Com viurem?

0
838

Començaré a estructurar aquesta opinió citant, una vegada més, a Hannah Arendt: «El passat no porta enrere sinó que impulsa cap endavant i, en contra del que es podria esperar, és el futur el que ens condueix al passat». Bé, en el nostre passat busquem entendre el nostre present i, en el nostre futur, com construir el nostre avui.

Quan en el nostre passat vam començar a construir el futur que estem vivint, ho vam fer oblidant que som éssers socials: no podem viure sols, no som els uns sense els altres; ajudar-nos els uns als altres està en el nostre ADN, d’això depèn la nostra supervivència. En el nostre ahir, vam oblidar aquest concepte bàsic, per a competir ferament fins a arribar a la indiferència: som indiferents als drames que viuen els refugiats, els que tenen l’esperança d’arribar en una pastera a les nostres costes, mentre en el seu viatge a la utopia els esclavitzen, abusen d’ells i moren en el camí. Som indiferents a la vida del nostre veí que està sense treball, que ho passa malament. En nosaltres, hem creat un desert que ens deshumanitza o, millor, en nosaltres hem deixat créixer la insensibilitat fins a l’extrem d’un egoisme que ens pot destruir.

Va haver-hi un temps, que les ments més preclares i idealistes dels éssers humans imaginaven utopies futures, llocs on la humanitat vivia en pau i harmonia amb la naturalesa. Ignoro el perquè vam començar a projectar la nostra visió del demà com una distòpia: en la literatura fantàstica es va començar a imaginar un món futur destruït per una guerra nuclear, un món sense naturalesa, on els pocs supervivents es mataven els uns als altres. Aquesta societat individualista que viu ignorant el significat del suport mutu i destruint el seu propi hàbitat excusant-se en una equivocada idea de progrés, aquesta societat és la nostra.

La ciència ens avisa d’un canvi climàtic que destruirà l’equilibri actual de la naturalesa. Fa molts anys que es va parlar de la destrucció de la capa d’ozó i fa anys que s’anuncia: l’avanç del desert, l’augment de la temperatura i el desglaç dels pols. Fa algunes dècades que la naturalesa ens avisa amb huracans, tsunamis, terratrèmols i no sé quants senyals més. I, en les nostres societats, continuem sords i cecs a aquests senyals d’auxili. Continuem vivint en la nostra bombolla d’abundància: malbaratant l’energia, consumint més del que necessitem, contaminant la capa freàtica, els rius, els mars i l’aire que respirem.

El mes de desembre passat el coronavirus va començar el seu periple mortal en una ciutat de la Xina, Wuhan. En la nostra supèrbia, no vam voler analitzar el que significa un virus. No vam voler o no vam poder veure que els virus no tenen pàtries, com no la tenen ni l’aire ni l’aigua, els virus van buscant cossos en els quals poder sobreviure. Els humans convivim amb milers de virus. Són aquí, els combatem amb vacunes, però, no els derrotem. L’únic virus que hem aconseguit erradicar és el de la verola. Quan els polítics i els científics parlen del coronavirus mai diuen que l’erradicaran, ens diuen que l’única manera que tenen de combatre’l és amb restriccions a la nostra llibertat de moviment, a la nostra manera de viure i de fer. Ells saben que no venceran a la Covid-19. L’única cosa que està en mans de la ciència, de moment, és trobar una vacuna o vàries, que ajudin a mitigar els efectes del coronavirus. Res més.

Com viurem?

No ho sé, ignoro com ens adaptarem a conviure amb aquest virus i amb uns altres que apareixeran en un futur. El que es pot intuir és que aprendrem a viure amb la Covid-19 com hem après fer-ho amb els altres virus, com el de la grip, per citar el que mostra uns símptomes semblants. Aprendrem, segur.

Quan ens van tancar el mes de març, m’emocionaven els gestos solidaris dels meus veïns: el que posava cançons a les vuit de la tarda perquè resistíssim, els que aplaudíem als nostres sanitaris i a tots aquells que vetllaven per la nostra salut. Amb les primeres fases del desconfinament, vam entendre que havíem d’agrair l’esforç de les persones que treballen: als supermercats, a les drogueries i a les petites botigues que es mantenien obertes perquè no ens faltés l’essencial per a continuar vivint.

