Conclusions

0
787

En el darrer article escrit a rajaploma la mateixa nit del diumenge de les eleccions municipals, vaig establir unes personals conclusions envers els resultats considerant que, si d’una banda havien significat un èxit imprevist i, per a molts, inesperat de la candidatura de la formació Junts per Figueres, que ressorgia com l’au Fènix de les seves pròpies cendres i superava, sense Unió Democràtica i malgrat les prediccions, els seus propis números del 2015, de l’altra havien certificat el rotund fracàs del conglomerat que es presentà sota les sigles de Guanyem Figueres, que de quatre regidors (tres de la CUP més el de Compromís per Figueres) es quedaven amb només un.

La manca del temps i de més circumstàncies no donava marge a gairebé cap més comentaris; però ara sí, ara ja tenim uns nous fets, l’elecció de la segona alcaldessa de la història figuerenca sobre la base d’acord quatripartit mai vist fins a la data a la daliniana vila i crec que, encara que ens pugui quedar pendent un nou capítol quan es conegui la composició del nou govern amb els responsables de primera línia i els seus validos (aquell qui, per tenir la confiança d’un alt personatge, exerceix el poder d’aquest) es poden establir algunes conclusions addicionals.

La primera que se m’acut és l’error estratègic de Canviem Figueres (de la seva assemblea o del seu líder o d’ambdós) en no exigir que el seu candidat passés a ostentar la vara d’alcalde. No, no s’ho prenguin, benvolguts lectors, de broma i ho posin en sac foradat: el vot d’Amiel era conditio sine quan non: no es podia configurar el pretès govern del canvi que tantes i tantes vegades no va més enllà, no és res més que un canvi de govern o un quítate tú que me pongo yo perquè les realitats són tossudes i no responen ni en la seva anàlisi ni en la seva solució als demagògics interessos de les formacions, partidistes o veïnals, en confrontació. Allà és a on aquest moviment hauria d’haver demostrat la seva independència dels partits tradicionals i, fent d’àrbitre, posar per davant d’ideologies l’ens del qual es proclamen originaris i al qual, en abstracte i en concret reconeixen com el seu únic senyor: Figueres.

La segona és que el nou govern haurà d’anar amb compte amb les seves decisions i amb les seves sensibilitats perquè, per més travallengües o operacions matemàtiques que es vulguin fer amb els vots, per més que la llei atorgui als regidors electes la capacitat de decidir qui serà la primera autoritat municipal permetent que es pugui nomenar en contra del desig popular, la realitat és que, i malgrat que es pugui fer estimar perquè segons la dita bíblica, «per les seves accions els coneixereu», es pot afirmar, sense caure en les declaracions quasi apocalíptiques del no designat Masquef (que al cap i a la fi cosi fan tutte, tothom fa amb els vots la màgia que l’interessa), que Lladó no ha estat el regidor en cap que els figuerencs havien preferit.

Sí, ja sabem que cinc més quatre, més un, més un sumen més que vuit però això no deixa de ser una interpretació interessada perquè els votants figuerencs en cap moment han expressat aquesta voluntat, sinó que han estat els seus elegits el qui, en segona ronda, han pres la decisió: els electors del PSC havien donat els seus vots perquè fos Casellas l’alcalde, els de Canviem F en favor d’Amiel, els de Guanyem F en favor de Castellón, els de Ciudadanos per Amelló i només els d’ERC per Lladó. És més, si l’elecció d’alcalde hagués estat, com tantes vegades es reclama, directa i personal, en virtut dels resultats electorals Masquef hauria estat l’alcalde.

I, com a colofó, un pensament, un desig global: que, vistos el mercadejos que amb la compra i la venda de vots i voluntats arriben a provocar els resultats electorals, es fa cada dia més urgent la reforma de les lleis, no només les que afecten els ajuntaments, sinó també a les regions i al govern nacional, de manera que permetin la conformació de majories automàtiques amb plenes i úniques responsabilitats de govern no sotmeses als moltes vegades xantatges de les minories.

Necessitem una llei que atorgui de manera directa una majoria absoluta a la llista més votada: l’elector es faria més responsable del seu vot i els elegits més respectuosos de la decisió del votant.

Mentrestant, si no, n’hi ha molts que davant l’espectable que se’ns ofereix, no pensen que això sigui la màxima expressió, el summum de la democràcia, sinó que veuen una mena de, encara que polític, patio de Monipodio.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li