Crítics

0
859

Tots som conscients que en la societat actual reclama una ciutadania compromesa i amb capacitat crítica, una ciutadania capaç de buscar solucions i de prendre decisions de manera informada i reflexiva amb l’objectiu d’actuar davant les situacions, reptes i causes que així ho requereixin. En aquest sentit, el lector potser recorda que el passat mes referenciava i aconsellava fer servir decàleg Mutare de cultura a les actuals regidores de cultura i comentava que, per mi, el sisè punt del decàleg és essencial i el més important. Segons Mutare –opinió que comparteixo–, la cultura ha de tenir sentit crític i ha de ser capaç de despertar el sentit crític de la societat, produint canvis reals en les relacions de poder, en els relats, en les teories assumides, en la creació de noves relacions, en l’activació de recursos latents.

Per què Crítics? Voldria defensar la necessitat i el perquè s’ha de crític. Marc Rosàs i Francesc Torralba defensen a Som Crítics que el pensament crític aspira a desemmascarar els poders que condicionen les maneres de viure i relacionar-se i, d’una manera especial, els poders que, sigui d’una manera intencionada o inconscient, estan ocults però dirigeixen els discursos i les accions i aquests poders poden ser ben diverses emocions (com la por, l’amor, la confiança…) supersticions (conscients o inconscients) desitjos de domini, interessos econòmics, etc. Davant aquest repte, l’exercici del pensament crític té per objectiu contribuir al progrés social, cultural, científic i educatiu, per tant té una finalitat constructiva i s’ha de presentar com una eina per conduir al ciutadà cap una vida més rica.

Per on comencem? Al meu entendre, el punt de partida és l’educació. Tot indica que hi ha força consens en la idea que l’educació en el pensament crític ha de ser al centre de les competències del segle XXI, però com molt bé sabem, encara són moltes les barreres que s’han quedat en el nivell dels valors i l’empatia. És en aquest sentit que cal una aposta decidida des de l’Administració per promoure el pensament crític, manquen en aquest sentit referents que generin contigus, estratègies i pràctiques valuoses i transferibles; és necessari dotar d’eines i coneixements els docents per mitjà d’espais formatius i la generació d’eines per a fer-ho possible.

On fer-ho?, per descomptat, a les escoles però també als espais culturals (museus, centres patrimonials, centres cívics, biblioteques, etc.), ja que aquests són uns espais privilegiats per estimular que infants, joves però també el públic adult desafiïn la realitat i s’impliquin i transformin el seu context immediat a partir del foment de l’exercici crític. Per fer-ho, els usuaris/visitants d’aquests espais han de passar de ser purs consumidors i receptors a protagonistes i creadors.

Com cal canviar el model d’activitat i de programació, d’aquests espais culturals? Com haurien de ser les activitats i les propostes per fomentar l’esperit crític? Una manera de fer-ho possible és la que defensa el núm. 7 del Pressentiment d’Espai en Blanc: interrompre! Per fer-ho ens cal crear i dissenyar el que la Maria Acaso anomena detonants: aquell fet, acció o objecte que apareix en escena de manera inesperada i que et treu de l’àrea de confort i et provoca inquietud, agitació, alarma, en definitiva emoció. Aquest és el punt de partida, aquesta és la clau per fomentar activitats que despertin l’esperit crític. A partir d’aquí hi ha diverses metodologies i/o propostes de treball per a fer-ho. Particularment, a l’hora de programar, desenvolupar i conduir una activitat intento que tingui les següents passes: ens cal lentitud, cal fer una mirada a l’objecte/espai/temàtica; cal tenir presència, cal ser-hi i estar-hi. A un espai cultural no s’hi va a visitar, s’hi va a estar! Això em permet una interrelació i una mirada holística per poder –aquí ve el segon estadi– detectar, mirar la realitat amb els nostres propis ulls per després poder –en tercer lloc– interrogar la realitat: Per què és així?, quins efectes produeix?, a qui beneficia? Les tres primeres passes ens permeten entrar a la segona fase del treball poder articular una resposta per a transformar i visibilitzar el que és invisible. Per últim, i com a punt final, ho comparteixo què he après i com ho he après, cal compartir-ho i posar-ho en comú, per posterior fer-ne crítica i autocrítica. El mateix pensament crític s’ha de sotmetre a la crítica. És precisament aquesta autocrítica el que legitima l’exercici de la crítica i evita que el pensament sigui dogmàtic. Critiquem ergo… avancem i millorem.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li