Componenda

0
875

El vocable componenda té tres accepcions al diccionari. La primera: ‘Arranjament o transacció censurable o de caràcter immoral’. La segona: ‘Quantitat que pagaven a la dataria per algunes butlles i llicències els drets no tenen en taxa fixa’. I, la tercera: ‘Col·loquialment avinença per evitar un mal’. No cregui el lector que les definicions de la paraula avinença són gratuïtes; penso que resumeixen i expliquen, en cadascun dels seus significats, el que ha passat amb la moció de censura a Mariano Rajoy i el seu govern.

Els poders d’aquest país, llegiu, les elits econòmiques, poders fàctics (en els quals s’inclou el poder de la monarquia i les seves influències) i els poders supranacionals, és a dir, Unió Europea i altres organismes internacionals, no podien permetre la immobilitat d’un govern sense credibilitat, qüestionat diàriament als carrers, incapaç de buscar una solució al problema territorial del regne d’Espanya i incompetent per teixir aliances i mantenir-les amb altres grups polítics, encara que aconseguís el consens de certs partits en l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya i el miratge del pacte dels pressupostos, que van arribar tard i després del pagament de peatges pels suports. En resum, un govern ineficaç, sustentat per un partit infectat per un considerable nombre casos de corrupció, no era ni és rendible per als interessos de les elits i els poders de l’Estat.

Amb aquesta realitat política, es necessitava un arranjament i una representació teatral per escenificar la sortida del poder de Mariano Rajoy i el seu govern. No sabem que l’avinença censurable, potser immoral, s’ha falsejat als passadissos, no sabem quin ha estat el pagament per les butlles i llicències; per contra, intuïm les avinences entre partits. I, comencem a veure, sentir i llegir en els mitjans de comunicació els exabruptes dels portaveus del PP i Ciutadans.

Prosseguim amb la seqüència dels mobles fets.

L’intercanvi de l’inquilí de la Moncloa i del partit que el sustenta s’havia de fer amb certes garanties. Es podia forçar unes eleccions generals anticipades per canviar l’statu quo. En les esferes, on es mouen els fils, es va sospesar aquesta possibilitat: convenia invertir en Ciutadans, com semblaven indicar totes les enquestes demoscòpiques? L’actuació de Rivera i els seus acòlits evidenciava un excés d’ànsies de poder i unes males maneres per enfilar-se al mateix. Evidentment, per als partits nacionalistes bascos i catalans i els poders que els suporten, la opció Ciutadans no era convenient i, és plausible deduir que tampoc li convenia a l’aparell de l’Estat un tarannà tan inquisidor com el d’Albert Rivera, més, quan la oposició que exerceix el seu partit al Parlament de Catalunya, crispa, enfronta i atia i aporta poc a la solució de l’anomenat conflicte català. Si a aquesta política de l’enfrontament se li sumava la que sens dubte va practicar el Partit Popular, les elits del país havien de buscar una solució d’assossec, que semblés capaç de canviar l’enfrontament territorial pel diàleg; maquillar les desigualtats socials creades per la crisi amb certes concessions a l’estat del benestar per intentar calmar els ànims de pensionistes, aturats, assalariats precaris, joves sense expectatives de futur; en resum, actuar davant d’una evident situació d’esclat social.

Qui millor que el PSOE per encarar aquest temps de transició a una nova aparença de democràcia homologada amb les democràcies europees? La composició del govern de Pedro Sánchez inclou una sèrie de noms que són del beneplàcit de l’aparell de l’Estat, alhora que inquieten, alguns noms, a les organitzacions defensores dels drets humans, de l’àmbit de la cultura i del nacionalisme català i basc. Per contra, els nomenaments en economia i hisenda són del total grat de les elits econòmiques, de l’aparell de l’Estat, de les institucions europees i de l’FMI, entre altres organismes.

