CĂ stig

0
805

Els que inexplicablement o per algun motiu que se m’escapa sovintegeu el que escric, ja ho sabeu. No solo referir-me a fets o notícies que hagin emplenat el contingut dels informatius proclius al sensacionalisme. De tota manera, sorprèn la coincidència. Vivim moments en què la judicialització de la quotidianitat abasta racons insospitats. Ens trobem encauaments de persones per causa d’allò més inversemblant. Arrisquen la seva llibertat per l’exercici d’un dret tan natural com és la llibertat d’expressió. Ara, que tothom s’emplena la boca del seu respecte pel «marc constitucional», tal vegada caldria revisar l’abast del conjunt d’aquesta «sacrosanta» i alhora «intocable» Constitució. Quants morts per negligència o abandó han causat les mesures de retalls econòmics? Com pot ser que «constitucionalment» el rescat dels bancs amb diners públics siguin prioritaris menystenint les pensions o l’atenció sanitària? Quin escàndol la mort d’un infant! Pensen que ja saben de quin parlo? No pas. Lleis, decisions pressupostaries (retalls en sanitat que evidentment comporta la pèrdua de vides) o la negació de la tràgica situació de les famílies desateses per la manca d’una llei de dependència. Llei/dret. Llargament recorreguda pels qui ara s’estripen la roba commoguts per un luctuós succés. El petit Gabriel, no cal dir-ho, és un trist exemple de fins on pot arribar la misèria d’un egoisme malaltís. Un o una protagonista. Una, o potser dues víctimes. Si l’egoisme malaltís i la burla morbosa fos causa suficient, a quants els correspondria ser encausats? Quantes víctimes correspondrien a una hipocresia disfressada de responsabilitat de govern, culte a l’estabilitat econòmica o la cínica aplicació de mesures que condemnen a l’abandó ancians, infants o marginats en el nostre entorn? I si hom vol exigir un càstig, i no pas una reeducació, quins serien els que haurien de ser blasmats, castigats o repudiats quan, emparant-se en el respecte per «altres cultures», son còmplices, si no indirectament instigadors no pas d’una, dues o vint morts. Aquesta classe «vip» sol afectar a un, dos o trenta milers de víctimes. Una mena de barra lliure fanàtica. Però, tal com ja fa molts anys va ressaltar U. Eco, l’excés d’informació (els informatius, en el cas del petit Gabriel) és una manera de desinformació. Dirigeixen l’atenció a les mans que maten; però sempre queden en la penombra les mans que manen matar o que fan negoci amb les vides de moltes persones.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li