Consciència

0
1038

Quan vaig començar a treballar en aquest ofici de periodista sortíem al carrer a buscar la informació. Anàvem als esdeveniments dels que després es donava fe per escrit. No van trigar molt temps a aparèixer els gabinets de premsa i els assessors d’imatge. Llavors, a poc a poc, es va trepitjar menys el carrer i es va començar a trepitjar més les catifes del poder: els esmorzars informatius organitzats per tal o tal partit, per tal o tal associació empresarial. La informació es va convertir en una mercaderia i va començar el camí del deteriorament i del descrèdit. Quan jo em vaig iniciar en aquest ofici, era el més bonic del món. Encara ho és, almenys per a mi.

En poc més de dues dècades, van quedar obsolets els teletips, les màquines d’escriure, els magnetòfons, les Betacam d’11 quilos de pes, les cintes de vídeo obertes, l’edició per acoblament o inserit i tot es va anar fent digital. Tot ha estat molt ràpid!

Aquells dies, de transició dels equips analògics als digitals, vam començar a utilitzar les PDA, els primers telèfons mòbils (els populars mòbils) i els primers ordinadors portàtils en blanc i negre, fins que va arribar l’iBook amb la seva carcassa de coloraines i la seva pantalla en color i la seva connexió externa a Internet, llavors, en només un sospir, la Xarxa es va fer imprescindible en les nostres vides: tota la informació semblava fluir a un toc de clip. Nosaltres, també, canviàvem sense ser-ne conscients, ens deixem arrossegar pel canvi tecnològic, fins avui, que vivim envoltats en la seva voràgine sense pensar en els seus pros i en contres.

La revolució de l’invisible, és a dir, la manipulació dels materials en l’escala de l’àtom és el pas següent. Comencen a ser populars les paraules nanociència, nanotecnologia, grafè, xips, bit data i una infinitat de vocables nous, paraules compostes que estan fent possible els somnis visionaris dels escriptors de ciència-ficció. A aquesta revolució invisible de la ciència i la seva aplicació, la tecnologia, hi ha qui l’anomena “societat de la informació” o “societat xarxa” o “societat de la informació i el coneixement”. Poc importa com se la denomini, el més important és la velocitat amb què el món digital desterra al món de les antiguitats analògiques, els objectes i invents de la societat de l’ahir. I, el més sorprenent, és com ens anem adaptant sense tenir consciència ni coneixement profund del que estem vivint.

Hi ha dues maneres d’adaptar-se a aquesta nova societat: la d’engolir tot nou artefacte que es posi al mercat, sense més, o la d’utilitzar aquestes eines per alfabetitzar digitalment. En el món del periodisme, aquestes eines de la informació són molt útils, imprescindibles, diria un, ara bé, això no ha d’impedir que el periodista trepitgi el carrer, parli amb la gent, verifiqui la informació obtinguda, per evitar errors i manipulacions interessades de les fonts d’aquesta informació, i més, quan contrastar és molt més ràpid i eficaç que abans d’existir aquests útils de les TIC, que per això se les anomena així: tecnologies de la informació i el coneixement.

El que no tenim, en la societat actual, és el coneixement i no el tenim per motius obvis: no hem estat educats per a una societat digital. Els plans educatius, les lleis d’educació són encara els d’una societat analògica. Van ser creats i ideats per formar persones que anaven a desenvolupar les seves vides professionals en entorns nascuts i ideats en la revolució industrial, és a dir, els plans d’educació estan pensats per a societats la velocitat era la de la màquina de vapor i no per a una societat que trenca les barreres de la rapidesa i s’endinsa en el somni de viatjar a la velocitat de la llum, ja ho fa en els acceleradors de partícules.

Vaig llegir, dies enrere, un capítol del llibre pòstum de Bauman, quediu: “El futur ja no és l’hàbitat natural de les esperances, sinó un escenari de malsons: perdre la feina, la nostra llar …” I, mirant el nostre present i el seu futur més immediat, el savi polonès sembla tenir raó: el sistema econòmic fonamentat en el capitalisme financer és d’una voracitat sense límits. No importa desnonar persones si se salven entitats financeres; no importa crear societats cada vegada més empobrides si les elits cada vegada són més riques i poderoses. No importa, en definitiva, imposar polítiques macroeconòmiques d’austeritat si beneficien la voracitat dels mercats.

