Contra l’homofòbia

0
949

Per fi un mes de maig tranquil! Gràcies a les meravelloses pastilletes que la Carla, una metgessa de família, excepcional, que, malgrat la seva joventut, cuida els seus pacients com si fóssim fills, em va receptar a començament de primavera. No estar contínuament rascant-me el nas i fregant els ulls frenèticament o panteixant per l’asma com un peix fora de l’aigua em permet gaudir com feia temps d’aquest mes de Maria, segons li dèiem quan anava als Maristes, ara tan mediàtics, malgrat ells.

Aquesta benaurança ha comportat una certa desídia que ha provocat trobar-me per sorpresa amb el correu electrònic habitual de la redacció recordant la meva cita mensual amb els lectors de l’Hora Nova. Podria parlar de la síndrome del foli en blanc i del fet que he provat d’escriure sobre els exòtics llenguatges dels candidats a les eleccions i capbussar-me en les darreres notícies sobre la mena de dutxa escocesa que són les relacions entre el Psoe i Esquerra Republicana, però quan portava unes ratlles he sentit que el tema ja està esgotat i jo també n’estic, de sentir-lo.

He telefonat a en Dani, l’il·lustrador, a qui normalment envio l’esborrany del text amb una certa antelació i li he explicat el perquè del meu bloqueig. Li he proposat que aquest mes ho féssim a l’inrevés: que ell fes la il·lustració i jo després bastiria el relat al seu voltant.

En Dani és molt creatiu i, a finals del matí ja m’ha enviat un dibuix: un bust, damunt d’una columna dòrica, de trets clàssics entre els quals destacava un nas llarg i punxegut. La corona de llorer que portava al cap em suggeria tant escriure del poder com de literatura grega o romana. I, encara millor, de filosofia.

Investit en el paper de filòsof, m’he agafat la barbeta amb la mà, i posant cara reconcentrada, he procurat deixar la ment en blanc. La postura i el moment, acabat de dinar i de prendre una copeta de Lagavulin, a pèl, m’ha portat a un estat proper al Nirvana —la meva mare, basca, en deia modorra— i he hagut de fer un esforç de voluntat per començar a emplenar el blanc de la ment, amb les idees bàsiques de la filosofia: que som? D’on venim i on anem?, o reflexions sobre l’origen de l’univers i el concepte d’eternitat que, com sempre, m’han dut a un estat predepressiu que, malgrat l’excel·lent il·lustració, m’ha fet abandonar la vena filosòfica abans de fer-me mal.

He tornat a mirar el dibuix a la recerca d’inspiració i he parat més atenció al nas llarg i una mica boterut del bust, que m’ha evocat el d’en Cirano i, més encara, el d’en Pinotxo. El primer és un mentider acomplexat i el segon, un mentider compulsiu, qualitat, aquesta, la de mentider, que m’ha tornat altre cop a l’inici, però m’he mantingut ferm en el refús de parlar de política.

Finalment, els déus, entendrits per la meva confusió mental, s’han mostrat clements i han inspirat novament en Dani perquè, oh, meravella!, M’envies un correu electrònic amb una altra il·lustració: «Acabo de fer un nou dibuix perquè avui és el Dia Internacional contra l’Homofòbia».

En un primer moment he pensat: «Vaja! S’inventen dies per tot!», però després m’he adonat que encara ara segueix sent molt necessari prendre consciència d’una situació injusta que fa patir a moltíssimes persones arreu del món. No fa gaires dies llegia a El País aquest titular: «Once países aún castigan las relaciones homosexuales con la muerte. En uno de cada tres son ilegales».

Això, afortunadament, en el nostre país, ara ens sembla una bestiesa, però jo recordo en la meva joventut quan la Ley de vagos y maleantes castigava amb penes de presó l’homosexualitat, considerada com una perversió i un pecado nefando. Això sí, exclusivament masculí, doncs no es concebia que les mostres amoroses entre dones poguessin substituir mai les garrules mostres de domini sexual dels mascles. Els maricons quedaven marginats al món de l’espectacle, amb caracteritzacions bastant patètiques a la Bodega Bohemia del barri xinès o als espectacles de l’antic Molino.

DANI TORRENTUn dels grans progressos en relació amb la llibertat que ens ha portat la democràcia, i més concretament els governs d’esquerres, ha estat primer despenalitzar, després acceptar i finalment normalitzar, amb el matrimoni homosexual, la llibertat d’orientació sexual de les persones. Un país d’arrel i educació catòlica, homòfoba i masclista com és el nostre, va fer un pas de gegant aprovant les lleis sobre igualtat de gènere. Aquí vull fer especial èmfasi en la diferent postura de les diferents ideologies polítiques i, si no, compareu la realitat actual amb les lleis imperants durant el període franquisme, les impulsades pels governs del PP, i imagineu el que podria passar si Vox arriba a imposar la seva ideologia.

Nosaltres, que sempre ens hem considerat d’esquerres i per tant lluny de l’homofòbia, quan el nostre fill, ja estudiant universitari, ens va dir que era gai, ens vam quedar gelats. Com podia ser? Què havia fallat? Com a pares, què havíem fet malament? Aparentment ho entomàrem amb una certa aparença de normalitat però visquérem nits d’angoixa plenes de dubtes, de temor pel seu avenir i de sensacions de culpa.

La relació amb els fills és instintiva i l’amor està per sobre de tabús culturals i religiosos, però fou necessari un cert temps perquè la Mercè i jo poguérem identificar i seguidament desactivar un piló de perjudicis homòfobs, que implantats en el context social, per molt que ens ho haguéssim negat, encara pervivien en nosaltres; per tenir el convenciment, ara sí, ben arrelat, que l’homosexualitat no és una malaltia, ni una desviació de res ni, per descomptat, una perversió pecadora, sinó, una orientació sexual que des del més profund del ser determina l’objecte del seu desig. De la mateixa manera simple, instintiva i natural que determina l’objecte de desig dels heterosexuals, bisexuals, etc.

En aquest aspecte, la meva sogra, una dona catòlica practicant i membre d’Unió Democràtica, que ara tindria cent anys, ens va donar una lliçó de tolerància i amor, no tan sols acceptant com la cosa més natural del món l’homosexualitat d’en Daniel, sinó que no va tenir cap inconvenient a l’hora d’allotjar durant uns mesos a casa seva el seu company. I estic parlant de finals del segle passat!

Vagi aquest escrit com homenatge de record a ella, i d’amor al meu fill en la jornada mundial contra l’homofòbia.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li