Celia Vela: ‘El sector de la moda s’ha hagut de reinventar perquè tot ha passat al món virtual’

0
624

La dissenyadora i empresària figuerenca fa un repàs a la seva trajectòria i desgrana cap on mira el sector de la moda. En destaca l’aturada de desfilades de moda, l’impediment de viatjar i especialment la reinvenció d’aquest sector, a partir de la pandèmia mundial cau-sada per a la Covid-19. Vela explica també la seva relació amb el mercat japonès i les mesures estrictes que li demanaven, als inicis


Com s’està vivint la crisi al seu sector, el de la moda? Se n’ha parlat poc.
Potser perquè és un dels sectors que menys ens queixem i no hem sortit al carrer a reivindicar-nos. També perquè hi ha sectors molt més tocats que el nostre i ara, com que tots, d’una manera o altra, hem rebut en major o menor mesura… el sector de la moda s’ha hagut de reinventar. No es poden fer desfilades ni presentacions, no podem viatjar per ensenyar les col·leccions, les fires s’han deixat de fer, que és la manera de vendre les col·leccions. El sector de la moda s’ha hagut de reinventar perquè tot ha passat al món virtual.

Clar, no hi ha ni passarel·les, ni fires…
Res, ni cap fira comercial. La passarel·la és la part més estètica de la moda i serveix per ensenyar la col·lecció però on treballes la via comercial és a les fires, amb els expositors i els clients que venen a la fira.

Deia que la moda s’ha hagut de «reinventar». Com?
Doncs sobretot amb un contacte molt directe amb els clients, i encara més amb els internacionals, ja que no ens hem pogut veure… Clar, és que ja fa gairebé un any, eh? Jo per exemple no he pogut anar al Japó. La sort és que el client d’allà coneix molt la firma i la col·lecció, i s’ha adaptat a fer-ho tot telemàticament per mitjà de vídeos, imatges i formats diferents. S’ha fet alguna presentació però molt específica per a cada client, almenys en el meu cas. Hi ha firmes importants com ara Dior o d’altres que han optat per presentacions brutals, sobretot pel que fa a la imatge. Nosaltres, en canvi, ens hem enfocat a treballar client per client i a fer-los presentacions personalitzades, parlant-hi molt, i això és el que hem fet també a peu de botiga. Vam fer un ERTO com tothom, vam tancar a mitjan març, vam obrir al juny, tothom va sortir de l’ERTO alhora i hem treballat al cent per cent des del dia que vam tornar a obrir. I aquí el que hem fet ha estat sobretot això: donar servei molt personalitzat a totes les clientes. Si abans ja donàvem molt i bon servei, ara ja és superior, perquè ho portem a casa. Si s’ha de fer algun arranjament el fem també a casa, li prenem les mides també a casa… La paraula seria aquesta: «servei personalitzat» i escoltant molt la clienta.

La moda és cultura. Com d’important hauria de ser la moda per la societat?
Al marge de la Covid-19, sempre he dit que la moda, en l’àmbit social, és més cultural que artística. La gent sovint mira els dissenys i diu «oh, és art»; jo no ho considero art, és una professió i està més a prop de la cultura del que ens pensem. En l’àmbit sociològic tot acaba afectant… mira les mascaretes! Molts de nosaltres hem hagut de fer-ne, tant en el moment en què se’n necessitaven, com ara, que és més aviat per estètica. I si hi ha algú que vol anar conjuntat amb la mascareta, doncs es fan mascaretes. Penso que realment és cultural, és veritat que anys enrere –i em refereixo a fa més d’una dècada– quan la tecnologia no estava tan present a les nostres vides, molta gent considerava que si havia de fer una despesa important anual era en roba, és a dir, en la imatge que donava. Ara això ho aconsegueixen amb un iPhone. No s’entén que cada membre de la casa tingui el súper telèfon, la tauleta, l’ordinador d’última tecnologia, les mil plataformes per veure contingut… Penso que això s’ha menjat una mica el terreny de la moda, en el sentit que potser no es dona importància a segons quines peces de roba, però, en canvi, li’n donen a un telèfon.

