‘Ciutats de somnis… o de malsons’

0
543

El recent guardonat amb el premi Nobel Mario Vargas Llosa va aparèixer en un documental emès a La 2 no fa ni tres setmanes en el qual s’analitzava la figura de l’escriptor xilè Roberto Bolaño, més enllà de la crítica literària i tòpics diversos habituals en aquesta mena de ‘reportatges massatge’. Va sobtar l’anàlisi que en un moment determinat fa en parlar de la Costa Brava i en concret de Blanes, ciutat on residia l’autor de 2.666. Sobta perquè essent Vargas Llosa un conegut home de món, no deixa d’estranyar-se que en aquest racó de la Mediterrània hi hagi tot un seguit de pobles de costa que tinguin barris sencers, atapeïts d’edificis tancats i barrats durant la major part de l’any. El premi Nobel parla de l’efecte misteriós i fantasmagòric que aquestes barriades dessolades i solitàries tenen en qui les observa: “a l’hivern alguns pobles de la Costa Brava semblen pobles fantasma, sobretot alguns barris, els dedicats al turisme; entren en una letargia que els fa assemblar-se a aquelles ciutats dels somnis… o dels malsons”.
El cert, però, és que a l’Alt Empordà, tenim un bon reguitzell de municipis que estan marcats per aquesta forma de creixement urbanístic; l’Escala, Roses, Cadaqués o Llançà en són bons exemples. En tots ells hi ha barris sencers en els quals durant mesos, moltes vegades fins a deu dels dotze del calendari, no hi viu ningú. Carrers buits de cotxes i de gent, persianes abaixades i portes tancades a tots els edificis, jardineres amb plantes desfermades perquè ningú les cuida, faroles que si deixen de funcionar ningú les trobarà a faltar i contenidors de la brossa que només es mouen quan la tramuntana els empeny carrer avall.

Llançà n’és una bona mostra; a l’hivern hi viuen gairebé 5.000 persones, però a l’estiu hi ha capacitat per a unes 40.000. Això vol dir que només una vuitena part de tot el construït té una utilització continuada durant tot l’any. Barris com Grifeu, Carboneres o Faner semblen decorats d’una pel·lícula de ciència-ficció d’aquelles on ha desaparegut la humanitat de la faç de la Terra. Passejant entre els seus carrers costeruts de tant en tant es pot veure una llum en un edifici i si hi parem atenció podrem veure un cotxe aparcat a baix. Si mirem cap a la llum descobrirem els habitants de la casa fent vida davant el televisor o preparant la taula per sopar. La sensació d’estranyesa i solitud que transmet la presència d’aquell veí solitari envoltat de formigó inhabitat és molt més gran que la que es podria tenir vivint en un lloc aïllat envoltat de natura; la seva presència entre tantes cases buides (quin sentit té una casa en la qual no hi viu ningú) reforça el contrast de sobre manera.
Crida l’atenció que aquests barris solitaris estiguin, paradoxalment, traçats amb més gràcia que als que hi viu la gent tot l’any. Allà sempre hi ha espai entre les cases, zones verdes a dojo, piscines comunitàries, aparcament a cada edifici, estan a tocar de les platges ‘bones’ i existeix una sensació de residencialitat que les atapeïdes barriades per als ‘veïns de cada dia’ semblen tenir vetada. És com si tots els esforços urbanístics per crear un clima agradable i de confort es posessin només a disposició dels visitants de cap de setmana menystenint els veritables protagonistes de la ciutat. I el fet que no hi hagi serveis només es deu, lògicament, a la falta d’éssers humans (o clients). D’aquesta manera s’enceta el cercle viciós que fa que el barri estigui condemnat sempre a un aspecte desangelat.

A Vargas Llosa li cridava l’atenció, segurament (a part de perquè el tema dóna molt literàriament, només cal imaginar totes les novel·les de temàtica negra i policial que es podrien crear al voltant d’Empuriabrava i alguns dels seus veïns, cosa que si és així, és a causa de la sensació d’aïllament –i alhora seguretat– que pot generar el barri per a determinats individus), perquè el concepte de segona residència és típic del sud de la Mediterrània i especialment de la península Ibèrica. Als països anglosaxons o centreeuropeus està molt poc estès. Si qualsevol de nosaltres ha visitat indrets amb un cert potencial turístic al nord dels Pirineus haurà vist molts hotels i pensions però poques cases d’estiueig i menys encara barriades senceres d’aquest tipus. Sembla que la inversió d’una segona residència, als europeus, no els atrau tant com gastar-se aquests diners en altres formes d’oci o de viatjar (els diners d’aquesta segona hipoteca poden destinar-se a fer un important viatge cada estiu tota la família). Cal recordar que el concepte de propietat està molt més arrelat al sud d’Europa que al nord; a països com Alemanya predominen els llogaters abans que els propietaris.
 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li