Com viurem?

0
1321

Començaré a estructurar aquesta opinió citant, una vegada més, a Hannah Arendt: «El passat no porta enrere sinó que impulsa cap endavant i, en contra del que es podria esperar, és el futur el que ens condueix al passat». Bé, en el nostre passat busquem entendre el nostre present i, en el nostre futur, com construir el nostre avui.

Quan en el nostre passat vam començar a construir el futur que estem vivint, ho vam fer oblidant que som Ă©ssers socials: no podem viure sols, no som els uns sense els altres; ajudar-nos els uns als altres estĂ  en el nostre ADN, d’aixĂČ depĂšn la nostra supervivĂšncia. En el nostre ahir, vam oblidar aquest concepte bĂ sic, per a competir ferament fins a arribar a la indiferĂšncia: som indiferents als drames que viuen els refugiats, els que tenen l’esperança d’arribar en una pastera a les nostres costes, mentre en el seu viatge a la utopia els esclavitzen, abusen d’ells i moren en el camĂ­. Som indiferents a la vida del nostre veĂ­ que estĂ  sense treball, que ho passa malament. En nosaltres, hem creat un desert que ens deshumanitza o, millor, en nosaltres hem deixat crĂ©ixer la insensibilitat fins a l’extrem d’un egoisme que ens pot destruir.

Va haver-hi un temps, que les ments mĂ©s preclares i idealistes dels Ă©ssers humans imaginaven utopies futures, llocs on la humanitat vivia en pau i harmonia amb la naturalesa. Ignoro el perquĂš vam començar a projectar la nostra visiĂł del demĂ  com una distĂČpia: en la literatura fantĂ stica es va començar a imaginar un mĂłn futur destruĂŻt per una guerra nuclear, un mĂłn sense naturalesa, on els pocs supervivents es mataven els uns als altres. Aquesta societat individualista que viu ignorant el significat del suport mutu i destruint el seu propi hĂ bitat excusant-se en una equivocada idea de progrĂ©s, aquesta societat Ă©s la nostra.

La ciĂšncia ens avisa d’un canvi climĂ tic que destruirĂ  l’equilibri actual de la naturalesa. Fa molts anys que es va parlar de la destrucciĂł de la capa d’ozĂł i fa anys que s’anuncia: l’avanç del desert, l’augment de la temperatura i el desglaç dels pols. Fa algunes dĂšcades que la naturalesa ens avisa amb huracans, tsunamis, terratrĂšmols i no sĂ© quants senyals mĂ©s. I, en les nostres societats, continuem sords i cecs a aquests senyals d’auxili. Continuem vivint en la nostra bombolla d’abundĂ ncia: malbaratant l’energia, consumint mĂ©s del que necessitem, contaminant la capa freĂ tica, els rius, els mars i l’aire que respirem.

El mes de desembre passat el coronavirus va començar el seu periple mortal en una ciutat de la Xina, Wuhan. En la nostra supĂšrbia, no vam voler analitzar el que significa un virus. No vam voler o no vam poder veure que els virus no tenen pĂ tries, com no la tenen ni l’aire ni l’aigua, els virus van buscant cossos en els quals poder sobreviure. Els humans convivim amb milers de virus. SĂłn aquĂ­, els combatem amb vacunes, perĂČ, no els derrotem. L’Ășnic virus que hem aconseguit erradicar Ă©s el de la verola. Quan els polĂ­tics i els cientĂ­fics parlen del coronavirus mai diuen que l’erradicaran, ens diuen que l’Ășnica manera que tenen de combatre’l Ă©s amb restriccions a la nostra llibertat de moviment, a la nostra manera de viure i de fer. Ells saben que no venceran a la Covid-19. L’Ășnica cosa que estĂ  en mans de la ciĂšncia, de moment, Ă©s trobar una vacuna o vĂ ries, que ajudin a mitigar els efectes del coronavirus. Res mĂ©s.

Com viurem?

No ho sé, ignoro com ens adaptarem a conviure amb aquest virus i amb uns altres que apareixeran en un futur. El que es pot intuir és que aprendrem a viure amb la Covid-19 com hem aprÚs fer-ho amb els altres virus, com el de la grip, per citar el que mostra uns símptomes semblants. Aprendrem, segur.

Quan ens van tancar el mes de març, m’emocionaven els gestos solidaris dels meus veĂŻns: el que posava cançons a les vuit de la tarda perquĂš resistĂ­ssim, els que aplaudĂ­em als nostres sanitaris i a tots aquells que vetllaven per la nostra salut. Amb les primeres fases del desconfinament, vam entendre que havĂ­em d’agrair l’esforç de les persones que treballen: als supermercats, a les drogueries i a les petites botigues que es mantenien obertes perquĂš no ens faltĂ©s l’essencial per a continuar vivint.

