amb gran èxit de públic i crítica, una obra de Cabaret en la qual s’incloïa un número en què parodiant la cançó Angelitos negros del gran Antonio Machin, en Joan D. i jo sortíem en bolquers, ell, com angelet negre i jo angelet blanc. Era una poca-soltada, però la gent, ben tipa després del ranxo de Carnestoltes, reia a cor què vols, amb les nostres obres d’Agro-teatre.

En la part més intima i familiar, la festa de Sant Valentí, a casa nostra, no ha estat mai una festa de regals materials, però sí de bones celebracions hedonistes i les dates de naixement dels nostres fills donen fe de les meves paraules.

DANI TORRENT

Arribat a aquest punt, em pregunto: què en sé, jo, d’aquest Sant Valentí tan anomenat? És un invent comercial com el Blak Friday, el Dia de la Mare o les rebaixes de gener, o té una història més solvent que el pur consumisme?
Que era un sant, el seu prefix ho delata, però no crec que fos de la saga dels verges, potser sí dels màrtirs. La veritat és que no sé res. Als Maristes, a les extenses classes de Religió, on proliferaven les explicacions sobre sants i martiris de tota mena i les dones eren referides com «l’esca del pecat», no recordo que mai ens parlessin de Sant Valentí ni tampoc que se celebrés de cap manera especial el dia dels enamorats. Davant d’aquesta ignorància, no he tingut més remei que anar a la Wiquipedia, el principal fons de recerca dels nostres estudiants, i allà he trobat aquesta referència sobre el sant:

Sant Valentí, al segle tercer després de Crist, casava soldats amb les seves dames als cellers de les presons de l’imperi en els temps en què el cristianisme va ser prohibit per Claudio II. En assabentar-se dels vots matrimonials que realitzava el sant, va manar capturar-lo i portar-lo davant d’ell perquè s’excusés; sembla que Claudio no tenia més intenció que només reprendre’l i expulsar-lo de país, però per influència d’altres alts funcionaris va manar decapitar a sant Valentín. Els dies que va estar esperant a la presó per la seva execució va veure que la filla del jutge de la presó era cega, i per mitjà d’oracions va demanar a Déu que la jove tingués la sort de poder veure. Durant el seu trasllat a la plaça pública per a la seva execució Sant Valentí li va regalar un paperet a la jove perquè el llegís. Ella, sense entendre el motiu, ja que era cega, va obrir el paper i per primera vegada va aconseguir veure, i el primer que va veure era una frase que deia «el teu Valentí» com a forma de comiat. Alguns historiadors que donen suport a aquest relat com l’únic i veritable asseguren que Valentí es va arribar a enamorar de la jove, per la qual cosa el seu simbolisme com a sant de l’amor va ser major.

M’ha semblat una descripció del sant excessivament simplista, i a més a més un sant tan enamoradís jo intuïa que havia de ser català. Una curiositat malsana m’ha portat a desempolsegar la vella i nostrada Enciclopèdia catalana. I, no us ho creureu, però la meva intuïció no s’equivocava: Sant Valentí és català de ple dret, per residència continuada, ja que, si bé és cert que va néixer i morir a Itàlia al segle III, com diu l’Enciclopèdia, les seves despulles són a casa nostra des de l’any 951, data en què va ser portat el seu cos des de Roma fins al monestir de Bages pel Sal·la, el noble fundador del monestir. Afegeix que el cos fou venerat a l’abadia fins l’any 1835, quan fou traslladat a Navarcles, on suposo que segueix avui en dia. Sorprèn que ningú no hagi esmenat encara l’oblit imperdonable de la Wikipedia.

Una paradoxa d’aquest dia de l’amor en el país de l’amor és el regal enverinat que, per celebrar la diada, ha enviat la Caixa de solidaritat de l’ANC i Òmnium a Santi Vila, exconseller de Cultura de la Generalitat i actual traïdor major de la República, títol, però, que cada dia està sent més disputat, negant-li el pagament de la fiança imposada pel jutge en el judici per haver-se oposat a retornar les obres de Sixena a Osca. Lluis Playà a La Vanguardia recollia la notícia fent esment que: «L’expresident Carles Puigdemont va fer una piulada on reconeixia que Santi Vila i Lluís Puig “van complir fidelment, com consellers de Cultura, els meus ordres de protegir i defensar el patrimoni català”» i agrairia a la Caixa de la Solidaritat «que ajudi als dos». Però aquesta entitat, creada el maig del 2017 per l’ANC i Òmnium Cultural, ha anunciat que l’havia d’estudiar perquè «som conscients que el cas és controvertit». I finalment aquest dijous passat el rebutjava, en el cas de Vila, a través d’un altre tuit: «Si bé hi ha raons a favor relatives als fets jutjats, n’hi ha altres en contra, relatives a l’actuació global de Santi Vila».

Malgrat tot, visca l’amor! I els enamorats!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li