Cultura al servei de l’educació

0
739

En una societat de canvi profund, ràpid i continu, el sistema educatiu no queda al marge d’aquest procés global. En aquest context el sistema educatiu intenta reorientar-se, adaptar-se i desenvolupar alternatives a les metodologies més tradicionals. Ens trobem en el que s’ha dit la tercera Primavera Pedagògica, situació batejada i descrita per Jaume Carbonell que fins i tot ha passat a ser de política pública. Aquesta nova situació sacseja amb força el sistema, fent aflorar noves necessitats i fórmules organitzatives i desdibuixant fronteres que abans semblaven inamovibles. En primer lloc, moltes escoles busquen construir projectes propis, més o menys disruptius, en funció de diferents paràmetres i a l’esguard de programes i projectes d’innovació promoguts per una amalgama d’entitats de naturalesa molt diversa; en segon lloc, hi ha centres que aposten per trencar amb la divisió per nivells i per matèries i s’imposa el treball per projectes i competències; en tercer lloc, els docents avancen cap a un rol més proper al del mentor, tutor o acompanyant, fet que comporta un abandonament progressivament del llibre de text com a base dels aprenentatges i es posa l’èmfasi en l’aprenentatge rellevant i amb sentit, i en les competències, per damunt dels continguts clàssics. Això fa que l’alumnat guanyi un protagonisme actiu. I les seves preguntes o els reptes proposats pel professorat es comencen a situar a l’inici dels projectes. Per últim, podem afirmar que la base de la innovació educativa en aquest moment ja no es focalitza només en l’ús de les eines i els recursos digitals, sinó en els canvis metodològics i en la transformació de l’organització escolar. És per això que l’escola necessita un model organitzatiu que contempli la docència compartida i el treball interdisciplinari, grups docents que treballen les diferents disciplines però no des de contenidors estancs, o parcel·les curriculars, sinó a partir d’establir projectes d’aula o d’etapa compartits. En aquest context de transformació de model educatiu esdevé una oportunitat per als espais culturals com museus, centres patrimonials, biblioteques, etc., ja que la relació existent entre l’interès per la cultura, d’una banda, i el nivell d’estudis i el nivell socioeconòmic de la població, d’una altra, fa evident una vegada més la necessitat d’obrir espais de col·laboració entre les dues àrees: cultura i educació. Ens cal, doncs, unir estratègies entre la cultura i l’educació, cal fomentar i impulsar per exemple per introduir l’educació artística en l’àmbit escolar des dels primers nivells educatius i fomentar el coneixement de totes les disciplines artístiques com a eix de formació de la persona i aquí el paper per exemple dels museus hauria de ser fonamental, ja que pot ser l’espai ideal per ajudar i treballar aquest canvi.

Un entorn social i educatiu de canvi també demana noves metodologies i noves propostes educatives per part de les institucions culturals cap a les escoles. Els museus en actual transformació i revisió de model cal que també renovin, transformin i actualitzin els seus serveis educatius per tal de ser atractius i donar resposta a la nova demanda del professorat. Cal, doncs, construir una oferta que respongui a les necessitats actuals dels centres educatius. Entre les iniciatives que tenen major èxit m’agradaria destacar el projecte Art Thinking, impulsat per a Clara Megías i Maria Acaso, que defensen la necessitat de crear un marc de treball a partir del qual es puguin desenvolupar noves metodologies del coneixement que s’adaptin a qualsevol tipus d’aprenentatge. Megías i Acaso estan convençudes que una mirada crítica dota les persones de més flexibilitat i capacitat per adaptar-se al medi. Aquesta capacitat analítica ens permet desenvolupar-nos en una societat com la nostra, en què la informació cada cop és més frenètica i ens arriba més fragmentada. L’art és idoni per transformar la metodologia educativa, té uns elements que no tenen altres disciplines i són la clau de l’art thinking: Pensament divergent. Basat en preguntes en lloc de respostes, un pensament democràtic que té similituds amb com funciona internet; el plaer. L’art està relacionat amb una experiència estètica. Es tracta del plaer pel significat. L’art inclou elements que l’escola ha perdut com l’atzar. Quan tot deixa d’estar controlat entra en joc la improvisació; l’educació és una producció cultural. És important reivindicar el paper intel·lectual del professorat, que els pedagogs puguin firmar les seves classes com ho fan els artistes amb les obres, i el treball col·laboratiu. Els artistes treballen de forma col·laborativa. L’aprenentatge basat en projectes també suposa un treball en equip. Avancem cap a espais culturals i entre ells els museus cada cop més socials i en aquesta transformació els espais l’educació esdevé un eix principal de treball cal, doncs, –entre altres– que la cultura, els seus espais, es posin també al servei de l’educació.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li