Contes morals I: Jordina i el puto coronavirus

0
1278

«A la postguerra hi havia contraban de penicil·lina, ara de mascaretes,
ja em direu, si no estem caient cada cop més baix!»
Jo.

Segueix plovent i el dia està trist. Malgrat aquesta circumstància la naturalesa està radiant. Els camps verds reben aquesta aigua com una benedicció. El fet que els humans estiguem tancats a casa, l’agreixen d’allò més. Jo diria que aquests dies la naturalesa està feliç.

Comentant amb en MartĂ­ Masferrer, el gerent de l’hospital de Figueres, la situaciĂł que estem vivint i l’extraordinari esforç que fan totes les persones que treballen a la FundaciĂł Salut EmpordĂ  (l’hospital de Figueres, el Sociosanitari Bernat Jaume i l’àrea bĂ sica de salut de l’Escala), per la salut de tots nosaltres, em va dir, mig de broma: Ă©s un tema del qual en podries parlar en el pròxim article…

Fer un panegíric laudatori em semblava reiteratiu, fins i tot amb el risc de sonar fals. D’altra banda, com que aquest article sortirà als voltants de Sant Jordi i per un editor com jo, ara, aquest any serà un dia de dol, he deixat volar la imaginació i se m’ha acudit un conte que relaciona les dues circumstàncies i que, en una ciutat que es vanta de surrealista, potser pot servir per fer adormir els infants.

Aquí va aquesta rondalla fruit del deliri produït pel confinament, dedicada especialment, amb molt d’amor i agraïment, a tot el personal de la Fundació Salut Empordà i als companys d’Edicions Cal·lígraf, a la resta d’editors, als autors, als llibreters, als bibliotecaris i als lectors que passarem el Sant Jordi, en el millor dels casos, treballant o confinats a casa.

Hi havia una vegada, en una ciutat molt llunyana on vivien feliços i contents, uns homes que es creien savis però eren depredadors i violents, ventant-se del poder que els atorgaven els grans avanços tècnics, científics, mèdics, etc., fruit de les guerres. Pensaven que havien dominat el món i estaven segurs en la seva prepotència; com que els pertanyia, podien fer el que volguessin segurs que qualsevol cosa que aquest fes per rebel·lar-se, la podrien dominar.

Anaven destruint el seu entorn, convençuts que, amb els seus coneixements i la seva tècnica, podrien redreçar en el darrer moment qualsevol malifeta.
Havien delegat les feines manuals a les màquines. Amb els avanços de la medicina i els trasplantaments es creien propers a l’eternitat i cada cop eren més vells i amb més peces de recanvi al cos. Els més rics dedicaven les seves escasses energies a especular amb diners, a acumular privilegis i propietats, a utilitzar els seus moments d’esbarjo per viatjar cada cop més lluny i més ràpid. Els pobres imitaven els rics en el que podien i aquests deixaven. Perquè la indústria tingués un millor rendiment, els treballadors s’agrupaven en ciutats cada cop més grans, on vivien en pisos cada vegada més petits. Ningú sabia d’on venia el que menjaven, bevien o respiraven, ni el que contenia. Anaven tots atrafegats i espitats. De tan de pressa que anaven, no tenien temps per saber si eren feliços o no. Els nens passaven els dies a les escoles i els tallers extraescolars, que els prepararien per anar tan perduts i més apressats que els seus pares.

Aquesta alteració brutal de la natura va provocar que, sorgint de no se sap de quines profunditats, naixés un monstre desconegut que es va presentar a la porta de la ciutat.

Els experts van dictaminar que era un drac mitològic que havia estat hivernant i que, gràcies a una estranya coincidència de diversos factors ambientals, havia reviscut: era rodó, verd, cobert amb mil punxes i, sense raó aparent, va començar a menjar-se tots aquells que passaven pel seu costat i, enverinats pel seu alè, queien desplomats.

Les autoritats van veure horroritzades que la seva menja preferida eren els vells, potser perquè no podien fugir tan ràpidament de les seves bafarades. Els que manaven, espantats, van ordenar a tota la població que es confines dins la ciutat i que tanquessin les portes.

DANI TORRENT

Un cop tots tancats, el batlle des de dalt de la torre, amb un megàfon a la mà, es va posar a parlamentar amb la bèstia ferotge per posar-li els punts sobre les is. Aviat s’adonà que era un enemic temible i que l’única manera de foragitar-lo era arribar a un pacte:

–Què vols, bèstia maleïda, per deixar la ciutat en pau?

–Que em doneu el vell més venerable que teniu, per menjar-me’l. –Va dir amb veu de tro la fera de les mil punxes.

–Qui voleu dir? –Va dir sorprès l’alcalde.

–Prou ho sabeu: el Pare Noel.

