Certa mors, et hora incerta

0
805

El divendres de la setmana passada va morir Alfredo PĂ©rez Rubalcaba. Li vaig sentir pronunciar un discurs el 8 de febrer deL 2011 a l’auditori de la seu central del Consell Superior de Recerques CientĂ­fiques (CSIC). Aquell dia s’inaugurava l’Any Internacional de la QuĂ­mica. Va parlar amb passiĂł de la seva professiĂł de quĂ­mic, va anunciar que quan acabĂ©s la seva dedicaciĂł a la polĂ­tica (aquell dia era vicepresident del Govern i ministre de l’Interior) tornaria a fer classes a la universitat. A mĂ©s del seu encĂšs elogi de la quĂ­mica, va citar que la vivia. I ho feia, perquĂš compartia la seva vida des dels seus anys estudiantils amb una doctora en CiĂšncies QuĂ­miques, Pilar Goya Laza.

Permeti’m, el lector, parlar d’ella. Ho farĂ© per diversos motius, el primer i fonamental Ă©s per l’estima que tinc per una persona a la qual vam convidar a fer una conferĂšncia sobre quĂ­mica mĂšdica a Figueres, dins del cicle de conferĂšncies cientĂ­fiques que organitzava el Museu de la TĂšcnica de l’EmpordĂ .

Era un dimecres quan la Pilar Goya va venir a Figueres. Aquella nit vam sopar amb ella la famĂ­lia Padrosa i un servidor. A mi, em va sorprendre la seva senzillesa, la seva amabilitat i la seva humanitat. Aquella tarda, la Pilar venia escortada per dos guĂ rdies civils, discrets, gairebĂ© invisibles perĂČ sempre pendents de la persona a la qual havien de protegir.

L’endemĂ  al matĂ­ ens en vam anar a un jardĂ­ botĂ nic de Blanes. La Pilar va venir en el meu cotxe, aixĂ­ vam poder parlar tranquil·lament. L’Ășnic problema amb el seu escorta va ser que van posar el seu automĂČbil molt a prop del meu i jo no el podia obrir. Llavors la Pilar els va dir que desactivessin el mecanisme electrĂČnic que usaven per detectar explosius. Ho van fer i vaig poder obrir el cotxe i iniciar el camĂ­ cap a Blanes. Durant la visita al botĂ nic, la Pilar li va preguntar al nostre guia les peculiaritats del jardĂ­, les espĂšcies que contenia, la manera d’ordenar les plantes, i, a mi, em va ensenyar quines d’aquelles s’utilitzen per elaborar medicaments.

De retorn a Torre Mirona, li vaig parlar d’un incident que havia tingut amb un control dels Mossos d’Esquadra. Ella reia i em deia que no era per tant. Per sort, per mi, en la sortida de l’autopista, hi havia un control: els mossos tenien les cares tapades amb passamuntanyes, havien tirat una espĂšcie de cadena amb punxes en el sĂČl i empunyaven una espĂšcie d’escopetes. Eren les dotze del matĂ­! Ens vam mirar, i la seva cara era d’estranyesa. Van parar el cotxe de l’escorta. Nosaltres ens vam detenir darrere. Un dels policies d’escorta els explicava als agents del control que anĂ vem amb ells. Ignoro si els van comentar que la dona que anava en l’altre cotxe era l’esposa del vicepresident del Govern.

En aquells anys viatjava bastant a Madrid. Sempre que hi anava, m’apropava a visitar a dues persones de l’Institut de QuĂ­mica MĂšdica, el meu benvolgut i admirat JosĂ© Elguero (tambĂ© va pronunciar una conferĂšncia a Figueres) i la Pilar Goya. Sempre tenien i han tingut una estona per conversar, per parlar de ciĂšncia, de Figueres i dels nostres quefers. En una d’aquestes trobades, la Pilar em va regalar un llibre que havia escrit conjuntament amb MarĂ­a Isabel MartĂ­n Fontelles. Aquest llibre tĂ© un tĂ­tol senzill i directe: El dolor.

El dimecres de la passada setmana, quan vaig saber que Alfredo PĂ©rez Rubalcaba havia tingut un ictus, vaig buscar el llibre que em va regalar la Pilar. El vaig obrir i vaig llegir la seva dedicatĂČria: «Per a en Juan JesĂșs. PerquĂš mai necessiti assumir-lo». Seguidament li vaig escriure.

Del dolor que produeix una mort imprevista i sobtada, en sĂ© per la mort que va sofrir el meu pare per un ictus. De dolor i de sofriment, la Pilar Goya sap molt, per viure-ho i per saber el difĂ­cil que resulta explicar un sentiment a algĂș que no hagi sentit el mateix alguna vegada.

Quan divendres passat es va confirmar la defunciĂł del company, des dels primers anys d’estudiants a la Universitat Complutense, de la Pilar, em vaig dedicar a buscar la seva imatge: sempre discreta, serena, encara que el seu rostre no enganyava, el dolor, una vegada mĂ©s, estava allĂ­, present, fent-li companyia, un dolor Ă­ntim, serenament viscut, enfront d’una multitud que volia agrair al professor de quĂ­mica la seva tolerĂ ncia, la seva intel·ligĂšncia per bastir ponts, desfer malifetes i fer de la polĂ­tica l’art del possible.

Escric aquesta tribuna amb molts dubtes, amb molta prudÚncia de no divulgar cap de les nostres converses, ni tan sols les més trivials.

