Commemoracions, any 2022 (III)

0
1907

Ara fa 60 anys acabava el Preuniversitari a l’institut R. Muntaner de Figueres després d’un recorregut acadèmic de 7 anys (1955-62), iniciat amb el temut examen d’ingrés (dit de passada, no s’aprovava amb dues faltes d’ortografia d’un dictat en castellà o fallant en una divisió de dues xifres). I després les revàlides de Grau Elemental a 4t i de Grau Superior a 6è… i Preu. Eren els temps en què estudiàvem els nois i les noies que ara estem ja a la 3a edat, però que recordem amb goig —mai nostàlgia— aquells anys no perquè la infantesa, l’adolescència o la joventut se’ns hagin escolat sinó perquè admirem encara i agraïm la tasca i el mestratge d’aquell professorat ara que, des d’una ullada històrica, hem viscut canvis, sempre a pitjor, en el sistema educatiu i observem amb tristor una davallada de nivells acompanyada d’un desprestigi progressiu dels docents, també desencisats i mancats d’incentius professionals, de tota mena.

Vaig fer el batxillerat de Ciències i a Preu em vaig canviar a Lletres recuperant el Llatí cursat ja a 2n i estrenant-me a Grec. La programació del Preu era força sui generis. Matèries: Idioma Modern (jo vaig triar Francès) i temes monogràfics. Literatura: Lope (El villano en su rincón); Geografia: Fonts d’Energia; Tema social – Filosofia: La propiedad. Su función social. Grec: Vides Paral·leles: Pèricles de Plutarc. Llatí: Ad Urbe Condita de Titus Livi.

Òbviament al llarg dels set anys vaig tenir, com arreu, un professorat divers, però vull destacar per ordre alfabètic, no cronològic, alguns que influïren en la formació de la meva personalitat i l’elecció de carrera i professió: el meu pare, Joan Bastons, catedràtic de Filosofia en temps de la República, depurat per Franco, m’impartí castellà a 1r i 2n; mossèn Joan Bosch, aleshores rector de Vilabertran, que em despertà interès i passió pel llatí ja des de 2n. Ernesto Carratalá, docent de forta personalitat, afable, planer i pou de saviesa, i el meu excel·lent professor de Francès a Preu, A. Compte, catedràtic de Geografia i Història, director (1958-61), m’impartí la Història de l’Art de 6è i Fonts d’Energia a Preu. Emprà una metodologia i recursos didàctics (recensions de llibres, projecció de diapositives, sortides culturals) no habituals en aquella època. J. M. Cuadras, de Matemàtiques, una mena de «pare acadèmic» que ens acompanyà a Barcelona els dies del exàmens de Preu, fets ja a la UB. Antoni Pla, catedràtic de Geografia i Història, vaig rebre el seu mestratge, com a excel·lent professor de Geografia els dos primers cursos de batxillerat. Es vantava d’haver estat perseguit per la Gestapo. Carmen Pleyán, catedràtica de Llengua Española i Literatura, vaig gaudir de les seves classes a 4t. La dècada dels cinquanta va suposar per a la Figueres de la immediata postguerra l’arribada d’una alenada de modernitat per ser dona, per ser catedràtica amb un tarannà obert. Encara recordo el seu magisteri, els seus llibres de text (editorial Teide), la seva nova concepció de la gramàtica, de la pràctica de la llengua amb una metodologia avançada i atractiva, fins al punt que la meva opció professional la dec en gran part a ella. Ramon Reig, catedràtic de Dibuix, director (1940-55). M’impartí la matèria a 3r i 5è. Persona de bon humor i exquisidesa britànica, home de gran vocació docent que ens entrava sempre molt puntual a classe i feia servir un material didàctic elaborat per ell mateix. Josep Vives, catedràtic de CN, que vaig tenir a 5è, exigent, rigorós, un dels primers a introduir al centre les sortides al camp, com a pràctiques i contacte amb la natura, i sempre impulsà les activitats més enllà de les quatre parets de l’aula.

L’esment és incomplet i, fins i tot, subjectiu. Són breus semblances però hom ha d’interpretar-les com un homenatge als docents que, des de la vocació, el sacrifici, les incomprensions, les seves llums i ombres, ha estat, és i serà un col·lectiu clau en la formació d’adolescents i joves, futurs ciutadans i ciutadanes.

En aquesta breu evocació, altres records: el pati central (únic abans de la inauguració del de nois, antic hort del porter, senyor Cesáreo) amb el seu claustre tan emblemàtic, contemplava impassible, a les 9.00 hores la formació d’alumnes arrenglerats per curs i sexe; era l’escenari mut del protocol de rigor (oració i salutació patriòtica), del creuament de mirades furtives i tímides i paraules entre nois i noies; servia, tot sovint, després, de camp de futbol, de «balón-tiro», amb les pilotes Gorila; o de pista per ballar sardanes… només el dia de Sant Tomàs. I com celebràvem la festivitat del nostre patró! Dos dies sense classe, funció teatral, desfilada de carrosses, competicions esportives amb els col·legis de la ciutat (Escolàpies, noies; Fossos, nois), dinars de germanor; potser… els primers petons, balls, cigarretes… El viatge de Preu: Madrid, El Escorial, Valle de los Caídos, Toledo, acompanyats per la directora, la senyora Roser Pujades. I un record afectuós i pòstum per a dues bones companyes: Rosa M. Ymbert i Titon Bordas.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li