Vaig pensar que el coronavirus estava traient el millor de nosaltres, que el confinament ens ensenyaria que hem de viure d’una altra manera, que la naturalesa ens estava avisant que es podia regenerar si posĂ vem de la nostra part. En els mesos d’estiu, vam tornar a la nostra rutina com si no haguĂ©ssim aprĂšs res: l’aire de les nostres ciutats tornava a ser irrespirable per la contaminaciĂł, els detritus contaminaven rius i mars i tot tornava a l’anĂČmala normalitat.

Se’ns va dir que vindria la segona onada del coronavirus i que es prepararien totes les mesures hagudes i per haver per a una tornada a la nova normalitat. Qui havia de fer aquests deures, no els ha fet. La segona onada de la Covid-19 torna a saturar les urgùncies dels hospitals i els centres d’assistùncia primària. La pandùmia ha fet aflorar la falta d’inversió en sanitat, en educació i en un teixit industrial que proveeixi les necessitats del país.

Em torno a preguntar: com viurem?

No ho sĂ©. Ignoro l’avenir, ara bĂ©, sĂ© que el que vingui tindrĂ  la seva arrel en el nostre present. I, sĂ© que en el nostre avui, l’economia estĂ  obrint un abisme entre pobres i rics; els pobres cada dia sĂłn mĂ©s i els rics cada dia sĂłn menys. Aquesta elit minoritĂ ria, cada vegada mĂ©s poderosa, viu en la seva bombolla, protegida dels vaivens de l’economia, per lleis ideades per a protegir els seus privilegis. Aquesta sembra, donarĂ  els seus fruits en un futur immediat i ens acostarĂ  als malsons imaginats pels escriptors distĂČpics. Ens acostem a un temps que va relatar EurĂ­pides a «Les Troianes»: «Viurem en l’esclavitud», o, amb les meves prĂČpies paraules: vençuts per uns pocs, s’arriba a viure en l’esclavitud.

No hauria d’estranyar-nos que gran part de la nostra societat estigui desencantada amb aquesta democrĂ cia que no els dona cap oportunitat. Aquest deixar de creure, produeix monstres com Trump, un depredador mentider i gairebĂ© dement al qual han votat setanta milions d’estatunidencs. Ara bĂ©, aquest tipus de polĂ­tics, no nomĂ©s arriben al poder afavorits pel cansament dels votants, tambĂ© i, sobretot, les ideologies antidemocrĂ tiques i extremes, conquisten el poder polĂ­tic pels mercadejos de les elits econĂČmiques i funcionarials, les mentides i falsedats amb les quals construeixen un relat que atreu una societat desencantada i famolenca de certituds i disposada a culpar dels seus mals als mĂ©s desfavorits de la societat, Ă©s allĂČ, que els penĂșltims solen trepitjar als Ășltims i els dels graons superiors saben com incentivar les culpes sobre emigrants, refugiats o pobres.

El fantasma totalitari recorre el mĂłn: franquistes, feixistes o nazis treuen les seves banderes i sĂ­mbols, agredeixen en les seves manifestacions, neguen evidĂšncies cientĂ­fiques i parlen de pĂ tries excloents, fins a arrogar-se per a si, uns drets que ells neguen als que no pensen igual. Aquest ressorgir extremista, sense cap dubte, Ă©s responsabilitat dels qui s’han allunyat del sentir, del viure i de les necessitats de les persones.

Els importem a les nostres elits dirigents?

Si els nostres actes parlen de nosaltres, els actes de les elits demostren que no els importem absolutament res. Aquesta Ă©s una resposta que m’eximeix de la meva responsabilitat, que culpabilitza a uns altres. Formulo la pregunta d’una altra manera: Ens importa a nosaltres el que estĂ  passant? Ens importen els desnonaments? Ens importen els emigrants que naufraguen i moren en el seu intent d’arribar al suposat mĂłn de l’abundĂ ncia? Ens importa el veĂ­ que estĂ  sense treball i ho passa malament?

SerĂ© sincer: crec que no ens importen, mĂ©s enllĂ  del moment puntual. Ens dolen els nĂ ufrags de les pasteres, els refugiats, el veĂ­ sense treball i fins i tot, ens importa la realitat que vivim, perĂČ no fem res. Ens dol, sĂ­, perĂČ no ens importa. Si tot l’enumerat ens importĂ©s, segurament dirĂ­em: prou!

Som una societat malalta d’egoisme. Hem oblidat que la nostra espùcie, la del sàpiens, va sobreviure per ser social, per ajudar-se els uns als altres, per ser solidària, per compartir el coneixement. Altres espùcies d’homínids van desaparùixer per aquesta falta de solidaritat i cooperació.

Com viurem? No ho sĂ©, l’Ășnica cosa que aconsegueixo pensar Ă©s que quan recuperem la vida sense mascaretes i puguem acostar-nos els uns als altres sense por, nosaltres ja no serem els mateixos… Quan els Ă©ssers del futur mirin el nostre present, espero que siguin benvolents i diguin que vam ser nosaltres els qui vam començar a construir la utopia en la qual ells viuran.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li