Si l’esclat social no es pot aturar, si el desencís amb la política i els polítics anticipa el creixement de l’autoritarisme, pas previ a maneres totalitaris de fer política, si aquesta avinença per maquillar el deteriorament d’unes classes dirigents i polítiques, que portades per la seva usura han empobrit les classes treballadores i mitjanes, si tot això esclata, entre altres coses, perquè la gent és conscient del poder que té quan surt al carrer a manifestar-se per les pensions, pel dret a decidir o per una llei d’educació i Ciència eficaç i d’acord amb els temps; si el lema que «els carrers seran sempre les nostres» es consolida i associacions de veïns i ciutadans segueixen lluitant contra els fons voltors, contra la usura de la banca, contra la precarització de l’ocupació, contra la pobresa energètica, contra la pobresa infantil, contra l’explotació d’uns pocs a uns molts; si tot això es va consolidant i entenem que sí podem canviar aquesta realitat asfixiant, les elits i els poders de l’Estat, no es donaran per al·ludides, culparan els partits polítics, partits que ells han alimentat i sustentat amb tripijocs immorals i censurables. I no dubtaran a buscar una imitació a la situació: agitant lleis repressores, ideades per sotmetre i castigar les classes menys afavorides. Ells buscaran la sortida que més els convingui als seus interessos i per a això, comptaran amb els cossos i forces de seguretat de l’Estat i amb polítics arribistes que veuran la seva oportunitat de créixer en el conflicte social.

No soc gens optimista davant el temps que ve. No crec que Pedro Sánchez i el seu govern canviïn veritablement res. S’escudaran, ja ho fan, a Europa, en les polítiques que dicten des de Brussel·les. Es justificaran a l’oposició de la dreta i en la incomprensió de Podem a les seves polítiques. La realitat és que tenen un govern amb poca representativitat parlamentària. Res convida a ser optimista. Els socialistes governaran al dictat dels poders d’aquest país. Maquillaran algunes lleis, com la llei Mordassa; apel·laran al diàleg amb Catalunya sense arribar al fons del problema; anunciaran mesures que no s’implementaran i, passat el temps, buscaran a l’oposició soferta, si poca visió d’Estat, la justificació del seu fracàs. En el cas que m’equivoqui i surtin triomfants d’aquesta singladura, en el fons, no canviarà gairebé res: els privilegis d’uns pocs es mantindran, el poder econòmic d’imposar la seva llei del mercat inoculant la por de no sé quin Apocalipsi i seguirem esperant el dret a decidir perquè no és constitucional i seguirem acceptant que no es compleixin els articles constitucionals que garanteixen el dret a un habitatge digne, al treball, a l’educació pública, gratuïta i de qualitat, a una justícia aplicada per igual a tots i cada un dels ciutadans.

El meu pessimisme se sustenta en la història del regne d’Espanya. L’altre dia, mentre menjava, veia el concurs Saber i Guanyar, de la 2. Preguntaven als concursants per la Primera República Espanyola, més en concret pels seus presidents i pels militars que van conspirar contra un règim vigent des de l’11 de febrer del 1873 fins al 29 de desembre del 1874, aquell dia de desembre, el general Martínez Campos amb el seu pronunciament va restaurar la monarquia borbònica. Aquell temps republicà va ser inestable, en els seus primers onze mesos es van succeir quatre presidents del govern. El 3 de gener del 1874 el general Pavía va donar un cop d’estat que va acabar amb la República Federal i va instaurar una República Unitària sota la dictadura del general Francisco Serrano. Aquest període històric s’emmarca en el Sexenni Democràtic, iniciat amb la revolució del 1868 que va comportar la coronació d’Amadeu I de Savoia, al que va seguir la república i que terme amb l’esmentat cop del general Martínez Campos. De vegades, és bo passar-se per les pàgines de la història i fer una mica de política comparada, estudiar i pensar en les similituds entre els temps, i constatar que la història no es repeteix, però sí s’assembla. Penso que venim de viure un temps convuls, que es va iniciar amb els atemptats de l’11-M. Des de llavors, fins i tot governant el PP, s’ha mostrat com un partit centralitzador, poc donat al diàleg i disposat a dinamitar totes les lleis progressistes que s’hagin pogut promulgar durant els vuit anys de govern de presidència de Rodríguez Zapatero. Per imposar la seva llei mordassa i la seva llei d’educació es va valer de la seva majoria absoluta. Quan la va perdre, es va valer del coneixement de l’aparell que sustenta a l’Estat per implementar el retard de les reformes que l’oposició pretenia introduir a les seves lleis i reformes del codi penal que han propiciat el deteriorament actual de la política al regne d’Espanya. En certa manera, sense pronunciaments militars, si hi ha certa similitud amb el Sexenni Democràtic del segle XIX. Si el lector viatja a Madrid i passeja pel barri de Salamanca, comprovarà que l’artèria principal d’aquest barri està dedicada al general Serrano, aquest militar que no va voler una república federal. Si el passeig prossegueix, llegirà en la llista de carrers els noms de Martínez Campos i d’altres generals que han marcat de manera tràgica la història del país.

La història no es repeteix, encara que uns pocs s’entestin en la seva visió unitària de l’Estat.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li