Una mort sobtada sempre em fa pensar en la sentĂšncia llatina amb la qual he titulat aquesta tribuna: «Certa mors, et hora incerta». Penso en la certesa de la mort i en com n’és, d’incerta, la seva hora i, penso en aquests cops del destĂ­ que ens recorden la nostra fragilitat, cops que ens haurien d’ajudar a viure amb plenitud, encara que en un primer moment ens dolguin tant que necessitem un temps de tristesa per superar-los, fins i tot, podem necessitar deprimir-nos i sentir la por i el desemparament, perĂČ aquests cops sĂłn part de la vida.

Veure-li el rostre a la mort, una vegada superat el duel, ens ha d’ajudar a viure amb plenitud les nostres vides, sense preocupar-nos per les banalitats amb les quals de vegades, tal vegada massa, ens dediquem a construir una existĂšncia allunyada de tot allĂČ que necessitem com a Ă©ssers humans.

No pensi el lector que un no Ă©s vĂ­ctima de la seva prĂČpia banalitat, de caure en el superficial i de perdonar-me mil i una vegades per les meves prĂČpies contradiccions, perĂČ, insisteixo, quan penses en la prĂČpia fragilitat del viure, en el meu cas, busco entre els meus llibres les paraules que em recordin com haig de construir-me a mi mateix cada dia. En aquestes hores, he buscat en la filosofia refugi i he trobat els pensaments i les paraules que m’han d’ajudar en Michel de Montaigne: «Penso que la filosofia es desembolica millor quan combat la nostra presumpciĂł i la nostra vanitat; quan reconeix de bona fe la seva indecisiĂł, la seva feblesa i la seva ignorĂ ncia». He prosseguit la cerca amb un pensament d’Epicur: «L’home Ă©s infeliç ja pel temor, ja pel desig il·limitat i va. Qui a aixĂČ posi brida pot procurar-se la feliç saviesa». M’he quedat mĂ©s tranquil.

Mentre escric aquesta tribuna sento una certa angoixa que em convida a rellegir el que escric, a pensar cadascuna de les paraules per no caure en un discurs buit, per no escriure gens que no reflecteixi un estat d’ànim marcat pel pensament sobre la fragilitat de la vida.

Sabem on naixem, com creixem i amb quins valors cĂ­vics i espirituals ho fem. Anem creixent abrigallats per la dedicaciĂł dels nostres pares i majors, pels nostres educadors _quan de debĂČ senten el deure d’ensenyar_, perĂČ un dia, gairebĂ© sense percebre-ho, som nosaltres els qui passem de ser fills a ser pares. Llavors, sentim la responsabilitat d’estimar, educar i ajudar a crĂ©ixer aquestes vides que depenen de nosaltres i que un dia, com nosaltres vam fer, emprendran el seu propi camĂ­. I, aixĂ­ passa el temps, el nostre i el dels Ă©ssers que estimem i, un dia, no sabem ni la seva hora ni lloc, potser de manera sobtada, la nostra vida s’ha complert i ja estĂ , no hi ha mĂ©s, ens perdem en el no-res, en el no ser. Durant un temps serem record en els nostres mĂ©s reunits, desprĂ©s oblit.

Els grans homes i dones de la histĂČria tambĂ© cauen en l’oblit. El temps sempre segueix la fletxa en direcciĂł a un futur que estĂ  construĂŻt amb el fer d’un abans del que no sabem com Ă©s el seu desprĂ©s. Solament els immortals queden en les seves frases i en el que van fer i no obstant aixĂČ, sabem que a ells, en el seu res, els hem deixat d’importar.

Penso que hem de conrear i sentir l’alegria de viure i de fer-ho sentint-nos vius en el nostre dia a dia, acumulant albes, sentint la mĂșsica del vent i el rumor de les ones. Sentir l’alegria del petĂł de tots els matins, sentir l’heroica capacitat d’estimar, als nostres fills i veure’ls crĂ©ixer, sentint-nos participis de les seves alegries i de les seves tristeses i, de pretendre, sense aconseguir-ho del tot, que de vegades no els dolgui la vida.

Aquests dies he recordat les meves converses amb la Pilar Goya, la qual cosa vaig aprendre parlant amb ella. Aquests dies, he llegit i mirat els informatius buscant-la entre la gentada de polĂ­tics i d’un poble sentimental que vol ser el nen en el bateig, la nĂșvia en les noces i el mort en l’enterrament. M’ha costat veure-la. Sempre que s’ha mostrat la seva imatge, era en aquest segon pla discret amb el qual ha conviscut amb el seu espĂČs. I crec saber que aquest saber estar estĂ  escrit en el seu codi genĂštic. De la Pilar Goya es pot dir allĂČ que darrere de tot gran home hi ha una gran dona, aixĂ­ ho penso.

T’haig de confessar, benvolgut lector, que feia molt temps que no em costava tant escriure una tribuna. Assec dolor, un dolor aliĂš, atĂšs que jo no soc una persona propera a la Pilar ni a l’Alfredo, Ă©s un dolor solidari cap a una dona que seguirĂ  dedicant el seu temps a la recerca cientĂ­fica i a desviure’s per la seva famĂ­lia i amics i, a aquest desviure’s i lliurar-se, un s’hi sent proper.

Un dia, quan torni per Madrid, li portarĂ© a la Pilar les pĂ gines d’aquesta tribuna. La hi lliurarĂ© quan acabi la nostra conversa. I li demanarĂ© perdĂł per aquesta indiscreciĂł.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li