Conviure

0
910

Deixeu-me començar per un element abastament conegut, però com passa amb tant altres coses, poc reflexionat. Els éssers humans són gregaris. La seva supervivència rau especialment de la seva capacitat d’organitzar-se grupalment. Això, per tant, la diferent necessitat d’adaptació als canvis que les circumstàncies o el temps imposaven. D’una inicial tribu, es va anar ampliant en agrupacions cada vegada més amples. Cada tribu tenia el seu conjunt de normes per conviure. En associar-se amb altres, aquesta normativa de vegades comportava no pocs conflictes. Inicialment, els límits de la convivència, els manaments, les lleis, les jerarquies s’establien per la imposició. Submissió o guerra. Tot un himne a l’incapacitat intel·lectual d’establir lleis prou justes per estalviar conflictes que la convivència fa inevitables. A Europa, el primer gran conjunt de normes convertides en lleis per unificar el model social de l’Imperi fou el dret romà. Amb les seves virtuts i els seus defectes, subsisteix en moltes de les lleis bàsiques d’enguany. Però cal recordar que eren les lleis de l’Imperi, i per tant imposades. Durant gairebé 20 segles, els senyors feudals, la monarquia i l’església, es van encarregar de perpetuar aquest model que va començar a esquerdar-se amb la Revolució francesa. «Llibertat, igualtat i fraternitat» van encetar una proposta que els poderosos posen sempre en perill: Un govern i -unes lleis- del poble, per al poble i amb el poble. Implica la capacitat, la voluntat i la responsabilitat d’assolir lleis que assegurin un model de convivència que lluny d’ajustar-se a un sol criteri, allunyin el miserable recurs de l’imposició per la força.

Recordo una experiència personal. Érem tres estudiants buscant un pis. No ens coneixíem de res. Un amic comú va suggerir que associats podíem agafar-lo. Tant ells com jo havíem viscut el malestar d’un pis d’estudiants desorganitzat. Vaig suggerir que ens reuníssim amb la següent proposta: expressar fins l’ultim detall quines coses resultaven irrenunciables. Per un, disposar d’una habitació amb un llit doble, per l’altre, silenci durant la nit, i per mi, una higiene mínima acordada a la cuina i als espais comuns. Vam decidir redactar un conjunt d’obligacions per tots. I vam afegir els límits i els compromisos d’esforç solidari: lloguer, serveis, compra de materials comuns i una elaborada llista de la compra en alimentació comú. Fou una reunió llarga. Al final, vaig tenir la sensació que tots havíem usat una qualitat humana sovint oblidada: l’empatia. Això em va fer esperançar en una convivència solidària. Foren dos dels meus millors anys en convivència de la meva vida. Érem molt diferents, no teníem la mateixa opinió política, ni els mateixos gustos. Però teníem clar que conviure bé era molt mes important que viure segons el propi model personal.

Com pot ser que els professionals no siguin capaços d’una cosa tan senzilla? Potser ja tenen un pis a la seva mida i als altres (nosaltres) ens recorden que cal que ens posem d’acord. I som nosaltres, i no altres, que si no manem no violentarem; però no obeirem.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li