–Però el Pare Noel és l’amic dels nens. Si us el mengeu quedaran sense regals. No puc fer això.

–Doncs llavors empudegaré la ciutat i tots morireu! –Va tronar el drac.
El Pare Noel, que escoltava des de la seva cabanya de la muntanya de neu, va trucar pel mòbil al batlle i li va dir:

–No feu la bestiesa de deixar que el pèrfid drac empesti la ciutat! Jo aniré voluntari al seu encontre. Però no soc cap enze m’agradaria que si aquest gest serveix per eliminar el drac i salvar la ciutat, no deixi els nens sense regals per Nadal.

–Molt bé, molt bé, va dir alleugerida la primera autoritat. Però com us ho fareu per salvar la ciutat sense morir devorat pel drac?

–Recordeu una història antiga que commemorarem aquesta mateixa setmana? La del cavaller Jordi, que en circumstàncies similars va salvar la princesa i la ciutat també d’un drac ferotge? Truqueu-lo i que vingui a salvar-me. Si ho va fer una vegada, segur que ho pot tornar a fer.

–I on truco?

–Al 012, la Generalitat informa. On si no?
I així ho va fer l’atabalat batlle. Però la seva cara s’anava transformant a mesura que escoltava.

–Què us diuen que us torba tant? –Va demanar amoïnat el Pare Noel.

–Que encara que sortís ara, aquest any no arribarà fins al 23 de juliol.

–Aquest tal Jordi ja està vell! Des que el van fer sant, ja no està per matar gaires dracs. Avisa la Jordina, els temps han canviat i ara és l’hora de les dones. A casa meva passa el mateix: aviat serà la Mama Noèlia qui repartirà els regals als nens.

Va dir amb un somriure, no sé si de nostàlgia o de felicitat.

I així es va fer. Reunit el Consell de la ciutat, es va redactar un ban fent una crida a tota la població perquè busquessin la dama Jordina, mestressa en la lluita antidracs i famosa a tota la contrada. La van trobar al seu laboratori discretament amagada darrere de tubs d’assaig. Amb la seva cabellera rosa tapant-li el lateral de la cara, no va veure arribar el conserge, que la venia a avisar.

–Jordina, a Catalandia demanen per tu. Tenen un drac que està matant vells a tort i a dret i ara ha exigit que li entreguin el Pare Noel, per aturar la seva fúria assassina.

I li va fer cinc cèntims de la situació.

–Digues-li a l’alcalde que reparteixi mascaretes a tota la població, perquè no puguin ensumar els vapors que expulsa el drac, i que entretinguin el drac com puguin, que no surti ningú de la ciutat i que el Pare Noel s’amagui fins que jo arribi.

Sona el telèfon. L’agafa el conserge i fa un crit d’espant.

–Jordina, ja pots córrer! El drac ha atrapat el Pare Noel!

La Jordina fa un salt, deixa les ulleres a sobre el marbre, agafa el seu maletĂ­ mĂ gic i alhora obre la bata blanca com si fos una capa, i amb els seus superpoders vola. En un tres i no res, es planta al davant del terrible drac, que se la mira expectant.

–Qui ets, tu? –Pregunta impertinent.

–Una dona que ve a xafar-te la festa.

–I a part d’aquesta pinta de Scarlett Johansson de via estreta, tens un nom?

–Li diu en to fatxenda el drac.

–Jordina, però els amics em diuen Jordina Matavirus.

–Jordina? Jo havia sentit a parlar d’un tal Sant Jordi Matalaranya…

–És parent meu, però està una mica vell. Deixa el Pare Noel o no tindré pietat de tu.

–Ha, ha! Em farà por una dona! A mi, que soc el rei coronat dels virus, que per això em diuen «el puto corona-virus».

–Doncs mira que bé. Has punxat amb os, perquè a més a més de ser dona i metgessa, soc republicana.

I abraonant-se contra el puto coronavirus, li va clavar fins al fons una xeringa de punxar cavalls que va treure del seu maletĂ­ mĂ gic.

–Mor, bèstia immunda!

El monstre, ferit de mort, encara va tenir temps de dir:

–Em mates a mi, però no creguis que jo era el problema; jo era la conseqüència. Si no canvieu els hàbits perversos de la vostra vida, la mare natura em donarà nova vida i arribarà un dia que no em podreu vèncer.

I fent un darrer sospir, va morir.

I aixĂ­ va ser, nens i nenes, com la Jordina, avui coneguda com a santa Jordina Matavirus (per cert, ni verge ni mĂ rtir), va alliberar la ciutat del perillĂłs monstre, el puto coronavirus.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat.

I ara tots a dormir i a somiar amb un mĂłn on vosaltres, nens i nenes, quan sigueu grans, no cometeu els errors dels vostres pares, que van permetre ressuscitar el drac que dormia tranquil el somni etern.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li