Certa mors, et hora incerta

0
633

El divendres de la setmana passada va morir Alfredo Pérez Rubalcaba. Li vaig sentir pronunciar un discurs el 8 de febrer deL 2011 a l’auditori de la seu central del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC). Aquell dia s’inaugurava l’Any Internacional de la Química. Va parlar amb passió de la seva professió de químic, va anunciar que quan acabés la seva dedicació a la política (aquell dia era vicepresident del Govern i ministre de l’Interior) tornaria a fer classes a la universitat. A més del seu encès elogi de la química, va citar que la vivia. I ho feia, perquè compartia la seva vida des dels seus anys estudiantils amb una doctora en Ciències Químiques, Pilar Goya Laza.

Permeti’m, el lector, parlar d’ella. Ho faré per diversos motius, el primer i fonamental és per l’estima que tinc per una persona a la qual vam convidar a fer una conferència sobre química mèdica a Figueres, dins del cicle de conferències científiques que organitzava el Museu de la Tècnica de l’Empordà.

Era un dimecres quan la Pilar Goya va venir a Figueres. Aquella nit vam sopar amb ella la família Padrosa i un servidor. A mi, em va sorprendre la seva senzillesa, la seva amabilitat i la seva humanitat. Aquella tarda, la Pilar venia escortada per dos guàrdies civils, discrets, gairebé invisibles però sempre pendents de la persona a la qual havien de protegir.

L’endemà al matí ens en vam anar a un jardí botànic de Blanes. La Pilar va venir en el meu cotxe, així vam poder parlar tranquil·lament. L’únic problema amb el seu escorta va ser que van posar el seu automòbil molt a prop del meu i jo no el podia obrir. Llavors la Pilar els va dir que desactivessin el mecanisme electrònic que usaven per detectar explosius. Ho van fer i vaig poder obrir el cotxe i iniciar el camí cap a Blanes. Durant la visita al botànic, la Pilar li va preguntar al nostre guia les peculiaritats del jardí, les espècies que contenia, la manera d’ordenar les plantes, i, a mi, em va ensenyar quines d’aquelles s’utilitzen per elaborar medicaments.

De retorn a Torre Mirona, li vaig parlar d’un incident que havia tingut amb un control dels Mossos d’Esquadra. Ella reia i em deia que no era per tant. Per sort, per mi, en la sortida de l’autopista, hi havia un control: els mossos tenien les cares tapades amb passamuntanyes, havien tirat una espècie de cadena amb punxes en el sòl i empunyaven una espècie d’escopetes. Eren les dotze del matí! Ens vam mirar, i la seva cara era d’estranyesa. Van parar el cotxe de l’escorta. Nosaltres ens vam detenir darrere. Un dels policies d’escorta els explicava als agents del control que anàvem amb ells. Ignoro si els van comentar que la dona que anava en l’altre cotxe era l’esposa del vicepresident del Govern.

En aquells anys viatjava bastant a Madrid. Sempre que hi anava, m’apropava a visitar a dues persones de l’Institut de Química Mèdica, el meu benvolgut i admirat José Elguero (també va pronunciar una conferència a Figueres) i la Pilar Goya. Sempre tenien i han tingut una estona per conversar, per parlar de ciència, de Figueres i dels nostres quefers. En una d’aquestes trobades, la Pilar em va regalar un llibre que havia escrit conjuntament amb María Isabel Martín Fontelles. Aquest llibre té un títol senzill i directe: El dolor.

El dimecres de la passada setmana, quan vaig saber que Alfredo Pérez Rubalcaba havia tingut un ictus, vaig buscar el llibre que em va regalar la Pilar. El vaig obrir i vaig llegir la seva dedicatòria: «Per a en Juan Jesús. Perquè mai necessiti assumir-lo». Seguidament li vaig escriure.

Del dolor que produeix una mort imprevista i sobtada, en sé per la mort que va sofrir el meu pare per un ictus. De dolor i de sofriment, la Pilar Goya sap molt, per viure-ho i per saber el difícil que resulta explicar un sentiment a algú que no hagi sentit el mateix alguna vegada.

Quan divendres passat es va confirmar la defunció del company, des dels primers anys d’estudiants a la Universitat Complutense, de la Pilar, em vaig dedicar a buscar la seva imatge: sempre discreta, serena, encara que el seu rostre no enganyava, el dolor, una vegada més, estava allí, present, fent-li companyia, un dolor íntim, serenament viscut, enfront d’una multitud que volia agrair al professor de química la seva tolerància, la seva intel·ligència per bastir ponts, desfer malifetes i fer de la política l’art del possible.

Escric aquesta tribuna amb molts dubtes, amb molta prudència de no divulgar cap de les nostres converses, ni tan sols les més trivials.

