Catarres: ‘Quan som adults perdem aquesta mirada de nen, que ens vindria tan bĂ© avui en dia’

0
1193

Jan Riera (Aiguafreda, 1983) Ă©s l’acordionista i guitarra d’Els Catarres. Amb el cantant Èric VergĂ©s i la contrabaixista Roser Cruells es van donar a conĂšixer a travĂ©s de les xarxes amb la cançó ‘Jenifer’, l’any 2010. DesprĂ©s d’una aturada d’un any i mig, es troben en plena gira del seu Ășltim Ă lbum, ‘Tots els meus principis’. Seran a Roses aquest divendres i actuaran a l’AcĂșstica de Figueres a finals d’agost


 

Heu anunciat recentment que aquest divendres gravareu el videoclip de Perfectes a Roses. Per quĂš heu escollit Sons del MĂłn per enregistrar-lo?
Va ser una idea entre l’empresa de management, Sons del MĂłn i nosaltres, que volĂ­em fer alguna cosa especial en aquest entorn tan bonic com Ă©s la Ciutadella de Roses. TenĂ­em moltes ganes de treure un vĂ­deo de la cançó de Perfectes, del single que estĂ  sonant ara a les rĂ dios i, per no fer el tĂ­pic videoclip, vam pensar que seria una acciĂł xula de gravar en directe _tot i que la cançó no serĂ  en directe, perĂČ les imatges sĂ­_ i fer interactuar alguns personatges del pĂșblic.

La carĂ tula de Tots els meus principis Ă©s una foto d’Èric VergĂ©s a la cala de la Fosca, a PalamĂłs. Quins records guardeu de l’EmpordĂ ?
Jo feia caramelles aquĂ­, al poble, i sempre s’organitzava una excursiĂł i un cop a l’any anĂ vem a CadaquĂ©s o al Port de la Selva i recordo que al·lucinava. M’encantava en DalĂ­ quan era petit i encara ara, perĂČ flipava molt amb l’entorn on vivia ell, que tenia molt a veure amb els seus quadres. És un entorn idĂ­l·lic i crec que Ășnic al mĂłn. I l’Èric tĂ© una relaciĂł molt directa amb l’EmpordĂ , perquĂš va nĂ©ixer a PalamĂłs: fins als dos, tres anys hi va viure. Era molt petit quan va marxar d’allĂ , perĂČ li agrada molt fer submarinisme i hi torna habitualment, un cop al mes o cada quinze dies.

Amb 1983 també mireu enrere.
La cançó parla de l’any que vam nĂ©ixer. Una mirada enrere a aquests moments, en quĂš no tens gaires problemes i et dediques a viure. Per sort, hem viscut a un poble i hem tingut una infĂ ncia feliç i, en aquella Ăšpoca, no tenies mĂ©s problemes que aprovar els exĂ mens del col·legi. És un mica un retorn a aquesta innocĂšncia i veritat de quan ets petit. És una cançó que, mĂ©s que nostĂ lgica, Ă©s una mirada enrere i que, a vegades, quan som adults, perdem aquesta mirada de nen, que ens vindria tan bĂ© avui en dia en aquest mĂłn on vivim.

Les cançons tenen un aire dels anys vuitanta.
Hem incorporat, per primer cop, sintetitzadors. Les nostres arrels beuen molt dels vuitanta i els noranta, per la mĂșsica que escoltaven els germans grans de l’Èric o els nostres pares. I volĂ­em incorporar sintetitzadors analĂČgics, en la lĂ­nia que es feien servir als anys vuitanta. Hi ha pinzellades de sintetitzadors i fa que agafi aquesta onada ara ja una mica retro.

Teniu l’agenda farcida. Com porteu aquest ritme frenùtic?
Ara ens estem tornant a adaptar. Com que portem un any parats, de sobte, et xoca molt. La setmana passada vam tenir quatre concerts seguits a molts llocs separats geogrĂ ficament i, la veritat, Ă©s que ja ens plantegem que el nostre ‘modus vivendi’ a l’estiu Ă©s anar amunt i avall. I, tot i que Ă©s una feina excepcional i curiosa, sĂ­ que agafes unes rutines que fa que sigui menys pesat tot plegat i tambĂ© t’envoltes d’un equip tĂšcnic i de mĂșsics molt xulo que facilita molt la feina. PerĂČ estem molt contents. De fet, Ă©s una sort poder tenir tants concerts i no ens queixarem mai de tenir-ne. Realment, seria injust.

Us vau retirar després de la gira Big Bang. Heu tornat amb força. Hi ha Catarres per molts anys?
Esperem que sĂ­. El que passa que li hem agafat molt el gustillo al tema de fer un disc amb calma. No ho havĂ­em fet mai amb sis o set anys que portĂ vem. I crec que aixĂČ afavoreix molt la creativitat per poder compondre un disc nou i diferent d’allĂČ que estaves fent. Crec que pararem, potser no tant temps, perĂČ sĂ­ que Ă©s bo acabar una gira i parar perquĂš, en el fons, quan estĂ s de gira no desconnectes mai. EstĂ s pendent de tot sempre i si tens dos dies de festa entre setmana estĂ s pendent del mĂČbil, dels correus electrĂČnics, de les entrevistes… I llavors Ă©s molt bo que, quan s’acabi una gira, es tanqui una etapa. Que cadascĂș faci la seva, que faci crĂ©ixer les seves vides, a part del grup i desprĂ©s tornes amb moltes mĂ©s ganes i mĂ©s energia.

El primer vers de Jenifer pica l’ullet a la comarca: «Jo que soc mĂ©s catalĂ  que les anxoves de l’Escala». Per quĂš les anxoves, i no les gambes de PalamĂłs?
La veritat Ă©s que no ho sĂ©. Potser hi tĂ© a veure amb aquests viatges que fĂšiem, de les caramelles, que anĂ vem amunt i avall, i no sĂ© per quĂš els picava sempre d’anar a l’EmpordĂ . Realment, recordo que un cop vam visitar la fĂ brica de les anxoves. Em va quedar molt com ficaven les anxoves allĂ  als potets, a mĂ . Potser tambĂ© ens haurien d’haver portat a PalamĂłs a veure el port (riu).

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li