Cristina MasanĂ©s: ‘Es tractava d’explicar l’art des d’un altre lloc, des del feminisme’

0
1373

Llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. L’any 2008 va estar guardonada amb el Premi Carles Rahola de Periodisme. Actualment col·labora amb articles d’opiniĂł, art, divulgaciĂł histĂČrica i territori . És la curadora de la mostra ‘Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’Alt EmpordĂ  (1830-1839)’ que es pot visitar des del passat 3 d’octubre al Museu de l’EmpordĂ 


«Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’Alt EmpordĂ  (1830-1839)»es prorroga fins al 21 de març. Com ho valora?
Ens ha enganxat pel mig tota la pandĂšmia. Hem tingut molts visitants, i molt variats, perĂČ encara en queden molts que per culpa d’aixĂČ no han pogut venir. A mĂ©s, Ă©s una producciĂł important. Pel Museu de l’EmpordĂ  ha estat una mica un repte, l’Eduard Bech i el seu equip han fet un esforç lloable. Per aixĂČ s’ha decidit prorrogar-la.

Us ho pensĂ veu que tindria aquest pĂșblic tan ampli??
Jo volia que ho poguĂ©s entendre tothom. Era important que allĂČ que expliquĂ©ssim, ho fĂ©ssim amb sentit i que ho fĂ©ssim des d’un lloc que aportĂ©s llum. La intenciĂł era arribar a tothom. Pels correus que m’han deixat, crec que ho hem aconseguit.

Com es planteja una mostra tan especial com aquesta?
Inicialment, quan vam començar, era si trobarĂ­em obres o no. I tant que n’hem trobat, i ha anat creixent i creixent. Seguidament va venir la pregunta serĂ  una obra de qualitat? PerĂČ en un tercer moment em vaig adonar que la pregunta de la qualitat no pertocava. A l’ùpoca en quĂš es centra l’exposiciĂł, les autores no havien tingut formaciĂł, no havien tingut un accĂ©s a recursos… es tractava d’explicar l’art des d’un altre lloc, des del feminisme.

Qualitat tambĂ© n’hi trobem.
És clar. Totes les dones en algun moment van exposar o van guanyar algun premi. PerĂČ no es tractava d’aixĂČ, hem intentat explicar moltes altres coses. El procĂ©s de creaciĂł, com van aconseguir anar treballant amb aixĂČ. Les giragonses entre la creaciĂł i la vida.

Bona part de la mostra Ă©s d’artistes poc conegudes. D’on surten?
Podem dir que, mĂ©s que mai, ha estat una recerca col·lectiva. Particulars, arxivers… que sabien que estava fent aixĂČ, contactaven amb mi. Tinc la sensaciĂł que quan es tracta de treballar amb dones del passat, hi ha aquesta alegria col·lectiva. AixĂČ ha estat magnĂ­fic, hi ha noms que els he conegut a travĂ©s d’aquesta generositat.

I les seves peces?
Bona part han estat de famĂ­lies. D’aquestes, poques ho han conservat en un arxiu. D’altres estan entre papers, a l’altell… no se’ls hi ha donat valor, perquĂš potser no sabien el valor que tenien. Se’n desconeixia la seva importĂ ncia.

Així doncs, també hi ha hagut feina de restauració?
Si. Amb les que hem tingut mĂ©s feina sĂłn amb els tres quadres de la Pilar Nouvilas. Van arribar bastant tocats, i s’hi ha fet molt bona feina. TambĂ© en les escultures de la Mary Callery, que venien de CadaquĂ©s. S’han hagut de muntar bĂ©, ja que s’havien deixat en un lloc i no s’havien tocat mai mĂ©s. I aixĂČ que parlem d’una dona que tĂ© obra al Metropolitan de Nova York.

Per quĂš aquesta deixadesa?
AixĂČ tĂ© a veure amb aquesta poca valoraciĂł de l’art fet per dones. És a dir, en la manera com accedeixes a aquest art, com sĂłn tractades, com estan guardades. AixĂČ ens estĂ  dient quin trajecte histĂČric han tingut i com se les ha valorat.

Totes les obres són «rescatades»?
Pel que fa a producciĂł, ha estat complicat. Com deia, tenim molt prestador particular, perĂČ tambĂ© n’hi ha que provenen d’institucions, ja siguin museus, arxius o fundacions. Bona part d’aquestes peces no solen estar exposades. Solen ser fons del museu. Algunes no estan emmarcades, potser encara se les havia de restaurar, o han estat exposades alguna vegada, i desprĂ©s… mai mĂ©s.

SĂ­ que tenim a la dona arraconada.
Moltes obres s’han pogut conservar perquĂš a la vora hi havia un home que havia tingut projecciĂł pĂșblica. Per exemple, en el cas de l’Àngels Carbona, que era la cosina de Ferran Sunyer i Balaguer, el matemĂ tic. Aquests dibuixos els hem pogut trobar perquĂš estan guardats a la fundaciĂł Ferran Sunyer i Balaguer. Un altre cas, la Carme Roget, que estava relacionada amb DalĂ­, s’ha pogut saber que ella pintava quadres perquĂš tot el que hi ha al voltant de DalĂ­ interessa.

Sense l’exposició, quines artistes no hauríem vist?
Les tres grans descobertes sĂłn la Mey Rahola, la Paulina BuxĂł i la Pilar Nouvilas. La Mey Rahola segur que s’haguĂ©s conegut, a mĂ©s, la famĂ­lia ha fet un excel·lent treball de documentaciĂł. La Pilar Nouvilas era una mica un mite, hi havia articles que deien que havia anat per Europa, que havia pintat, que havia copiat. NingĂș mai havia vist cap quadre. La Paulina BuxĂł tambĂ© Ă©s una gran troballa, Ă©s la primera fotĂČgrafa documental a l’estat espanyol. Sabem que era figuerenca, perĂČ el seu nom real no el coneixem. Encara no sabem qui Ă©s.

Quantes coses pendents. FarĂ  una segona exposiciĂł?
BĂ©, jo no. PerĂČ aixĂČ no vol dir que no serveixi perquĂš ara sigui mĂ©s fĂ cil treballar amb aquestes dones. AquĂ­ hi ha 31 biografies. Segur que d’aquĂ­ a un temps la informaciĂł s’haurĂ  ampliat, s’hauran corregit algunes dades. SĂłn fils que s’han deixat anar i que ara s’han de fer crĂ©ixer. PerĂČ aixĂČ Ă©s un procĂ©s lent. Jo crec que hi ha un llibre pendent sobre la Mey Rahola, i tambĂ© un treball de cerca sobre la Paulina BuxĂł.

De moment tenim una excel·lent mostra al Museu de l’EmpordĂ .
Tot el disseny de l’espai Ă©s d’en Pep Canaleta. TĂ© molt apamat el Museu de l’EmpordĂ . Ha transformat l’espai del Museu. Ha fet un gran treball. TambĂ© la Monica CampdepadrĂłs, que ha fet el CatĂ leg, i d’en Jordi Puig que ha va fer les fotografies abans de tenir-les exposades. Han estat indispensables. A mĂ©s a mĂ©s, no serĂ  una mostra itinerant, per tant s’ha de venir aquĂ­ o no es podrĂ  veure enlloc.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li