És un error que cometem, oi?
Penso que sí [entre riures]. La roba no té caducitat, és atemporal i les peces te les pots posar d’aquí a 10 a 15 anys, això sí que és ser sostenible. Quan es parla de moda sostenible la gent només se’n recorda del cotó ecològic i hi ha molt més que això, jo no ho entenc. Sostenible és no fer un texà a l’Índia i haver-lo de portar aquí. El quilòmetre zero és sostenible i nosaltres ho fem des de sempre. Quan no es parlava de la sostenibilitat nosaltres ja ho érem. Quan es va començar a parlar del quilòmetre zero en el menjar, jo era un discurs que tenia de sempre. El quilòmetre zero no és només un enciam, és tot… un ebenista, un fuster, etc.

Com s’ha d’entendre la moda de Celia Vela?
El que defensem és la qualitat, la relació de qualitat-preu. Qualsevol peça ha de tenir el preu de la qualitat que ofereixes. No perquè es digui Celia Vela o Louis Vuitton ha de valdre més. Les coses han de tenir un preu per la qualitat de la peça, no l’ha de marcar les ganes que té algú de tenir allò. La qualitat és molt important i també treballar amb gent propera com ara fabricants catalans, fent tot el producte aquí… i intentar fer bé les coses, amb roba bonica i femenina.

És de valorar que tingui la marca aquí quan podria estar a Barcelona i potser tenir més sortida…
No et pensis, eh? Tinc molts companys que estan a Barcelona i al·lucinen del que facturo jo aquí [entre riures]. Val a dir que he tingut la sort que de seguida vam entendre que ens anava bé estant aquí, a Granollers o a Madrid i que podíem fer la feina igual. Aquí he tingut una qualitat de vida que segurament a Barcelona no hauria tingut. A banda de tenir a prop la família, que això també és molt important, els meus fills també han tingut una qualitat de vida fantàstica i jo ho he pogut fer tot igual. He pogut anar a fires a tot arreu: Madrid, Londres, París, Tòquio… Fa vint anys que venc a Tòquio des de Figueres.

La relació Celia Vela – Tòquio és molt forta, passa una mica com el surrealisme i el món asiàtic. Què ho fa?
Va ser amor a primera vista per les dues bandes, jo em sento molt bé treballant amb ells i ells amb mi. Pel que fa a la col·lecció, és molt curiós perquè aquí la gent li veu un toc oriental i, en canvi, allà em troben súper occidental. I alguna cosa hi ha d’haver perquè si ells connecten tant és perquè hi veuen alguna cosa. Potser també hi fa que em van enganxar quan jo era molt jove i em vaig adaptar molt de pressa a la seva manera de treballar i a les seves condicions… A les empreses europees, el que més els costa a l’hora d’entrar al mercat japonès és entendre’s en aquest aspecte.

És molt diferent?
Són molt estrictes i alhora són molt fidels. Volen les coses a la seva manera, fan controls de qualitat molt extrems i la data d’entrega, per exemple, és inamovible… Però ja et dic, no sé si és que perquè em van enganxar amb 25 anys o què, però em vaig adaptar ràpidament. Conec empreses que s’han ofès, inclús, perquè les condicions són estrictes. Jo no m’ho agafo com a alguna cosa personal, actualment jo ja no he de passar cap d’aquestes condicions, ja m’he guanyat el seu respecte i no em fan els controls de qualitat que em feien al principi.

Tan bèsties eren?
Penseu que venien amb detectors de metalls i els passaven peça per peça, unes 8.000-10.000 peces, per si m’havia deixat una agulla. El primer dia que t’ho fan et quedes parada i em posava vermella i tot [entre riures]. També comparaven els botons de la camisa i si un botó era una mica més fosc que l’altre (que eren botons fets de nacre, és a dir, naturals, la natura és el que té), doncs et feien canviar aquell botó. T’ho demanaven amb molta educació, això sí, però te’l feien canviar. Jo mai m’he ofès perquè m’estimo més això que no pas treballar amb gent que passa de tot.

