Cristina Masanés: ‘Es tractava d’explicar l’art des d’un altre lloc, des del feminisme’

0
477

Llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. L’any 2008 va estar guardonada amb el Premi Carles Rahola de Periodisme. Actualment col·labora amb articles d’opinió, art, divulgació històrica i territori . És la curadora de la mostra ‘Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’Alt Empordà (1830-1839)’ que es pot visitar des del passat 3 d’octubre al Museu de l’Empordà


«Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’Alt Empordà (1830-1839)»es prorroga fins al 21 de març. Com ho valora?
Ens ha enganxat pel mig tota la pandèmia. Hem tingut molts visitants, i molt variats, però encara en queden molts que per culpa d’això no han pogut venir. A més, és una producció important. Pel Museu de l’Empordà ha estat una mica un repte, l’Eduard Bech i el seu equip han fet un esforç lloable. Per això s’ha decidit prorrogar-la.

Us ho pensàveu que tindria aquest públic tan ampli??
Jo volia que ho pogués entendre tothom. Era important que allò que expliquéssim, ho féssim amb sentit i que ho féssim des d’un lloc que aportés llum. La intenció era arribar a tothom. Pels correus que m’han deixat, crec que ho hem aconseguit.

Com es planteja una mostra tan especial com aquesta?
Inicialment, quan vam començar, era si trobaríem obres o no. I tant que n’hem trobat, i ha anat creixent i creixent. Seguidament va venir la pregunta serà una obra de qualitat? Però en un tercer moment em vaig adonar que la pregunta de la qualitat no pertocava. A l’època en què es centra l’exposició, les autores no havien tingut formació, no havien tingut un accés a recursos… es tractava d’explicar l’art des d’un altre lloc, des del feminisme.

Qualitat també n’hi trobem.
És clar. Totes les dones en algun moment van exposar o van guanyar algun premi. Però no es tractava d’això, hem intentat explicar moltes altres coses. El procés de creació, com van aconseguir anar treballant amb això. Les giragonses entre la creació i la vida.

Bona part de la mostra és d’artistes poc conegudes. D’on surten?
Podem dir que, més que mai, ha estat una recerca col·lectiva. Particulars, arxivers… que sabien que estava fent això, contactaven amb mi. Tinc la sensació que quan es tracta de treballar amb dones del passat, hi ha aquesta alegria col·lectiva. Això ha estat magnífic, hi ha noms que els he conegut a través d’aquesta generositat.

I les seves peces?
Bona part han estat de famílies. D’aquestes, poques ho han conservat en un arxiu. D’altres estan entre papers, a l’altell… no se’ls hi ha donat valor, perquè potser no sabien el valor que tenien. Se’n desconeixia la seva importància.

Així doncs, també hi ha hagut feina de restauració?
Si. Amb les que hem tingut més feina són amb els tres quadres de la Pilar Nouvilas. Van arribar bastant tocats, i s’hi ha fet molt bona feina. També en les escultures de la Mary Callery, que venien de Cadaqués. S’han hagut de muntar bé, ja que s’havien deixat en un lloc i no s’havien tocat mai més. I això que parlem d’una dona que té obra al Metropolitan de Nova York.

Per què aquesta deixadesa?
Això té a veure amb aquesta poca valoració de l’art fet per dones. És a dir, en la manera com accedeixes a aquest art, com són tractades, com estan guardades. Això ens està dient quin trajecte històric han tingut i com se les ha valorat.

Totes les obres són «rescatades»?
Pel que fa a producció, ha estat complicat. Com deia, tenim molt prestador particular, però també n’hi ha que provenen d’institucions, ja siguin museus, arxius o fundacions. Bona part d’aquestes peces no solen estar exposades. Solen ser fons del museu. Algunes no estan emmarcades, potser encara se les havia de restaurar, o han estat exposades alguna vegada, i després… mai més.

Sí que tenim a la dona arraconada.
Moltes obres s’han pogut conservar perquè a la vora hi havia un home que havia tingut projecció pública. Per exemple, en el cas de l’Àngels Carbona, que era la cosina de Ferran Sunyer i Balaguer, el matemàtic. Aquests dibuixos els hem pogut trobar perquè estan guardats a la fundació Ferran Sunyer i Balaguer. Un altre cas, la Carme Roget, que estava relacionada amb Dalí, s’ha pogut saber que ella pintava quadres perquè tot el que hi ha al voltant de Dalí interessa.

Sense l’exposició, quines artistes no hauríem vist?
Les tres grans descobertes són la Mey Rahola, la Paulina Buxó i la Pilar Nouvilas. La Mey Rahola segur que s’hagués conegut, a més, la família ha fet un excel·lent treball de documentació. La Pilar Nouvilas era una mica un mite, hi havia articles que deien que havia anat per Europa, que havia pintat, que havia copiat. Ningú mai havia vist cap quadre. La Paulina Buxó també és una gran troballa, és la primera fotògrafa documental a l’estat espanyol. Sabem que era figuerenca, però el seu nom real no el coneixem. Encara no sabem qui és.

Quantes coses pendents. Farà una segona exposició?
Bé, jo no. Però això no vol dir que no serveixi perquè ara sigui més fàcil treballar amb aquestes dones. Aquí hi ha 31 biografies. Segur que d’aquí a un temps la informació s’haurà ampliat, s’hauran corregit algunes dades. Són fils que s’han deixat anar i que ara s’han de fer créixer. Però això és un procés lent. Jo crec que hi ha un llibre pendent sobre la Mey Rahola, i també un treball de cerca sobre la Paulina Buxó.

De moment tenim una excel·lent mostra al Museu de l’Empordà.
Tot el disseny de l’espai és d’en Pep Canaleta. Té molt apamat el Museu de l’Empordà. Ha transformat l’espai del Museu. Ha fet un gran treball. També la Monica Campdepadrós, que ha fet el Catàleg, i d’en Jordi Puig que ha va fer les fotografies abans de tenir-les exposades. Han estat indispensables. A més a més, no serà una mostra itinerant, per tant s’ha de venir aquí o no es podrà veure enlloc.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li