Vaig pensar que el coronavirus estava traient el millor de nosaltres, que el confinament ens ensenyaria que hem de viure d’una altra manera, que la naturalesa ens estava avisant que es podia regenerar si posàvem de la nostra part. En els mesos d’estiu, vam tornar a la nostra rutina com si no haguéssim après res: l’aire de les nostres ciutats tornava a ser irrespirable per la contaminació, els detritus contaminaven rius i mars i tot tornava a l’anòmala normalitat.

Se’ns va dir que vindria la segona onada del coronavirus i que es prepararien totes les mesures hagudes i per haver per a una tornada a la nova normalitat. Qui havia de fer aquests deures, no els ha fet. La segona onada de la Covid-19 torna a saturar les urgències dels hospitals i els centres d’assistència primària. La pandèmia ha fet aflorar la falta d’inversió en sanitat, en educació i en un teixit industrial que proveeixi les necessitats del país.

Em torno a preguntar: com viurem?

No ho sé. Ignoro l’avenir, ara bé, sé que el que vingui tindrà la seva arrel en el nostre present. I, sé que en el nostre avui, l’economia està obrint un abisme entre pobres i rics; els pobres cada dia són més i els rics cada dia són menys. Aquesta elit minoritària, cada vegada més poderosa, viu en la seva bombolla, protegida dels vaivens de l’economia, per lleis ideades per a protegir els seus privilegis. Aquesta sembra, donarà els seus fruits en un futur immediat i ens acostarà als malsons imaginats pels escriptors distòpics. Ens acostem a un temps que va relatar Eurípides a «Les Troianes»: «Viurem en l’esclavitud», o, amb les meves pròpies paraules: vençuts per uns pocs, s’arriba a viure en l’esclavitud.

No hauria d’estranyar-nos que gran part de la nostra societat estigui desencantada amb aquesta democràcia que no els dona cap oportunitat. Aquest deixar de creure, produeix monstres com Trump, un depredador mentider i gairebé dement al qual han votat setanta milions d’estatunidencs. Ara bé, aquest tipus de polítics, no només arriben al poder afavorits pel cansament dels votants, també i, sobretot, les ideologies antidemocràtiques i extremes, conquisten el poder polític pels mercadejos de les elits econòmiques i funcionarials, les mentides i falsedats amb les quals construeixen un relat que atreu una societat desencantada i famolenca de certituds i disposada a culpar dels seus mals als més desfavorits de la societat, és allò, que els penúltims solen trepitjar als últims i els dels graons superiors saben com incentivar les culpes sobre emigrants, refugiats o pobres.

El fantasma totalitari recorre el món: franquistes, feixistes o nazis treuen les seves banderes i símbols, agredeixen en les seves manifestacions, neguen evidències científiques i parlen de pàtries excloents, fins a arrogar-se per a si, uns drets que ells neguen als que no pensen igual. Aquest ressorgir extremista, sense cap dubte, és responsabilitat dels qui s’han allunyat del sentir, del viure i de les necessitats de les persones.

Els importem a les nostres elits dirigents?

Si els nostres actes parlen de nosaltres, els actes de les elits demostren que no els importem absolutament res. Aquesta és una resposta que m’eximeix de la meva responsabilitat, que culpabilitza a uns altres. Formulo la pregunta d’una altra manera: Ens importa a nosaltres el que està passant? Ens importen els desnonaments? Ens importen els emigrants que naufraguen i moren en el seu intent d’arribar al suposat món de l’abundància? Ens importa el veí que està sense treball i ho passa malament?

Seré sincer: crec que no ens importen, més enllà del moment puntual. Ens dolen els nàufrags de les pasteres, els refugiats, el veí sense treball i fins i tot, ens importa la realitat que vivim, però no fem res. Ens dol, sí, però no ens importa. Si tot l’enumerat ens importés, segurament diríem: prou!

Som una societat malalta d’egoisme. Hem oblidat que la nostra espècie, la del sàpiens, va sobreviure per ser social, per ajudar-se els uns als altres, per ser solidària, per compartir el coneixement. Altres espècies d’homínids van desaparèixer per aquesta falta de solidaritat i cooperació.

Com viurem? No ho sĂ©, l’única cosa que aconsegueixo pensar Ă©s que quan recuperem la vida sense mascaretes i puguem acostar-nos els uns als altres sense por, nosaltres ja no serem els mateixos… Quan els Ă©ssers del futur mirin el nostre present, espero que siguin benvolents i diguin que vam ser nosaltres els qui vam començar a construir la utopia en la qual ells viuran.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li