Foto: Àngel Reynal

Què té entre mans, ara per ara?
Ara tot és diferent. Estem amb la col·lecció que toca per la temporada, és a dir, la de l’estiu, però ara fem col·leccions càpsula. Vol dir que en lloc de fer dues col·leccions anuals –hivern i estiu–, el que fem és fer-ne sis a l’any. Són col·leccions més curtes i tens més temps de reacció. I a banda d’això, esperem que tot acabi de passar per tornar a viatjar i reprendre la relació amb els clients.

Quina és la tendència?
No és que no m’importi la tendència, eh? Però no m’he guiat mai pel que es porta o es deixa de portar. Tinc la sort que faig el que m’agrada i puc fer el que m’agrada. Quan dissenyo no penso si es porta el blau o no, entre altres coses perquè sovint quan algú diu «es porta el blau» l’únic que vol dir és que a la Xina hi havia deu contenidors plens d’una filatura blava i l’han acabat venent a una gran superfície… Per això «es porta el blau». Això no ho diran i és veritat que hi ha firmes com ara H&M i Zara que ara s’estan fixant en els grans dissenyadors per fer col·leccions d’edicions limitades però no és real que puguin fer que les peces de col·lecció arribin a la gent d’aquest segment. És impossible fabricar alguna cosa de qualitat amb aquests preus, per molt que vulguin imitar, per exemple, una gavardina de Burberry que val 3.000 euros. Potser s’hi assembla amb el color, però és al màxim que poden arribar; a la qualitat no, és impossible.

Quan va començar tenia referents molts clars o era aquest esperit empordanès de ser diferent?
És impossible que no t’agradi el que va fer al seu moment gent com Balenciaga, Chanel o Alexander McQueen… una altra cosa és que m’influeixi. Puc respectar molt el que fa un company però potser és oposat al que faig jo. Per exemple, Josep Font, que va marxar a Madrid i està al capdavant de Jesús del Pozo, sempre m’ha encantat i això no vol dir que s’assembli el que fem. La veritat és que vaig començar sense saber que aniria tan bé, tenia 24-25 anys, no havia treballat per a ningú i em vaig tirar a la piscina sense pensar que podria dedicar-m’hi i donar feina a molta gent. No dic que hagi sigut fàcil, però bé, crec que he tingut sort. Hem treballat molt i hi ha hagut una part de sort molt important, perquè he trobat els clients adequats al moment adequat, que ens van fer créixer al seu moment. Amb una estabilitat econòmica, i això és complicat al nostre sector, perquè treballem amb un any d’antelació i això vol dir que sempre avancem els diners, quan preparem la col·lecció. Quan envio una caixa de roba a algú, jo ja ho he pagat tot; si aquest algú no em paga no puc fer la següent col·lecció. La sort és que vam tenir clients com ara el mercat japonès que entregava a Barcelona i se’m pagava a Barcelona. I això no tots els meus companys ho han tingut… De fet, molts companys, amb la crisi del 2007 s’hi van quedar perquè el seu mercat era el nacional. I no van fer res malament, eh?, però tenien tants impagats que els van enfonsar.

Només amb la sort no es guanya un premi nacional a la millor col·lecció de la 080 Barcelona Fashion, de la Generalitat.
Per mi, la col·lecció amb què vaig guanyar el premi nacional no era la millor, ni de lluny. He fet col·leccions molt millors que aquella i penso que no era una col·lecció guanyadora, però si t’ho donen, genial. La posada en escena era brutal, això sí. Agrairé tota la vida la feina que va fer la Lourdes Bahí, tot el que portaven les models al cap eren flors naturals i era molt bonic.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li