Catalunya escriu la pròpia història

0
615

Catalunya té personalitat pròpia per governar-se sense ingerències exteriors. Tenim dret a legislar les nostres pròpies lleis, administrar la pròpia economia, i les específiques estructures. Espanya no reconeix la personalitat política de Catalunya. Diu que la Constitució espanyola no l’admet.

Catalunya col·laborarà amb Espanya sempre que Espanya no vulgui tutelar la nostra política. Volem germanor i respecte. Volem una Espanya disposada a retornar a Catalunya els nostres drets de govern i, entre altres competències, el dret a proclamar Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. Els catalans considerem Puigdemont com l’autèntic president de Catalunya. L’accepti Espanya o no l’accepti.

Es cert que no tots els catalans tenim el mateix criteri polític. La influència ideològica dels anys que Catalunya ha estat forçosament inserida a Espanya (1714-2018) ha influït que molts catalans acceptin el control i direcció del Govern de Madrid sobre Catalunya. Però, som milers els catalans que desitgem que Catalunya recuperi els valors heretats de Gifré el Pelós i proclamats per Enric Prat de la Riba. Una Catalunya políticament independent.

Davant d’aquesta divergència de criteris, els catalans el 2017 volguérem saber l’opinió del poble català. La Generalitat convocà un referèndum. Madrid intentà plantar-hi les ungles amb deplorables intromissions policials. Fou l’u d’octubre del 2017.

El Govern espanyol va anul·lar el referèndum. Va creure que aplicant penalitats als organitzadors i convocant unes noves eleccions, a Catalunya s’aniquilaria l’ideal independentista. S’equivocaren plenament. El nou Parlament sorgit de les eleccions del 21 de desembre té un color plenament sobiranista.

Prèviament, el Govern de Madrid, de forma arbitrària, dissolgué l’anterior Parlament, i va detenir els caps d’associacions catalanistes i el Govern de la Generalitat. Una part d’ells pogué exiliar-se i evitar de ser empresonats.

Un fet deplorable i injust. Condemnaren a presó i a multes a ciutadans pacífics que mai no han defensat ni divulgat els seus ideals catalanistes amb bombes ni explosius. Van ser perseguits i empresonats. No eren presumptes delinqüents, com se’ls va acusar en falsedat.
Injusta persecució que ha causat plors i llàgrimes a famílies senzilles i honestes. —Per què el pare no ve a fer-me un petó?— pregunta l’infant que té el pare empresonat a la seva mare, a l’hora d’anar a dormir. Unes lleis penals aspres i espinoses van causar en el passat Nadal dolor i enyorances. Les àvies, en silenci, en aquells jorns de pau i d’amor, ploraven i pregaven, i encara ploren i preguen.

Catalunya, en nom de la democràcia i de la germanor, ha demanat i demana la llibertat de tots els catalans pacífics, empresonats i exiliats. Les autoritats fan el sord. On és, doncs, la justícia i la germanor?

Catalunya vol pau i harmonia. Dona la mà al poble espanyol i l’invita a respectar la nostra personalitat. A reflexionar que és despòtic imposar la seva política centralista, i aplicar lleis fiscals arbitràries, per espanyolitzar Catalunya.

Tota Constitució per ser vàlida ha de reflectir la voluntat del poble. L’actual Constitució espanyola, en molts dels articles que s’entremeten amb Catalunya, els catalans no l’admetem. Ho confirmen els més dels dos milions de vots en les passades eleccions i referèndum i la majoria de diputats en el nou Parlament. Aplicar sancions basant-se en els articles d’una Constitució obsoleta és una tirania.

Als catalans ens serà difícil oblidar la data de l’u d’octubre del 2017 Foren protagonistes la Guàrdia Civil i les urnes.

En un dels tants pobles de Catalunya la Guàrdia Civil obria calaixos i armaris d’un col·legi de nois i noies a la recerca de les urnes i les paperetes, per tal d’impedir el referèndum.

En el carrer, els ciutadans indignats protestaven, cridant «llibertat» i «independència». A algun ciutadà l’havien tret fora del col·legi i es queixava dels cops rebuts.

De sobte, se sentí una veu femenina que cridà: «Pepe!, Pepe!».

El sergent de la Guàrdia Civil es deia Pepe. De dins el col·legi va reconèixer la veu de la seva senyora, i sortí a la porta.

—Que te pasa, Mari? —preguntà el sergent.

—Pepe, esteu fent una feina molt mal feta —contestà la senyora—; esteu molestant el poble que, com a ciutadans, tenen dret a votar.

—Estoy cumpliendo órdenes superiores —respongué el sergent.

—T’adverteixo, Pepe — li digué la senyora—, o et retires del col·legi o aquesta nit hauràs de dormir al sofà. Tancaré la porta de l’habitació amb pany i clau.

Silenci. No havia passat un minut, que el sergent cridà als guàrdies amb veu forta: «¡Alto el fuego! ¡Rompan filas! ¡En marcha!». I els guàrdies es retiraren del col·legi.

La influència de les senyores a la vida masculina, civil o militar, ningú no la posa en dubte.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz