Contra els periodistes i altres contres

0
1338

El títol d’aquesta tribuna l’he copiat d’un llibre que vaig comprar al març de 1985, segons figura a l’exlibris. El vaig comprar precisament pel títol; el seu autor era l’escriptor austríac Karl Kraus, que a cop de frases eloqüents i brillants, es ficava amb els periodistes de la seva època i arremetia contra altres coses.

Aquesta tribuna està dirigida contra aquests nefastos personatges que utilitzen el noble ofici del periodisme per conspirar amb les clavegueres de l’Estat, per mentir, per llançar acusacions falses i sense contrastar contra persones allunyades del poder al qual ells serveixen. Aquestes persones sempre defensen els interessos i l’autoritat dels diners, que, al seu torn, és un poder a l’ombra i no sempre polític, la jurisdicció del qual, de fet, està composta per uns corruptes que compren defenses mediàtiques, justícies gens cegues, en resum, són personatges que actuen com a mafiosos, creient-se estar per sobre del bé i del mal.

A aquests mal anomenats periodistes, encara que ens ensenyin els seus títols universitaris i els seus carnets de premsa, atès que falten al codi deontològic del periodisme, no se’ls pot considerar com a tals. Sí, estic citant sense citar periodistes que utilitzen l’eslògan de «més periodisme» i després compren un bast muntatge i el publiciten a la televisió tot i sabent que la informació és falsa: ho sap el que a si mateix es diu periodista, li ha dit un comissari corrupte que els papers que publicitaran són una faula confeccionada per la policia patriòtica i alguns individus més que no figuren en cap expedient.

Hi ha un tipus de premsa que condemna a l’ostracisme aquells que revelen les vergonyes del sistema. En aparença, es mostren indiferents a qualsevol crítica, solen ser els impostors del periodisme, si ho prefereixen, els que pacten amb la impostura per mantenir-se en els seus llocs de privilegi. Una demostració d’una praxi fraudulenta del periodisme és el que sembla haver passat amb els àudios entre el comissari José Manuel Villarejo i el periodista i directiu de la Sexta, Antonio García Ferreras. No sabem a quin interès obeeix la filtració d’una conversa mantinguda entre tots dos el 2016, però el cas és que aquesta conversa i el seu posterior intent d’arranjament, a manera d’excusa, no ha estat «més periodisme» sinó una rotunda manipulació informativa, una manera d’exercir la praxi del periodisme gens professional, un insult a la labor democràtica del periodisme i una grollera defensa de la seva honestedat professional que ha quedat en entredit.

Ja hi ha una primera víctima d’aquesta trama, és un periodista, es diu Arcadi Espada, un dels fundadors del partit Ciutadans, per la qual cosa no sembla sospitós de ser un simpatitzant de Podemos. Aquest columnista del diari El Mundo i col·laborador d’Onda Cero, emissora del mateix grup de comunicació que La Sexta, que dirigeix García Ferreras, va ser destituït com a col·laborador de diversos programes de la cadena radiofònica per publicar una columna amb el titol «Un basto rumor», en la qual criticava el director del programa Al rojo vivo. El periodista català escrivia en el seu bloc del 21 de juliol: «Ayer, a las 14.38, una semana después de que publicara en el periódico la columna “Un burdo rumor”, llamó Julián Cabrera, director de Informativos de Onda Cero, para anunciarme que la empresa “daba por acabada” nuestra relación laboral».

En els mitjans de comunicació no manen els periodistes, manen els accionistes del mitjà. A causa de les seves maneres d’actuar, hi ha polítics, com va passar fa dies en un programa de TV3, que s’atreveixen a escridassar una periodista per fer-li preguntes a una ciutadana acusada d’uns certs delictes. El diputat, salvador de l’honor de la presidenta del Parlament, creu que és el seu dret increpar la periodista, atès que el polític pensa que a la televisió pública de Catalunya no se li han de fer entrevistes crítiques a la senyora investigada. El diputat Francesc de Dalmases s’ha disculpat genèricament a Twitter i s’ha apartat com a portaveu de Junts en la comissió de control de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals (CCMA) al Parlament. El que no pot evitar el diputat és la seva fama d’utilitzar el seu càrrec per amenaçar periodistes de mitjans públics. En lògica resposta a la seva actuació, els comitès d’empresa dels mitjans de comunicació públics, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i altres associacions de periodistes han encarregat una recerca sobre aquest assumpte. Els partits polítics amb representació al Parlament, excepte Junts, han condemnat els fets. Per part seva, la senyora Laura Borràs, present quan va succeir l’amenaça a la periodista, ha declarat que ella no va veure el que s’està denunciant i que es tracta d’un linxament contra el senyor Francesc de Dalmases. Viure per veure!

Aquest ofici meu, al qual trec el cap cada quinze dies en aquest setmanari, sempre ha tingut la responsabilitat de callar algunes coses, de contrastar tot el que es publica, perquè sigui veraç la informació i de saber que allò que s’escriu quedarà per als historiadors del futur, que buscaran en les pàgines dels diaris contrastar les informacions que es troben en els arxius.

Vull recordar els riscos d’informar veraç ment i sincerament.

Quan un servidor feia els seus primers passos en aquest ofici es va atemptar contra el setmanari satíric El Papus. Era un 20 de setembre de 1977, al voltant de les dotze del migdia, quan a Juan Peñalver, porter de la finca del número 77 del carrer Tallers de Barcelona, li va esclatar el maletí que li havien donat a recepció perquè el lliurés a Xavier de Echarri, director d’El Papus. Eren els primers temps de la Transició. Arran d’aquell atemptat, els periodistes catalans van escriure a l’extinta Hoja del lunes una única informació en defensa de la llibertat de premsa. Es va titular: «Premsa en lluita». Un any després, el 30 d’octubre de 1978 s’atemptava contra el diari El País. Aquell dia, Andrés Fraguas Fernández, natural de Castillo de Bayuela (Toledo), nascut el 30 de novembre de 1958, va morir sense poder complir els 20 anys.

Els recordo aquests atemptats com els podria recordar l’atemptat contra Ander Landaburu o les morts de José Couso i Julio Anguita Parrado i de tants periodistes que moren assassinats cada any en el món, perquè sentin el meu dolor i la meva indignació quan algú del nostre ofici el denigra propagant faules, mentint deliberadament, treballant, no per informar sinó al servei d’uns interessos poc democràtics i corruptes. Ignoro quines mesures prendrà l’Associació de la Premsa de Madrid o el Col·legi de Periodistes de Catalunya, però crec que haurien de defensar la llibertat d’expressió i el codi deontològic i actuar en conseqüència contra aquests periodistes.

Respecte als politicastres xulescos i amenaçadors, que siguin els organismes polítics els que actuïn i no permetin que es continuï deteriorant la imatge dels representants del poble en les institucions.

Per prosseguir amb el títol d’aquesta tribuna, els comentaré una altra contra que considero oportú després de buscar per totes les pàgines electròniques dels estaments oficials o particulars en els quals demanen cita prèvia per contactar amb ells.

Els asseguro que és una tasca frustrant i àrdua i amb resultats poc satisfactoris: aconseguir que et donin cita prèvia a CaixaBank és un somni impossible, aconseguir demanar una visita al metge de capçalera, una cosa difícil. De totes les cites prèvies que he demanat recentment, l’única que no em va costar va ser la de passar la ITV del cotxe. A aquestes alçades de les indagacions, penso que aquesta última cita va resultar fàcil que me la donessin, suposo, perquè hi vas pagant, encara que, ben mirat, la del banc hauria de ser àgil per a l’usuari atès que la banca treballa i fa negocis amb els diners dels dipositaris, és a dir, dels seus clients.

En fi i per acabar, amb el capítol de les cerques de cita prèvia i el seu mal funcionament, penso que hi ha massa funcionari públic i empleat d’entitats privades que han trobat en la cita prèvia la millor de les excuses perquè el «Vuelva usted mañana», que va encunyar amb fortuna Mariano José de Larra, segueixi vigent en aquest país gairebé dos-cents anys després.

Soc conscient que vivim un temps de canvi i per entendre-ho és recomanable mirar al passat. De canvis socials, econòmics i polítics n’hi ha hagut sempre, especialment dràstics en els últims segles: les revolucions industrial i francesa i el pensament de la il·lustració van ser l’avantsala dels canvis que en el passat segle prendrien forma. El canvi que estem vivint no sols depèn de nosaltres, la Naturalesa i no l’ésser humà és qui determina les conseqüències i la magnitud de la crisi que vivim.

Ignoro com serà el futur, el que sí que crec saber és que en el nostra demà hi haurà periodistes que informaran del que esdevé, i espero i desitjo que la història que escriuran diàriament als mitjans de comunicació sigui sincera i veraç.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li