Una mort sobtada sempre em fa pensar en la sentència llatina amb la qual he titulat aquesta tribuna: «Certa mors, et hora incerta». Penso en la certesa de la mort i en com n’és, d’incerta, la seva hora i, penso en aquests cops del destí que ens recorden la nostra fragilitat, cops que ens haurien d’ajudar a viure amb plenitud, encara que en un primer moment ens dolguin tant que necessitem un temps de tristesa per superar-los, fins i tot, podem necessitar deprimir-nos i sentir la por i el desemparament, però aquests cops són part de la vida.

Veure-li el rostre a la mort, una vegada superat el duel, ens ha d’ajudar a viure amb plenitud les nostres vides, sense preocupar-nos per les banalitats amb les quals de vegades, tal vegada massa, ens dediquem a construir una existència allunyada de tot allò que necessitem com a éssers humans.

No pensi el lector que un no és víctima de la seva pròpia banalitat, de caure en el superficial i de perdonar-me mil i una vegades per les meves pròpies contradiccions, però, insisteixo, quan penses en la pròpia fragilitat del viure, en el meu cas, busco entre els meus llibres les paraules que em recordin com haig de construir-me a mi mateix cada dia. En aquestes hores, he buscat en la filosofia refugi i he trobat els pensaments i les paraules que m’han d’ajudar en Michel de Montaigne: «Penso que la filosofia es desembolica millor quan combat la nostra presumpció i la nostra vanitat; quan reconeix de bona fe la seva indecisió, la seva feblesa i la seva ignorància». He prosseguit la cerca amb un pensament d’Epicur: «L’home és infeliç ja pel temor, ja pel desig il·limitat i va. Qui a això posi brida pot procurar-se la feliç saviesa». M’he quedat més tranquil.

Mentre escric aquesta tribuna sento una certa angoixa que em convida a rellegir el que escric, a pensar cadascuna de les paraules per no caure en un discurs buit, per no escriure gens que no reflecteixi un estat d’ànim marcat pel pensament sobre la fragilitat de la vida.

Sabem on naixem, com creixem i amb quins valors cívics i espirituals ho fem. Anem creixent abrigallats per la dedicació dels nostres pares i majors, pels nostres educadors _quan de debò senten el deure d’ensenyar_, però un dia, gairebé sense percebre-ho, som nosaltres els qui passem de ser fills a ser pares. Llavors, sentim la responsabilitat d’estimar, educar i ajudar a créixer aquestes vides que depenen de nosaltres i que un dia, com nosaltres vam fer, emprendran el seu propi camí. I, així passa el temps, el nostre i el dels éssers que estimem i, un dia, no sabem ni la seva hora ni lloc, potser de manera sobtada, la nostra vida s’ha complert i ja està, no hi ha més, ens perdem en el no-res, en el no ser. Durant un temps serem record en els nostres més reunits, després oblit.

Els grans homes i dones de la història també cauen en l’oblit. El temps sempre segueix la fletxa en direcció a un futur que està construït amb el fer d’un abans del que no sabem com és el seu després. Solament els immortals queden en les seves frases i en el que van fer i no obstant això, sabem que a ells, en el seu res, els hem deixat d’importar.

Penso que hem de conrear i sentir l’alegria de viure i de fer-ho sentint-nos vius en el nostre dia a dia, acumulant albes, sentint la música del vent i el rumor de les ones. Sentir l’alegria del petó de tots els matins, sentir l’heroica capacitat d’estimar, als nostres fills i veure’ls créixer, sentint-nos participis de les seves alegries i de les seves tristeses i, de pretendre, sense aconseguir-ho del tot, que de vegades no els dolgui la vida.

Aquests dies he recordat les meves converses amb la Pilar Goya, la qual cosa vaig aprendre parlant amb ella. Aquests dies, he llegit i mirat els informatius buscant-la entre la gentada de polítics i d’un poble sentimental que vol ser el nen en el bateig, la núvia en les noces i el mort en l’enterrament. M’ha costat veure-la. Sempre que s’ha mostrat la seva imatge, era en aquest segon pla discret amb el qual ha conviscut amb el seu espòs. I crec saber que aquest saber estar està escrit en el seu codi genètic. De la Pilar Goya es pot dir allò que darrere de tot gran home hi ha una gran dona, així ho penso.

T’haig de confessar, benvolgut lector, que feia molt temps que no em costava tant escriure una tribuna. Assec dolor, un dolor aliè, atès que jo no soc una persona propera a la Pilar ni a l’Alfredo, és un dolor solidari cap a una dona que seguirà dedicant el seu temps a la recerca científica i a desviure’s per la seva família i amics i, a aquest desviure’s i lliurar-se, un s’hi sent proper.

Un dia, quan torni per Madrid, li portaré a la Pilar les pàgines d’aquesta tribuna. La hi lliuraré quan acabi la nostra conversa. I li demanaré perdó per aquesta indiscreció.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li