Bauman era pessimista. Podem posar-nos una bena a la ferida oberta del seu pensament i dir-nos, que era un nonagenari, que va escriure aquest últim llibre al final dels seus dies, fins i tot, podem oblidar la societat líquida que ens va descriure i ser optimistes pensant que les conseqüències del canvi global seran esmenades pels avenços de la ciència i la tecnologia. Però, la realitat d’avui ens fa donar-li la raó.

Llegint el capítol, he recordat els versos de Jorge Manrique: “… cómo a nuestro parecer/ cualquier tiempo pasado fue mejor” i, no seria just recrear-me en aquests versos, més aviat, constataria la realitat que un es va fent gran i mira el món amb un cert escepticisme. I, això no ho vull fer, no vull que afecti el meu raonament. Evidentment, jo no sé que ens depararà el futur a mitjà i llarg termini, per contra, si sé que el pensament de Zygmunt Bauman és una constatació de la realitat quotidiana de milions de persones en les nostres societats opulentes; en les altres societats, les pobres, les persones tenen la preocupació de no morir de fam, ni de misèria generalitzada, ni per les bales dels seus soldats, ni en una pastera quan fugen d’un món sense esperança.Deia que jo no sé com serà el futur, però si sé quina és la meva obligació en aquest present: ser conscient de la realitat que vivim, indagar i investigar el que s’oculta darrere del que és obvi, construir les meves paraules amb els vímets de la documentació i informar i opinar amb rigor i intentar convertir en coneixement allò investigat i llegit. Jo no sé com serà el futur, però si crec que hem de construir una societat de l’aprenentatge continu, un aprenentatge que no es quedi en dades i informació superficial. I, sé, que tot procés i tot canvi necessita temps per ser assimilat i per veure’n els fruits.La rapidesa és un signe d’aquest temps. Un altre signe és la superficialitat. A vegades, quan parlo amb amics que es dediquen a la investigació científica, em deixo portar pel seu optimisme: em parlen de ciència de materials, de medicina predictiva i molecular, d’energies netes, de molècules i bacteris que ens ajudaran a combatre el canvi climàtic, d’avenços que ens ajudaran a curar malalties que avui ens semblen impossibles. Em parlen de meravelles que em donen esperança, però, quan els pregunto pel costat fosc de la ciència, no saben que dir-me. Llavors, des del neguit, penso que hem perdut la nostra capacitat de somiar, d’idear una societat millor, de lluitar per construir-la. I, no ho puc remeiar, deixo que em envaeixi el pessimisme, m’inquieta i necessito sortir a caminar, endinsar-me en la naturalesa o simplement seure davant de la mar i deixar que el sol i la música de l’onatge calmin la tristesa del moment. Aquesta sensació em dura poc, tinc sort i sempre hi ha alguna cosa que desperta la meva curiositat, alguna anècdota que em ve a la memòria o simplement pensar que la naturalesa, des de la seva immensitat, ens ensenyarà el camí de viure-hi en harmonia.

Fa cosa d’un any vaig veure una exposició sobre els espanyols que anaven a veremar a França. Vaig poder parlar amb l’autor de les fotografies. Les va fer en la dècada dels vuitanta del segle XX. Realment eren d’un altre segle: el blanc i negre, els cotxes, els vagons de tren, la indumentària, les carmanyoles amb el dinar, de famílies senceres que viatjaven a guanyar-se el jornal de l’any i eren allotjades en barracons, pels agricultors francesos. Veient-les, vaig viatjar a un temps oblidat, un temps del qual no tenia memòria encara que ho havia viscut. Vaig pensar en com havia canviat la nostra societat, i què rics que érem ara. I, no obstant això, vaig sentir nostàlgia d’aquells dies en què era un jove periodista a Alemanya, que somiava per al seu país les biblioteques que tenien a la universitat de Bonn i de Colònia, somiava que la consciència social d’un poble dividit en dos estats , fos la nostra, que la seva visió del futur, llavors, passava pel moviment dels verds, també fos la nostra visió. Sé, que aquell país, aquella Europa de la qual volíem formar part ja no existeix. Aquella Europa somiada és avui una Europa de mercaders, incapaç de defensar els seus valors de democràcia, solidaritat, tolerància i llibertat i de la qual formem part.

Miro aquell jove periodista que un dia vaig ser i penso que aquest ofici ha canviat molt, que les eines que utilitza són unes altres, que la transició dels mitjans de comunicació a la nova societat està sent cruel i molt dura. En aquest instant, quan arribo al final d’aquesta tribuna escrita ràpidament, recito al meu fill petit alguns versos d’Antonio Machado, entre els quals, els que han originat aquest pensament: “Hay dos modos de conciencia: / una es luz, y otra, paciencia.”

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li